dilluns, 28 de desembre de 2009

BANDA SONORA, Love me, please, love me

Pensava escriure una reflexió sobre la influència dels antics carrillistes i althusserians en l'estratègia socialista zapatina de transformació de la família "comme il faut", però m'ha entrat gossera i he decidit posar una cançoneta francesa que sempre s'escolta amb agrat. Un tio maco el Polnareff.




Love me, please love me.
Michel Polnareff.

Love me, please love me.
je suis fou de vous.
Pourquoi vous moquez-vous chaque jour
de mon pauvre amour ?
Love me, please love me.
Je suis fou de vous.
Vraiment prenez-vous tant de plaisir
à me voir souffrir?
Si j'en crois votre silence,
vos yeux pleins d'ennui.
nul espoir n'est permis.
Pourtant je veux jouer ma chance.
même si, même si
je devais y brûler ma vie.
Love me, please love me.
Je suis fou de vous.
Mais vous moquerez-vous toujours
de mon pauvre amour ?
Devant tant d'indifférence,
parfois j'ai envie
de me fondre dans la nuit.
Au matin je reprends confiance,
je me dis, je me dis,
tout pourrait changer
aujourd'hui.
Love me, please love me.
Je suis fou de vous.
mais vous moquerez-vous toujours
de mes larmes d'amour ?

diumenge, 20 de desembre de 2009

BON NADAL!



Ja he felicitat alguns amics fent un comentari als seus blocs. Per si de cas estos dies em passeje poc per aquest barri virtual vull desitjar-vos a tots i totes que passeu un molt


Bon Nadal en companyia de les vostres famílies.

dijous, 17 de desembre de 2009

BANDA SONORA, Tengo un pasajero


En sembla que hauré de tornar a prendre'm el "cipralex". Veges tu si no, que m'ha pegat per recordar una cançó de Parálisis Permanente. Jo no sóc massa nostàlgic dels anys 80, però ara com ara tinc una sensació molt fosca, molt sinistra... M'agradaria posar aquesta cançó a la sessió de hui del Congrés dels Diputats quan es votarà la llei de l'avortament... per a que la senten els "meapilas" dels diputats cristians que votaran a favor o s'astendran.

Este mundo es una barca, como dijo Calderón de la Mierda.





Tengo un pasajero
Parálisis Permanente

Siento algo dentro de mi cuerpo
una extraña sensación
siento algo que se mueve dentro
no se bien lo que siento
Tengo un pasajero
dentro de mi cuerpo
La sangre me esta ardiendo
algo se me mueve dentro
tengo ganas de vomitar
creo que lo voy a echar
Tengo un pasajero
dentro de mi cuerpo
No puedo mas
ya me estoy cansando
no aguanto mas
tengo que matarlo.

dimecres, 16 de desembre de 2009

La humanitat de l’enterrador (I)


Trobe al bloc d’un company que fa classes de filosofia un article de Juan José Millás que es titula ¡Joder!, (axí com sona). Heus ací un fragment:

“Cuando el PSOE de González cayó en las urnas, fueron sus votantes los más perjudicados. Los chorizos y los secuestradores y los asesinos a los que el PSOE protegió hasta extremos delirantes ni siquiera están ya en la cárcel. En cambio, a Aznar, que fue el beneficiario de la operación, tuvimos que soportarlo durante ocho años los ciudadanos de a pie de España (y los de Irak, muchos de los cuales están muertos).”

Em sembla que la contundència dels calificatius (“chorizos, secuestradores, asesinos”) amaga una tesi no gens menys "delirant": allò que realment importa no és la maldat dels “chorizos”, “secuestradores” i “asesinos”, ni la protecció còmplice que el PSOE (només “el PSOE de González”?) els va brindar, què va! Allò realment pervers és el fet que tot allò va propiciar l’adveniment d’Aznar. Pense que aquesta explicitació de la tesi de Millás no traeix el sentit del seu text, on és implícita: el pitjor de tot van ser les conseqüències dels fets, els huit anys de govern d’Aznar. Els agravis dels assassinats, dels segrestats, dels “xoriçats” de l’època felipista, no són moralment reprobables en sí mateix sinò per les seues conseqüències, a saber, el terrible patiment dels votants del PSOE, dels pobres “ciudadanos de a pie” que hagueren de “soportarlo durante ocho años”. Vergonya! Vergonya, perquè, a més a més, a tot allò, (el crim d’Estat, la cleptocràcia, la patada en la porta, la calç viva) Millás li busca el “qui prodest”. Resulta que tot va ser una “operación” i que Aznar va ser “el baneficiario”. L’adopció bastarda d’una “moral de la responsabilitat”, que jutja la bondat o maldat de les accions en funció de les seues conseqüències, s’arrodoneix en el discurs de Millás, amb una altra volta de rosca, sembrant la sospita de què, darrer de tot, n’hi havia una “operación”, una trama, (una conspiració?) i que per a desentranyar-la cal mirar aquell que se’n beneficia... I així passem d’una moral de l’eficàcia política, dels “resultats”, a un criteri de veritat que considera què és i què no és veritat en funció de l’interès pragmàtic que es persegueix. Ço és: de veres va ocòrrer tot allò del GAL? Potser no seria un muntatge, una “operación” mediàtica encaminada a dur Aznar al poder? Aquesta idea, per peregrina que parega, ha aparegut al bloc d’un altre amic filòsof. La comentarem pròximament… (Continuarà)

diumenge, 13 de desembre de 2009

BANDA SONORA, Lady D'Arbanville




Abans de canviar-se el nom per Iusuf Islam, a Steven Demetre Georgiou li deien Cat Stevens (heterònim que és l'home). Parlant d'ell un amic meu va preguntar "eixe qui és? El que feia cançons monyes als seixanta?" La confiança de l'amistat té aquestes coses. Bé. Vos deixe una cançó de quan Julio Iglesias anava pel món cantant "Gwendoline". Com diria José Asunción Silva:

"Era la historia triste, desprestigiada y cierta
De una mujer hermosa, idolatrada y muerta."


My Lady D'Arbanville
Cat Stevens

My Lady D'Arbanville
Why do you sleep so still
I'll wake you tomorrow
And you will be my pill, yes you will be my pill

My Lady D'Arbanville
Why does it grieve me so
But your heart seems so silent
Why do you breathe so low, why do you breathe so low

My Lady D'Arbanville
Why do you sleep so still
I'll wake you tomorrow
And you will be my pill, yes you will be my pill

My Lady D'Arbanville
You look so cold tonight
Your legs feel like winter
Your skin has turned to white, your skin has turned to white

My Lady D'Arbanville
Why do you sleep so still
I'll wake you tomorrow
And you will be my pill, yes you will be my pill

My Lady D'Arbanville
Why do you grieve me so
But your heart seems so silent
Why do you breathe so low, why do you breathe so low

I love you my lady
Though in your grave you lie
I'll always be with you
This rose will never die, this rose will never die

I love you my lady
Though in your grave you lie
I'll always be with you
This rose will never die, this rose will never die

dissabte, 12 de desembre de 2009

Llibre dels feits

Edixem nos gran meravella·ns donam de vosaltres, car sóts dura gent d´entendre raó; car bé deuríets guardar lo negoci qual és, e deuríets guardar sí ho fem nós per bon enteniment o per mal. Car creem per cert que null hom no·nd poria en mal notar açò, car nós ho fem : la primera cosa, per Deu; la segona, per salvar Espanya; la terça, que nós e vós hajam tan bon preu e tan gran nom, que per nós e por vós sia salvada Espanya. E fe que debem a Déu, pues aquells de Catalunya, que és lo mellor regne d´Espanya, el pus honrat el pus noble (per ço car hi ha quatre comtes, ço és lo comte d´Urgell, e·l comte d´Empúries, e·l comte de Fois, e·l comte de Pallars, e ha hi rics hòmens, que per un que aquí n´haja, n´ha quatre en Catalunya, e per un cavaller n´ha en Catalunya cinc, e per un clergue que ací haja lla n´ha deu, e per un citadà honrat n´ha en Catalunya cinc), e pus aquells de las pus honrada terra d´Espanya no·s volgren guardar en dar a nós del lur (...)



Llibre dels feits del rei en Jacme. (Fol. 163)



dimecres, 9 de desembre de 2009

138é Joc literari de Jesús Maria Tibau






Agost, 19, 1942

Aquest home de pantaló curt i camisa blava de mànega curta, amb el seu poal roig, té quelcom de futurista. Sembla que no estic ací, a la platja de Coney Island… Potser és la nostàlgia de França o, si més no, de l’altre costat de l’Atlàntic. Sense grans esforços puc imaginar-me al bell mig del Sahara contemplant un home estrany que, amb paciència i constància ha buscat una font i ha portat aigua amb el seu poal roig. També té una pala… Serà jardiner. Molt probablement està acostumat a treballar amb les roses, a conrear la terra i regar-la. Encara que ara està fent servir l’aigua per banyar l’arena i esculpir no sé què amb ella… Potser un barret… Quina idea tan peregrina! Un barret! Si és evident que es tracta d’un elefant. Un elefant dins d’una serp gegantina… (Ací el manuscrit s’interromp.)



Antoine de Saint-Exupery
Diari (Fragment)








dimarts, 8 de desembre de 2009

¿Catolicismo con "talante"?




El artículo del profesor Luis Ferrando Lada “Los obispos: Camino y Reig” (el enlace está ahí arriba) publicado hoy en el diario Levante-EMV ha llamado la atención de varios amigos blogaires miembros de la Iglesia Católica. Quisiera, en uso de lo que Ferrando denomina “espacio [de] la libertad evangélica y paulina”, comentar este texto y he de decir que me resulta difícil hacerlo por una razón sencilla: no encuentro una tesis central que aceptar, criticar o refutar… O bien, la tesis del artículo es tan fútil que no sé a qué vienen las adhesiones de los amigos a que aludía antes, a saber: las “actitudes”, la “imagen”, el “estilo” (el talante, vamos) de la Iglesia Católica de ahora mismo en España es deplorable. Punto. Ya no hay nada más en el escrito del profesor Ferrando. Bueno, hay toda la retahíla habitual de insultos a la jerarquía católica (“periodo oscuro y nefasto”, “mediocridad”, “prepotencia”, “solapada nostalgia”, “absolutismo”, “talibanidades”), cuidándose muy mucho el autor de diferenciar tajantemente (esto también es bastante habitual) entre la “Iglesia institucional” y los “cristianos sencillos que desean un rostro más misericordioso y un lenguaje más abierto”. Si sólo se trata de eso, de ofrecer un “catolicismo de rostro humano” (las comillas son mías ahora) no es cuestión de discutir: se pone al padre Mundina, que bien majo que es, de portavoz de la Conferencia Episcopal y santas pascuas.
Bromas aparte (y dejando de lado el recurso tramposo de amontonar preguntas retóricas que dan por supuestas las respuestas que ya ha diseñado el interrogador) sería cuestión de criticar a la Iglesia en función de los documentos que emanan de la Conferencia Episcopal o de los obispos, más que de insistir en cuestiones de marketing. En este sentido cabría interrogar al profesor Ferrando (y a los hermanos en la fe que están de acuerdo con él en este rollo del talante) qué opina de los textos referidos a teología y laicidad, matrimonio entre personas del mismo sexo, terrorismo, aborto, familia, crisis económica, etc. Creo que ahí está el debate y no en si un obispo es más o menos facha o más o menos resultón ante las cámaras. Si la discusión ha de limitarse a estos asuntos, apañados estamos.
Como dice el profesor Ferrando, “esperemos que el Adviento nos purifique a todos. "
Feliz día de la Inmaculada Concepción de Nuestra Señora.

diumenge, 6 de desembre de 2009

España, aparta de mí este cáliz.

Artículo 1. España es una República democrática de trabajadores de toda clase, que se organiza en régimen de Libertad y de Justicia. Los poderes de todos sus órganos emanan del pueblo. La República constituye un Estado integral, compatible con la autonomía de los Municipios y las Regiones. La bandera de la República española es roja, amarilla y morada.

Hom parla en aquests dies de si Espanya és una nació, o una nació de nacions, o un conglomerat de nacionalitats i regions, o un estat plurinacional o “un no sé qué que quedan balbuciendo...” Jo què sé. És difícil el tema doncs les nacions, encara que presentant-se com el resultat comunitari de llengua i cultura, van tenir un origen històric de classe: sobre la unificació de l'Estat a força de conquestes (com en el nostre cas), sobre el predomini i la imposició d'una llengua sobre les altres (com ací) un element unificador s'imposa en l'hegemonia de la classe social burgesa que crea la idea moderna de Nació. Per damunt d’allò que pot disgregar-la (l'origen bèl·lic, l'atenuació de les cultures autòctones) la solidesa d'una classe nacional constitueïx la nació, la produeïx. Però a Espanya han tingut més poder el record de la conquesta i la reivindicació lingüístico-cultural (i les burgesies casolanes) que la classe universalitzadora. Va haver, no obstant això, un moment històric en què Espanya va ser Nació, doncs va contar amb una classe unificadora i una forma d'estat compartida, no imposada “por justo derecho de conquista”: Espanya va ser nació mentre va ser proletària i va ser republicana.
Ve aquesta soflama (potser, aquest sofisma) a conte de recomanar encaridament (emotivament) als amics, amb motiu del Dia de la Constitució, la lectura d'un llibre del poeta peruà César Vallejo: España aparta de mí este cáliz. I, sobretot, el poema que dóna títol al llibre, doncs és difícil trobar en tan poques paraules major profunditat d'ànima compartida: calze, nens, escola, Espanya, mare i mestra, creu, guerrers:

¡Niños del mundo, está
la madre España con su vientre a cuestas;
está nuestra maestra con sus férulas,
está madre y maestra,
cruz y madera, porque os dio la altura,
vértigo y división y suma, niños;

Què fàcil fer servir la paraula Espanya sense complexos envoltada dels nens del món, sent mater et magistra! I quina tristesa que els estudiants, tot llegint aquest poema no senten ressonar (perduda intertextualitat de l'educació postmoderna) la veu de Crist (“aparta de mi aquest calze”) o la veu de Marx (“proletaris del món...”) César Vallejo era cristià i era comunista. Podia, doncs, permetre's el luxe d'invocar als nens del món (“sinite parvulos venire ad me”) en la defensa d'una Espanya proletària:

Niños,
hijos de los guerreros, [...]
si hay ruido en el sonido de las puertas,
si tardo,
si no veis a nadie, si os asustan
los lápices sin punta, si la madre
España cae –digo, es un decir–
salid, niños del mundo; id a buscarla!...

Espanya va ser una Nació. I va tenir els seus poetes.

dimecres, 2 de desembre de 2009

BANDA SONORA. Avant de nous dire adieu

Tendres cousines

Segons el doctor Paulino Castells (autor de La família, està en crisi?) si continuem amb la tendència a no tindre fills o a tindre només un, d’ací a uns anys els (pocs) xiquets i xiquetes que n’hi haja no tindran oncles ni cosins. No puc imaginar una catàstrofe major per al desenvolupament afectiu d’un xiquet (parle ara des d’un punt de vista masculí) que no tindre cosines germanes, llunyanes o com siga (de tietes podrien parlar un altre dia). Les cosines, sobre tot les que no viuen a prop, es troben en ocasions singulars, principalment bodes o vacances. Es a dir en un temps marcat, aïllat de la quotidianitat i on sembla que les normes habituals de comportament estan, si no suspeses, sí, almenys, atenuades. És estiu i podem arribar tard i endinsar-nos en la nit; estem en una casa desconeguda i cal explorar-la; en les bodes xiquets i xiquetes ballen i es relacionen lliurement. La vergonya inicial és vençuda aviat perquè són els pares mateix els qui insisteixen en que “sou cosins, sou família i no cal que teniu vergonya; hale, una besadeta a la cosina…” Som família i pràcticament estem obligats a estimar-nos. Com facilita això la relació, Déu meu! Pero no són germans i l’amor càlid de l’àmbit familiar adquireix un altre matís: sobre l’estima una mica difusa s’imposa un amor que, de principi, ens sorprem i quasi ens espanta perquè ens adonem que “desitgem” la bellísima cosina. Els pares fan broma: “mira tu si haurem de demanar una dispensa al Papa…”
Tot açò ve a què, buscant cançons per a incloure-les a la secció de Banda Sonora m’ha vingut de visita al cap un tema de Jeane Manson de l’any setanta-sis, quan els cosins més grans de la meua família començaren a casar-se i els més menuts ens trobàbem (de vegades per primera volta) en les bodes… La propia Jeane Manson sembla en aquest vídeo una cosineta d’allò més guapa (sobre tot quan diu “je me ferai si petite”). La cançó em sembla una meravella. N’hi ha una versió castellana però la història que conta és prou diferent i una mica vulgar.





AVANT DE NOUS DIRE ADIEU
(M. Mallory / J. Renard, 1976)
Jeane Manson


Faisons l'amour avant de nous dire adieu.
Avant de nous dire adieu.
Faisons l'amour puisque c'est fini nous deux.
Puisque c'est fini nous deux.
Faisons l'amour comme si c'était la première fois
Encore une fois toi et moi puisque l'amour s'en va

Faisons l'amour avant de nous dire adieu.
Avant de nous dire adieu.
Faisons l'amour puisque c'est fini nous deux.
Puisque c'est fini nous deux.
Faisons l'amour comme si c'était la première fois
Encore une fois toi et moi puisque l'amour s'en va.

Je peux tout te pardonner
Et faire semblant d'oublier.
Je veux bien fermer les yeux
Et faire tout ce que tu veux.
Je veux bien te partager
Et même te supplier
Mais reste encore.
Je me ferai si petite
Que tu ne me verras pas
Et je me ferai si tendre
Que demain tu m'aimeras.
Je serai toute d'amour
Et je serai toute à toi
Mais reste encore.

Faisons l'amour avant de nous dire adieu.
Faisons l'amour puisque c'est fini nous deux.
Faisons l'amour comme si c'était la première fois
Encore une fois toi et moi puisque l'amour s'en va

Faisons l'amour avant de nous dire adieu.
Avant de nous dire adieu.
Faisons l'amour puisque c'est fini nous deux.
Puisque c'est fini nous deux.
Faisons l'amour comme si c'était la première fois
Encore une fois toi et moi puisque l'amour s'en va.

Adieu.

dimecres, 25 de novembre de 2009

BANDA SONORA. Gary Glitter

Últimament no tinc ganes d'escriure. Vaig a posar una altra cançoneta. Ara de gent del Glam rock. És una estètica prou impresentable i en concret aquest element és moralment prou discutible però als "Recreativos Fenoca" posaven molt aquesta cançó quan jo tenia uns onze anys i sona prou bé.

dilluns, 16 de novembre de 2009

BANDA SONORA. L'aigle noir

A classe de francés, al Batxillerat, ens empapàrem de chanson française; ja sabeu, Moustaki, Brel, Brassens i tota la pesca. Vos deixe una cançó de Barbara particularment bella. Maria del Mar Bonet en va fer una versió meravellosa. Pose ací baix la seua traducció.



L’aigle noir

Un beau jour ou peut-être une nuit...
Près d'un lac je m'étais endormie...
Quand soudain, semblant crever le ciel...
Et venant de nulle part,
Surgit un aigle noir...
Lentement, les ailes déployées,
Lentement, je le vis tournoyer...
Près de moi, dans un bruissement d'ailes,
Comme tombé du ciel...
L'oiseau vint se poser...
Il avait les yeux couleur rubis...
Et des plumes couleur de la nuit...
À son front, brillant de milles feux,
L'oiseau roi couronné...
Portait un diamant bleu...
De son bec, il a touché ma joue...
Dans ma main, il a glissé son cou...
C'est alors que je l'ai reconnu...
Surgissant du passé...
Il m'était revenu...
Dis l'oiseau, ô dis, emmène-moi...
Retournons au pays d'autrefois...
Comme avant, dans mes rêves d'enfant,
Pour cueillir en tremblant...
Des étoiles, des étoiles...
Comme avant, dans mes rêves d'enfant,
Comme avant, sur un nuage blanc,
Comme avant, allumer le soleil,
Être faiseur de pluie...
Et faire des merveilles...
L'aigle noir dans un bruissement d'ailes...
Prit son vol pour regagner le ciel...
Quatre plumes, couleur de la nuit,
Une larme, ou peut-être un rubis...
J'avais froid, il ne me restait rien...
L'oiseau m'avait laissée...
Seule avec mon chagrin...
Un beau jour, ou était-ce une nuit...
Près d'un lac je m'étais endormie...
Quand soudain, semblant crever le ciel...
Et venant de nulle part...
Surgit un aigle noir...


Un bon día o potser una nit
Prop del mar jo m’havia adormit
Quan de cop el cel s’omple de llum
I un ocell negre surt sense venir d’enlloc

Lentament les ales batengant
Lentament ell anava girant
Prop de mi el batec s’acaba
I com caugut del cel l‘ocell es va aturar

Els ulls eren de color rubí
I les plomes de color de nit
I el seu font mils raigs de toc suau
L’ocell bell coronat lluïa un diamant blau

Amb el bec la cara em va tocar
El seu cor em vaig trobar a la ma
Fou llavors que saber qui
Imatge del passat voila tornar amb mi

Bon ocell porta’m amb tu al pais
D’altres temps sigues el meu amic
Com abans en somnis clars d’infants
Per por i tremolant estelss i mes estels

Com abans en somnis clars d’infants
Com Abans damunt d’un núvol blanc
Com abans tu i jo el sol encendra
I a l’illa del record la pluja llençara

L’ocell negre tomba els ulls al sol
Cap al sol tot d’una empren el vol
Un bon día o potser una nit
Prop del mar jo m’havia adormit
Quan de cop el cel s’omple de llum
I un ocell negre surt sense venir d’enlloc

Lentament les ales bategant
Lentament ell anava girant
Prop de mi el batec s’acaba
I com caigut del cel l’ocell es va aturar

Un bon día o potser una nit
Prop del mar jo m’havia adormit
Quan de cop el cel s’omple de llum
I un ocell negre surt sense venir d’enlloc

dijous, 12 de novembre de 2009

BESTIARI. Les mosques i Spiderman.


Al principi dels setanta vaig descobrir els tebeos de la Marvel. I no calia tindre molts perquè els quioscos del meu poble funcionaven com després feren els vídeo-clubs: anaves al “Quiosc Poveda” (pose per cas) i per dues pessetes podies canviar l’exemplar dels 4 fantásticos per un de Dan Defensor (nom ben curiós que l’havien posat en castellà a Daredevil per tal de conservar les inicials.) A mi els que més m’agradaven eren els de Spiderman i els de la Patrulla X. Però els que més de més, els de Spiderman. Una vegada llegit el tebeo el canviaves i te n’oblidaves, així que un matí desficiós d’estiu vaig començar a caçar mosques. Caçar mosques és senzill però requereix pràctica i constància. Has d’esperar que la mosca estiga parada, per exemple, a la paret. Prepares la mà (dreta o esquerra, segons cadascú) formant-ne una concavitat amb tots els dits juntets, sempre lluny de la mosca per a què no s’espante. De forma rápida i brusca arrossegues la mà sense fregar la paret (açò és important) cap a la mosca. Aquesta, que intenta fugir, cau en el parany. Cal tancar la mà al mateix temps que la mosca entra en contacte amb ella (per això deia que és necessari tindre constància i pràctica.) Una vegada tens la mosca atrapada en la mà la cosa es complica. Ara hem d’agafar-la amb dos dits de l’altra mà i aquesta és una operació delicada perquè la mosca es pot escapar si obris la mà apresonadora massa prompte o pots acabar amb una massa informe de vísceres ínfimes entre els dits si apretes massa. Per tal d’evitar aquest problema es pot fer una altra cosa: quan estàs segur de que la mosca és a dins del puny, la llances amb tota la teua força contra el pis. D’aquesta no es mor però es queda atontada i ja la pots agarrar sense cap dificultat. Bé. Com que tenia que anar a canviar el tebeo de Spiderman (i ves i busca qui l’agafaria després), prenia la mosca segons he dit abans, li llevava una ala (o les dues) i la deixava caminar una miquiua sobre els dibuixos de l’Home Aranya (més o menys per la meitat del tebeo) i quan més confiada estaba la mosca, plash!, tancava de colp el llibret. Després tornava a començar el procés i les pàgines centrals del tebeo quedaven fetes una marranada. A la fi, anava a canviar el tebeo al “Quiosc Poveda” i en duia a casa un de la Patrulla X, o de Thor, o de Los Vengadores. N’hi havia un fum de superherois.

dimarts, 10 de novembre de 2009

Una bandera sense pàtria


A principi de curs explique als xiquets la diferència entre icona, indici i símbol acudint a exemples un tant tòpics. Els demane que em diguen quins són els colors de la bandera que simbolitza Espanya. Òbviament em diuem que roig i groc. Pose cara d’extranyesa i dic que no, que els colors de la bandera d’Espanya són roig, groc i morat. Ara els que s’extranyen són ells, fins que algú diu:
-Eixa és la bandera de la República!
-Val a dir, la bandera d’Espanya a l’època de la Segona República…
-No, la bandera d’Espanya no; la bandera de la República.
-No ho entenc. La bandera bicolor és la bandera de la Monarquia?
-No, home, no, eixa és la bandera d’Espanya.
-I l’altra?
-Ui! Ja te ho he dit: la bandera de la República!
Com diu un amic d’ací de l’univers blogaire, cal aprendre dels xiquets. Ells se n’adonen que la bandera tricolor no simbolitza cap pàtria. No sé com s’han enterat però aixi és: quan he assistit a algun acte republicà m’ha sorprés que quasi mai es diu que la bandera representa Espanya. Es parla de la República però no de la nació que n’hi ha a sota d’aquest model d’estat. N’és ben curiós. N’hi ha voltes, fins i tot, que persones que diuen rodonament que no són espanyoles fan ostentació de la bandera… de la República (Espanyola) Supose que es trata d’una mostra més del geni espanyol: hem inventat una bandera que simbolitza una idea, una nostàlgia, un periode històric, una forma d’estat, pero no una nació.
Caldrà que canvie d’exemple per a explicar la noció de símbol.

BANDA SONORA. Back in the nigth


Vos deixe una cançó de Doctor Feelgood. Crec que no necessita cap comentari. Bon profit.



dissabte, 7 de novembre de 2009

Cristianofòbia (i II)



-“No es tracta de ser anti-cristià. Es tracta de deixar les cosses clares i ser una mica més humà, més persona. Parlar menys en nom de Déu i de l'esglèsia i treballar més per la dignitat humana. Així i tot estic segur que entre els catòlics hi ha gent meravellosa que se'n fot d'aquesta esglèsia polititzada i ultradretana. Eixos, de segur, que no secunden cap intervenció política de l'esglèsia.”
-“La religió ha d'estar a les esglèsies, a les cases i als cors d'aquells qui en creuen.”

Les paraules anteriors estan preses d’un debat (un tant prostituït el terme “debat” però que hi farem!) de fa unes setmanes a compte de la manifestació pro-vida de Madrit. He comentat unes altres opinions a “Cristianofòbia I”, més contundents, més “anticristianes”. Ara toca l’altra cara de la moneda, la vessant de l’esquerra que acepta el cristianisme sota una sèrie de condicions que han d’acomplir els “bons cristians”. A saber:
-Parlar menys en nom de Déu i i de l’església i treballar més per la dignitat humana: ço és actuar al món en tant que ONG.
-Els catòlics bons (“gent meravellosa”), políticament correctes són els “cristians de base” els que “se’n foten d’aquesta església polititzada i ultradretana”
-“Eixos de segur que no secunden cap intervenció política de l’església” perquè “la religió ha d’estar a les esglésies, a les cases i als cors…” Val a dir: la religiositat és quelcom estrictament privat i els cristians, en tant que cristians, no han d’intervindre en política.

No sé què pensaran els altres cristians, però a mi personalment aquesta retafila d’imposicions dels dipositaris de les essències progressistes em sembla profundament anticristiana… com era profundament anticomunista l’estratègia d’aquesta mateixa gent quan demanaven als membres del Partit “treballar més als sindicats i als moviments socials i deixar-se de teoritzacions marxistes superades per la historia”; quan elogiaven els comunistas “renovadors” que se’n fotien de la “nomenklatura ortodoxa”; quan establien que ser comunista estaba molt bé… als llibres d’història, a la memòria històrica, i al corral de les senyoretes “pijes” que alcen el puny o dels bròfecs enriquits que fan virtut de la indigència intelectual.
Els comunistes pràcticament han desaparegut… espere que els cristians no facen el mateix camí.

dimecres, 4 de novembre de 2009

BESTIARI. El cementeri de les papallones.


Trobe que va ser a l’estiu del setanta-quatre quan a alguna ànima en vies de condemnació se li va ocòrrer fer un cementeri de papallones. Llavors el meu carrer era fronterer de l’horta. Hui en dia la cosa ha canviat i l’horta pràcticament ha desaparegut però, aleshores, els xiquets jugàvem entre bancals, sèquies i canyars. És el cas, com deia, que algú va pensar acotar un quadrat de terreny per a fer-hi un cementeri. En un tres i no res ho fèrem i començàrem a omplir-lo de papallones mortes. Ara bé, per a matar les papallones pensàrem que la millor manera era fer servir la mateixa tomba. El procés era el següent: fèiem un foradet a terra i colgàvem a dins la papallona; després tapàvem hermèticament el forat amb un vidre dels que abundaven per tot arreu (normalment un fragment d’ampolla trencada) i tot seguit sèiem a terra per a veure-la morir.

-Per què es moren?
-Perquè el vidre fa de lupa i els raigs solars ultravioletes i els raigs gamma van cremant-les a poc a poc.
-Què dius! És que es queden sense oxígen!
-Sí, home! Les papallones no respiren.

Fos per una causa o per altra, la veritat és que, després d’aletejar una estoneta més o menys llarga, la papallona restava inmòbil. I es moria.
Discutírem si ordenaríem simètricament o no el cementeri. Però ja no recorde en què vam quedar.

Joc literari de Jesús Maria Tibau


Hui tocava "Bestiari" però l'amic que viu al racó de dalt del món proposa un Joc Literari. Ens demana un poema sobre la tardor i aprofitant el "buit legal" de la proposta (que no diu en quina llengua s'ha d'escriure) vull participar amb aquest poema en castellà de fa uns anys. Potser massa anys.

Apenas luz

Se oscurece la ciudad
como vida oscurecida
y aire del otoño que ya viene.

Será de noche: en ese tiempo
te buscarán mis manos
para velar conmigo.

Y vendrán días así,
de mediodía tenue,
luz velada,
apenas luz.

dilluns, 2 de novembre de 2009

BANDA SONORA. Tempus est iocundum

Al batxillerat tenien un catedràtic de llatí que ens feia traduïr els Carmina Burana, que escoltaven en un disc dels antics grans i negres de Deutsche Grammophon, amb l'únic tocadiscos que n'hi havia a l'institut. Ara sona el "O fortuna" fins i tot en situacions que farien que els goliards es cagaren en tot. Què hi farem! Vos deixe ací baix la interpretació de "Tempus est iocundum", la part que més m'agrada, que he trobat a youtube. Deixe també el text en llatí i valencià.

Tempus est iocundum

Tempus est iocundum, o virgines !
modo congaudete, vos iuvenes !
O ! o ! totus floreo !
Iam amore virginali totus ardeo ;
novus, novus amor est, quo pereo !
Mea me confortat promissio,
mea me deportat negatio.
O ! o ! totus floreo !
Iam amore...
Tempore brumali vir patiens,
animo vernali lasciviens,
O ! o ! totus floreo !
Iam amore...
Mea mecum ludit virginitas,
mea me detrudit simplicitas.
O ! o ! totus floreo !
Iam amore...
Veni domicella, cum gaudio !
veni, veni, pulchra ! iam pereo !
O ! o ! totus floreo !
Iam amore...

És temps de joia, oh donzelles !
au, alegreu-vos xicons !
Oh ! oh ! tot jo florege !
Ja per amor de donzella tot jo creme ;
nou, nou és l’amor pel que jo mor !
La teua promesa em conforta,
el teu menyspreu se m’emporta.
Oh ! oh ! tot jo florege !
En hivern, un home pacient ;
en primavera, d’ànim voluptuós.
Oh ! oh ! tot jo florege !
Ja per amor...
La teua donzellesa amb mi juga,
la teua innocència em foragita.
Oh ! oh ! tot jo florege !
Ja per amor...
Vine, donzella, amb plaer !
vine, vine, bonica, que ja em mor !
Oh ! oh ! tot jo florege !
Ja per amor...

diumenge, 1 de novembre de 2009

EXIMPLIS DEL DIUMENGE. Patologia i justícia


He llegit en Paul Ricoeur que accedim a la noció de Justícia en adonar-nos que ha estat vulnerada en la nostra persona. Aquesta experiència terrible sol aparèixer en la infantesa. Se'ns encongeix el cor davant quelcom que és injust i la idea de justícia apareix, lluminosa, precisament perquè ha estat ofesa en alguna cosa essencial: sense merèixer-lo, algú de qui no ho esperàvem ens tracta de manera desigual. Pot ser la preferència arbitrària del germà, el càstig desmesurat, el premi no rebut... No és just, no és just. Escoltem en els xiquets el primer besllum d’“ús de raó” quan tracten, arrasats potser en llàgrimes de despit, de restablir argumentativament l'equilibri de la balança de la justícia: jo no mereixia aqueix tracte i tu no tenies dret a infligir-lo. Amb paraules maldestres es construeix tot un sistema ètic: la igualtat fonamenta la nostra convivència i trencar-la arbitràriament és una perversitat perquè causa sofriment on no hauria d'haver-lo. L'ordre de la raó institueix la moralitat de les accions amb l'ajuda, en forma de dolorós senyal d'alarma, dels sentiments.
En el pas d’allò concret-individual a l'abstracte i formal que es produeix segons Piaget en el trànsit de la infantesa a l'adolescència i l'edat adulta és essencial (em sembla) que el xiquet perceba el poder de la raó per a restablir l'ordre d’allò just. Només així, experimentant en ànima pròpia el perdó reconciliador o la satisfacció deguda, podem eixamplar la pietat natural de què parla Rousseau, la capacitat d'empatia que ens permet veure en l'altre al subjecte sofrent que necessita, potser de mi, una justa reparació. D'ací la comprensió abstracta, racional, de la idea de Justícia i la tensió cap a un ordre social que responga a aqueixa idea en evitació del mal i el sofriment. Així, en la maduresa, lluny ja de l'egocentrisme infantil, la nostra indignació aflora no ja quan JO sóc víctima de la injustícia sinó quan la Justícia ha estat ultratjada en els altres: en els desposseïts, empobrits, maltractats. Contra eixe sofriment immoral, argumentem, donem raons...

No obstant això...

...Sent jo director d'un institut d'ensenyament mitjà van irrompre en el meu despatx, després de l'avaluació final, alguns estudiants de l'últim curs indignats perquè havien estat víctimes d'un greuge comparatiu. En essència acusaven els professors del grup A d’haver inflat les notes d'alguns alumnes fins a arribar a la Matrícula d'Honor mentre que ells, en el grup B, havien patit la severitat d'altres professors poc propicis a inflar res de res. Eren estudiants de notes molt altes que, agressius i a prop de les llàgrimes, apel·laven a la meua autoritat per a desfer la malifeta. Els vaig suggerir que enviaren un informe al claustre de professors en el qual sol·licitaren la unificació de criteris en matèria de matricules d'honor; em vaig oferir a ajudar-los a redactar el “jo acuse”, a defensar la causa davant el claustre... i la resposta d'una xica de rendiment acadèmic excel·lent va arribar a espantar-me:
-I això a mi, ja, en què em beneficia?
-Bé, es tracta de reparar una injustícia. El teu cas particular, sent important, només és una manifestació d'aqueixa injustícia. Has de pensar que l'absència d'interès propi, precisament, legitima i dóna força a la teua argumentació... A més, considera que els companys d'anys successius, gràcies a vosaltres, no patiran greuges com el vostre.
-I a mi què m'importen els que vinguen després? Jo em preocupe dels meus interessos.
-[Paciència] Si només et preocupen els teus interessos i no els de la justícia en si, no pots apel·lar a res, doncs les teues notes no són injustes, gens t'ha estat arrabassat... Veuràs, havia un home que tenia una vinya i...
-Val, val, però llavors no faràs res?
-...En els termes que plantegeu la qüestió no puc fer res i deixeu-me dir-vos, fora ja del tema, que la vostra actitud em sembla desmesurada considerant la situació de molts companys que necessiten mig punt, no per a aconseguir una Matricula d'Honor sinó per a aprovar el curs.
-Sí, home... A veure si perquè a Àfrica passen fam jo no vaig a menjar! Doncs si han suspès que hagueren estudiat més!
-...Senyoreta..., els seus problemes personals no són de la meua incumbència. Isca vostè del meu despatx, tancant suaument la porta, i reflexione sobre la africanitat de la seua condició davant la indiferència de tothom.

Admetre descaradament la instrumentalització de la idea de justícia en benefici propi em sembla una mica patològic, un símptoma de inmaduresa. Qui, per haver patit una infantesa excessivament autoritària (en la qual la raó no produeix la moral), o excessivament permissiva (en la qual l'evitació del displaer impedeix la seua aparició) desenvolupa un ego malaltís, atent exclusivament a la satisfacció dels seus desitjos o a la imposició de la seua voluntat quedant la raó convertida, com predicava Lutero, en la “ramera de Satanàs”, una pobra prostituta d'usar i tirar...

No obstant això...

...Comente l'anècdota de l'alumna indignada amb un company i em mira commiseratiu:
-Eixa xiqueta comprèn el nostre món millor que no tu. Ha intentat posar al Director, a la Junta d'Avaluació, al Consell Escolar, al Dret tot, al seu servei. Aquesta vegada ha fallat però qualsevol altre ho assoleix. És qüestió de sort. I tu pots seguir pensant que el Dret, el Consell Escolar i tota la resta són instruments de la Justícia i la Raó, que acabaràs en el psiquiatra preguntant-li en què es va equivocar Kant quan anunciava la fi de la minoria d'edat de la humanitat...

dijous, 29 d’octubre de 2009

¿Qué demonios significa “jálogüin”?


Aquest article va ser publicat, fa uns anyets, en un periòdic del meu poble. Trobe que no ha perdut totalment la seua vigència. El deixe en castellà com va ser escrit originalment.


Clama la fauna progresista por una escuela pública laica. He visto por la prensa artículos con títulos de tanto pedigrí antirreligioso como “Dios fuera de las aulas”. ¡A las barricadas! ¡No pasarán! Afortunadamente la religión de nuestros mayores es sustituida en la escuela pública por valores universales: educación para la paz, para la igualdad de oportunidades entre los sexos, educación sexual... Sin embargo también en la nueva educación en valores existe lo que se llamaba “currículo oculto”, es decir, enseñanzas, saberes, que sin estar programados explícitamente van calando en la formación de los niños y las niñas. Sin estar programados o estándolo, que de todo hay. Por ejemplo, no existe ningún tema transversal que se llame “educación para el respeto y el amor a la escuela”. Debería haberlo. En cambio veo año tras año en el colegio público al que asiste mi hijo (excelente en muchísimos aspectos) cómo el fin de curso es celebrado con estrépito de final de tortura: ¡Por fin acabaron las clases! ¡Qué bien! ¡Se acabaron los rollos aburridos! Y cuánto tiempo, cuánto esfuerzo organizativo de maestros y padres (y maestras y madres), cuánta preparación se dedica durante el curso para... celebrar su final. Y aún no estaría mal la cosa si el evento consistiese en encuentros deportivos, juegos, teatritos, etc. (la parte del programa que ocupa la tarde de la celebración), pero, qué va, después de la popular cena de sobaquillo viene lo mejor: sobre un escenario de fiesta patronal de pueblo, entre luces de discoteca móvil y con los decibelios pasados de rosca vemos desfilar a casi todos los alumnos y alumnas del cole interpretando algo que llaman pléibac. En esencia se trata de ejecutar una coreografía aeróbica al ritmo de alguna canción del tipo “a ella le gusta la gasolina”, “papi papi, papi chulo” o alguna otra sandez semejante. Todo un ejemplo de educación en valores. Las letras de esas pseudocanciones suelen ser machistas y violentas. No importa. Para eso se les ha educado durante todo el año en la igualdad de género, para incitarles a final de curso al ocio insomne, a la sexualidad alienante y al ambiente discotequero y macarrilla. Con todo, lo que me llama más la atención es eso del jálogüin. Recuerdo haber leído algo sobre el conocimiento de nuestra cultura y tradiciones en el currículo de enseñanza primaria y secundaria y por más que me esfuerzo no veo lo de los disfraces monstruosos, la sangre, el terror, y toda la parafernalia de la cinematografía americana de serie B. Sin embargo a finales de octubre mi hijo ha pintarrajeado en clase una careta de vampiro y me pregunta si puede ir a no sé qué fiesta de jálogüin. Imagino qué anatema progresista caería sobre algún maestro o maestra al que se le ocurriese hablarles a los niños sobre los Fieles Difuntos, sobre la festividad de Todos los Santos, sobre la piadosa costumbre de encender cirios en recuerdo de nuestros parientes muertos. ¡Oscurantismo! ¡Inquisición! ¡Fundamentalismo! Menos mal que eso no ocurre y nuestros hijos ¡también desde la escuela pública! son educados en la espiritualidad bastarda de las güijas, los horóscopos, los tarots, Fredy Cruger y toda la pesca. ¡Dios fuera de las aulas!, ¡Demos paso a la bruja Lola!

dimecres, 28 d’octubre de 2009

BESTIARI. Les espines de les oronetes



Aquest matí, parlant amb una amiga mentre prenien café, hem comentat com els xiquets d'ara no juguen amb les bestioles del camp. La veritat és que quasi no queda de camp. El cas és que recordant, recordant, les animalades (humanilades?) que feien als animalets xicotius se m'ha ocorregut obrir una altra secció al blog: BESTIARI, on intentaré posar una mica de lirisme al comportament bèstia d'una infància a cavall de l'asfalt i l'horta.

Les espines de les oronetes.

Jugant en un solar ple d'enderrocs i deixalles el meu germà va matar un pardalet. És de veres que va ser sense intenció: li va tirar una pedra molt desviada amb la mala sort (per al pardal) que va rebotar i li va encertar al coll. L'agarràrem de terra i el cap li queia d'un costat a l'altre del cosset.
-Li has trencat el coll. Quina punteria!
-Que va! Si no volia pegar-li. Ha sigut casualitat.
-És una oroneta?
-Què dius? No veus que és un teuladí?
-Ostres! I si haguera sigut una oroneta, què...?
-Ostres!
Heus ací que és un pecat molt gros matar o menjar-ne oronetes perquè no tenen ossos sinó espines. I amb aquestes espines van fer la corona del Nostre Senyor. Es tracta, doncs, d'animals sagrats.
No sabíem que fer amb el cadàver del teuladí i al remat decidírem fer-li un funeral com cal. El soterràrem amb gran cerimònia. Dubtàrem però si posar-li o no una creueta.
-No, home, no, que els bitxos no tenem ànima.
-Ah! No?
-Que no!
Alguns dies després el desenterràrem tot esperant que trobaríem un esquelet o, si més no, milers de cucs devorant les restes del pardalet. Va ser decpcionant. Estava cobert de formigues... Però no era el mateix.

dilluns, 26 d’octubre de 2009

BANDA SONORA. Nights in white satin

Intentarè diversificar el blog: no només de crítca filosòfico-literària i debat social viu l'home. He vist pels altres diaris desprivatitzats dels amics blogaires que les cançons formen part del paisatge sentimental i afectiu (fins i tot polític) de les nostres vides. Està bé això. Està bé comunicar els gustos musicals. Jo també vull fer-ho. Encara que em sembla que mesclarè per ací alguns temes molt populars amb autèntiques horterades. Qué voleu? De menut escoltava la música que posaven als "cotxes de xoc" i, després de tot, u no tria la banda sonora que va fent-li una part de l'ànima.
Vos deixe una cançó molt famosa de "Moody Blues" que vaig escoltar milers de vegades tot just quan començava a descobrir que en el món, a més de germans, cosins i amics n'hi havia uns éssers molt rars que s'anomenaven "xiques".
La roba i els pentinats són psicodèlics i horribles. Què hi farem!

divendres, 23 d’octubre de 2009

Decàleg per a fer del vostre fill un delinqüent


Decàleg per a fer del vostre fill un delinqüent
Per Emilio Calatayud, jutge de menors de Granada

(Supose que molts ja coneixereu aquest decàleg, però no ve malament recordar-lo)


1. Comenceu des de la infantesa donant al vostre fill tot el que us demane. Així creixerà convençut de que el món sencer li pertany.
2. No us preocupeu per la seua educació ètica o espiritual. Espereu a què assolisca la majoria d’edat per a que puga decidir lliurement.
3. Quan diga paraulotes, rigeu-li-les. Açò l’animarà a fer coses més gracioses.
4. No el bonegueu ni li digeu que està malament alguna cosa de les que fa. Podria crear-li complexos de culpabilitat.
5. Arreplegueu tot el que ell deixe escampat: llibres, sabates, roba, joguets. Així s’acostumarà a carregar la responsabilitat sobre els demés.
6. Deixeu-lo llegir tot el que caiga a les seues mans. Tingeu compte de què els seus plats, coberts i got estiguen esterilitzats, però no de què la seua ment s’ompliga de fem.
7. Discutiu sovint amb el vostre cònjuge en presència del xiquet, així a ell no li farà massà mal el día en què la família, potser per la seua pròpia conducta, quede destrossada per a sempre.
8. Doneu-li tots els diners que vullga gastar. No vaja a sospitar que per a disposar-ne’n és necessari treballar.
9. Satisfeu tots els seus desitjos, apetits, comoditats i plaers. El sacrifici i l’austeritat podrien produir-li frustracions.
10. Feu-li costat en qualsevol conflicte que tinga amb els seus professors i veïns. Penseu que tots ells tenen prejudicis contra el vostre fill i que de veritat volen fastidiar-lo.

dimecres, 21 d’octubre de 2009

Cristianofòbia (I)


Amb motiu de la manifestació pro-vida del passat dia 17 a Madrit m’he embolicat en un debat molt agre ací al costat, en casa d’un blogaire veí i m’agradaria comentar algunes sentències que s’han escampat al llarg de la discussió. (Deixe de banda els insults directes, personals o generalitzadors, que no fan al cas, si més no perquè jo també m’he mostrat maleducat i manipulador en demesia):
-“Són gent drogada mentalment. Un cristià és un dèbil mental, que creu que els ases volen. I dins del cristianisme, hi ha una secta criminal, una secta sense escrúpols, una secta molt perillosa, responsable de millons de crims al llarg de la història i actualment també. Són els Catòlics.”
-“Cal parlar-los clar, sense miraments, ja sabem que els causarem dolor, però cal tenir en compte que tot procés de desintoxicació pot arribar a ser doloròs. En realitat els hi estem fent un gran favor, els hi estem obrint els ulls, els hi estem ajudant a redescobrir la veritat, els estem advertint de que van amb molt males comapanyies. Si fossen intel.ligents ens tindrien que donar les gràcies.”
-“Molts cristians només sou una colla de fanàtics, intransigents i bàrbars que us manifesteu, viviu, feu i penseu al ritme que marquen la colla de lladres i pederastes sectaris que formen la cúria romana.”
-“Els païassos de tota la vida, que es preocupen de la "vida" que està per nàixer i després són els primers en fotre-li la vida una vegada nascut.”
-“No es tracta de ser anti-cristià. Es tracta de deixar les cosses clares i ser una mica més humà, més persona. Parlar menys en nom de Déu i de l'esglèsia i treballar més per la dignitat humana. Així i tot estic segur que entre els catòlics hi ha gent meravellosa que se'n fot d'aquesta esglèsia polititzada i ultradretana. Eixos, de segur, que no secunden cap intervenció política de l'esglèsia.
-“La religió ha d'estar a les esglèsies, a les cases i als cors d'aquells qui en creuen.”

Els quatre primers judicis van més enllà de l’anticlericalisme clàssic: no denosten l’estament sacerdotal, allò que diem “la jerarquía eclesiàstica” sinò els cristians en general i, molt particularment, els catòlics. Es tracta d’un posició ideològica que va més enllà inclús de la que comentava Comín quan va ingressar (junt a la resta de militants de Bandera Roja) al Partit Comunista: “Y espero que ninguno de vosotros dirá, como dijo un camarada del PSUC ‘esto de tener la fe es una desgracia como otra cualquiera; esto es como el militante que pega a su mujer y llega al partido. Poco a poco, con mucha paciencia, tenemos que conseguir que deje de pegarle. Esperemos y conseguiremos que estos creyentes pierdan su fe.’”

La cita és ben curiosa, fins i tot des del punt de vista de l’evolució de les idees sobre violència sexista. Així doncs per a l’esquerra (per a l’esquerra que acceptava al seu si els cristians) la fe era poc menys que una psicopatologia. El que trobem ara al davant es pitjor: els cristians no tant sols som uns ignorants sinó que, a més a més, som culpables d’aquesta ignorància. Curiosament la ignorància culpable, la pertinàcia, la perseverança en el mal, és el pecat, imperdonable, contra l’Esperit Sant. En la versió anticristiana es tracta de no “donar les gràcies” als que ens poden portar a “redescobrir la veritat”. Esperem que açò de “els causarem dolor” siga metafòric.

Podem pensar que aquestes afirmacions són exabruptes d’un particular, però ens enganyariem: en l’esquerra d’aquest país s’ha passat d’una estratègia d’acceptació interessada dels cristians a una franca oposició al Cristianisme i els seus valors. En una escola de quadres del PCE un militant va dir fa temps (quan aquesta nova estratègia de l’esquerra encara era incipient) que “los cristianos a la polla la llaman Espíritu Santo”. Es tractava de tota una declaración de principis (polítics, intelectuals, civils, morals) de la postmoderna cristianofobia.

Pel que fa a les dues últimes valoracions, la questió és més interessant i per a comentar-la cal una nova entrada.

diumenge, 11 d’octubre de 2009

Sweet sixteen


Sweet sixteen
Deia el filòsof Julián Marías que els pitjors mals socials del segle XX (corregits i augmentats en el XXI) són la generalització del consum de drogues, el terrorisme com a instrument de lluita política i l'acceptació social de l'avortament. L'inventari (per escàs) és molt discutible però entenc que matances, fams, guerres, intolerància, explotació i tota la resta de maldats que, com a éssers vius-humans, ens infligim uns a altres amb singular obstinació són xacres de tots els segles. El segle XX (i el XXI) hauria aportat aquests nous fenòmens a la cultura de la mort.
Conscients del problema (dels problemes) l'estat i la societat civil prevenen els joves dels perills del consum de psicotròpics i estupefaents. Bé és veritat que alguns ajuntaments no només comprenen sinó que fomenten la pràctica del botellot i la tolerància progre respecte al cànnabis és proverbial. Hem de sofrir-lo amb paciència i pensar que la collita de dirigents polítics cantamañanas no s'acaba mai.
La qüestió del terrorisme és diferent. Ahí tot el món està d'acord (i jo també) que és una cosa molt dolenta. Ara que, ja ho deia un personatge de la pel·lícula Platoon, les excuses són com el cul: tothom en té una. I segons aquesta regla, no és estrany llegir, i fins i tot sentir raonaments que distingeixen entre terroristes bons (que no són terroristes sinó que practiquen la "lluita armada defensiva", mira tu per on) i terroristes dolents que són "els altres". Això: els dolents. Es tracta del mateix, d'una llorigada de chiribainas com el cantamañanas d’abans.

Pel que fa a l’avortament… això és una altra cosa. Ací l'acord de principi i la hipocresia com a pràctica ("estic contra les drogues però unes ratlletes de coca el cap de semana…!") no funciona. En la qüestió de l'avortament el discurs ha canviat radicalment. Fa vint anys pràcticament tot el món considerava l'avortament com un problema i la discussió es centrava en buscar solucions. Ara, per a molts, l'avortament no és un problema sinó una solució. En aquestes pàgines (pantalles?) ja me n’he ocupat en diverses ocasions del tema i no és qüestió de repetir-se. Però és necessari no deixar de donar arguments davant allò que no són sinó consignes ("dret de la dona", "hipocresia de l'Església") quan no monstruoses necieses, com aquesta que la condició de "ser humà" a partir de "ser viu" s'adquireix per dret d'antiguitat de tretze setmanes de gestació. Que dic jo que caldria vigilar per si els éssers vius en procés de gestació d'altres espècies va i es converteixen en éssers humans.

Mentrestant, els nostres joves reben missatges contradictoris sobre l'alcohol i les drogues, missatges contradictoris sobre la violència política... i un missatge clar, redundant, obsessiu, per part de l'agitprop governamental: passa dels teus pares, que no són guais, col·lega, que per avortar i posar-se mamelles amb tenir setze anys ja va bé la cosa. I que ningú no es pose chulito que per a la pròxima legislatura rebaixarem l'edat de vot també als setze.

No sé si estaré donant idees... Temps al temps.

divendres, 18 de setembre de 2009

Sobre el malestar del profesorado (fragmento de un informe académico)


Com al barri dels blogaires abunden els professors i professores, i aprofitant que comença un nou curs, vull sotmetre a la vostra consideració un altre fragment d'un informe acadèmic que vaig escriure ja fa un temps. Està en castellà com va ser escrit originalment. Espere que (encara que és una mica llarg) feu alguns comentaris.



“La causa de esta angustia no consigo
ni vagamente comprender siquiera”.

A. Machado

[...] Un análisis de esta angustia, de este malestar, debe partir de la evidentemente escasa consideración social del profesorado. Suponemos que los ejemplos serán legión pero basten algunos que entendemos suficientemente autorizados y que se concretan en juicios negativos sobre los profesores. Así, el antropólogo cultural norteamericano Marvin Harris se pregunta “¿Cuántos miles de millones de dólares se despilfarran pagando a maestros deficientes que, o no se preocupan, o no saben cómo lograr que sus lecciones sean fructíferas? ¿Quién puede fijar el precio del daño psicológico y social que suponen los perjuicios catastróficos que causan nuestras escuelas y facultades, burocráticas e impersonales[1]?” Más cercano a nosotros, Gonzalo Anaya pone en duda la capacidad pedagógica del profesorado: “Su función, por ser un experto en pedagogía, al menos como tal está considerado aunque sus realizaciones pedagógicas dejen mucho que desear[2].” Y aun la prensa diaria se hace eco de nuestra presunta incompetencia: “Lo que los alumnos necesitan aprender hoy en día no es, en muchos aspectos, lo que los profesores están en condiciones de enseñar[3].”
Son tres noticias dispersas pero representativas de un estado de opinión que repercute en la psicología del docente hasta el punto de traducirse en diversas patologías[4].
Una primera reacción (legítima) ante juicios tan adversos es el grito vindicativo que reclama reconocimiento: ¡nosotros realizamos una importantísima función social! Otra reacción (quizás menos legítima) es el cinismo, el nihilismo desesperado, la ironía, el sarcasmo, que pretendiendo inteligencia no son sino muestras de impotencia y aceptación de la derrota. Entre una y otra postura conviene analizar por qué reclamamos el reconocimiento social, por qué podemos llegar a ser cínicos y nihilistas. Derrotados.
En principio, la falta de consideración social del profesorado no puede sino producir perplejidad ¿Cómo es posible que siendo la educación una demanda social de tantísima importancia, un factor imprescindible de socialización, los principales agentes del proceso educativo puedan ser denostados a veces hasta la más extrema vulgaridad?: tienen demasiadas vacaciones, no trabajan nada, cobran demasiado (?), son unos vagos... Expresiones de este jaez las oímos a diario
Se trata de críticas impensables en otros colectivos de profesionales. Abogados, jueces, arquitectos, notarios… Puede haber un sordo rumor de resentimiento hacia ellos, pero nunca la descarada animadversión con que se contempla al profesor, al que se considera un privilegiado sin mérito alguno en el que sustentar sus presuntos privilegios.
Los profesores son unos privilegiados. Esta acusación no puede venir sino de aquellos que considerándose iguales en mérito observan una inmerecida preeminencia salarial, de ocio y tiempo libre o de calidad de vida: un obrero industrial no cuestiona el estatus del ingeniero, un albañil no cuestiona la actividad del arquitecto pero ante el profesor de sus hijos percibe la injusticia de la igualdad vulnerada. Una igualdad proletaria ampliamente reconocida e incluso, en algún momento, conscientemente buscada. Los sindicatos de enseñantes nos atribuyen el título de “trabajadores de la enseñanza” e insisten en el carácter de “asalariado” como definitorio de nuestra posición social, de nuestro ser de clase.
[…] Parece haber un consenso bastante amplio sobre el proceso de proletarización de los enseñantes. Proletarización que a nuestro juicio no viene dada por el simple hecho de cobrar un sueldo a fin de mes sino por la relación idéntica que el proletario industrial moderno establece con su trabajo y la que el profesor establece con el suyo. A primera vista esta afirmación escandalizaría a los proletarios stricto sensu y aun a los profesores, pero si intentamos despejar la opaca organización del sistema educativo hemos de concluir con Marvin Harris en que lo que caracteriza a la sociedad postindustrial (la nuestra) es la introducción en ámbitos en principio ajenos a ella de formas organizativas propias de la industria moderna. La división del trabajo, la fragmentación del proceso productivo en tareas simples, mecánicas, que eran características de la producción fabril han entrado en el sistema educativo produciendo un “ser social” similar al que produce la industria. El profesor no es proletario por el hecho de vender su fuerza de trabajo a un patrón, lo es porque los efectos del sistema en el que se inserta su actividad sobre su conciencia son idénticos a los que produce en la conciencia del proletario el sistema productivo capitalista: “Las tareas sencillas, monótonas, rutinarias y repetitivas que se realizan en las oficinas, las escuelas o los hospitales producen el mismo efecto en la psicología del trabajador que las tareas sencillas, monótonas, rutinarias y repetitivas que se llevan a cabo en las fábricas. En ambos casos, los trabajadores se alienan, se aburren y se desinteresan del producto. [...] En realidad, la alienación puede tener consecuencias mucho más graves cuando aflige a ciertas clases de trabajadores de servicios e información que cuando afecta a los obreros industriales[5].”
[…] El concepto de “alienación” como categoría sociológica es difícil de determinar. Y quizás no podamos recurrir a una noción precisa de “persona” que se desfigura en el trabajo alienado, pero sí podemos partir de la autoconciencia, de la autoimagen del profesor, de cómo éste se ve a sí mismo en el mundo y en su labor y cómo la realidad productiva en que se inserta desfigura esta autoimagen. Se entiende aquí alienación, por lo tanto, como la distancia entre lo que el profesor pretende ser y aquello en lo que el sistema educativo le convierte. Es pretencioso afirmar que se conoce lo que el profesor quiere ser, pero consideramos que no anda lejos de la verdad el poema de Gerardo Diego Brindis:

[...]
Amigos:
dentro de unos días me veré rodeado de chicos,
de chicos torpes y listos,
y dóciles y ariscos.
[...]
Y les hablaré de versos y de hemistiquios,
y del Dante y de Shakespeare, y de Moratín (hijo)
y de pluscuamperfectos y de participios
[...]
Y así pasarán cursos monótonos y prolijos
Pero un día tendré un discípulo,
un verdadero discípulo,
y moldearé su alma de niño
y le haré hacerse nuevo y distinto,
distinto de mí y de todos, él mismo.
Y me guardará respeto y cariño.
[...]
Brindemos por ese niño,
[...]
por que mis dedos rígidos
acierten a moldear su espíritu
[...]
y por que este mi discípulo,
que inmortalizará mi nombre y mi apellido,
... sea el hijo,
el hijo
de uno de vosotros, amigos.

El profesor se concibe a sí mismo, en tanto que profesional y en tanto que persona, como un ser en relación con el otro, con los chicos (“torpes y listos, dóciles y ariscos”) y establece una relación privilegiada, persona a persona, sujeto a sujeto, con “un verdadero discípulo”. En esta relación de artesano, de alfarero, similar a la de Dios con el hombre, el profesor “moldeará su alma de niño”. Se trata de una relación de hacerse recíprocamente (“le haré hacerse”) en la que el profesor accede a su propia realidad (“inmortalizará mi nombre y mi apellido”). Asistimos aquí con más claridad y belleza que en los Manuscritos de Marx a la descripción de un trabajo no alienante, en el que el ser humano se realiza (se hace real, se reconoce) en el producto que sale de sus manos, al que considera propio (“tendré un discípulo”) y acabado, distinto de sí mismo (“distinto de mí y de todos, él mismo”). Si es posible establecer una analogía entre la labor docente y el trabajo como producción de valores de uso, ello sólo es posible desde una acepción premoderna, artesanal. El artesano que posee sus medios de producción (¡Y qué medios!: Dante, Sakespeare, pluscuamperfectos, participios...) es capaz de crear “un alma, un espíritu”. El objeto producido es único (“distinto de mí y de todos”) y no aparece como enfrentado ni ajeno a su productor (“me guardará respeto y cariño”). La enseñanza tiene como misión la creación de personas en tanto que valores de uso social (“almas, espíritus”). El gran cambio, terrorífico, es que la enseñanza tiene como función la producción de recursos humanos en tanto que valores de cambio de apropiación individual.
Atentos a los versos de Gerardo Diego hemos obviado el comentario de los mecanismo industriales que invaden el ámbito de la educación. Se viene a la mente la cadena de montaje Taylorista-Fordista pero la cosa no es tan sencilla. Los métodos industriales han penetrado en nuestra casa bajo el fetichismo de la programación. El currículo (la planificación industrial) es el conjunto de objetivos (previsiones de producción), contenidos (instrumentos de producción), criterios metodológicos (organización de la producción) y criterios de evaluación (comprobación de la consecución de las previsiones de producción). A su vez los contenidos son procedimentales, actitudinales y conceptuales y en la evaluación distinguimos entre criterios e instrumentos. Es decir, toda una serie de fragmentaciones del proceso educativo en tareas mecánicas similar a la que se produce en la cadena de montaje. La traducción de la nomenclatura de nuestro sistema educativo a nociones fabriles puede parecer exagerada, caricaturesca, pero pone de manifiesto algo que nos parece evidente: la sustitución del protagonismo de la relación maestro-alumno en el proceso de enseñanza-aprendizaje, por la primacía de ese proceso mismo en abstracto, en el que el maestro queda reducido a mero gestor de la programación (programación en tanto que contrato explícito) y el alumno a materia prima. Proceso autónomo que no sólo anula a los sujetos en él intervinientes sino que se enfrenta a éstos como algo ajeno y hostil y en el que el profesor se inserta de igual manera que el obrero en la fábrica: como un accesorio de la máquina.
Autonomía del proceso respecto al sujeto. Ésta es una de las principales fuentes de alienación en las sociedades modernas de la que cabe hablar: el conjunto de normas que rigen nuestra actividad educativa es prácticamente inabarcable. Leyes, decretos, órdenes, resoluciones, instrucciones, acechan desde el exterior de los centros mientras que desde el interior un mar de siglas y organismos descomponen el mundo de la vida educativa hasta sus últimos detalles: PEC, PCC, PCA, PAT, PNL, RRI, CCP, PDC, PACG, PROA, PASE; claustros, consejos escolares (con sus correspondientes comisiones), departamentos didácticos, departamento de orientación, departamento de actividades extraescolares y complementarias, equipos directivos...
Jurgen Habermas, en su obra Teoría de la acción comunicativa mantiene que uno de los síntomas de la colonización del mundo de la vida por parte del sistema es la judicialización de ámbitos como la familia o la educación: “La socialización escolar queda descompuesta en un mosaico de actos administrativos impugnables. [...] Esto tiene que representar una amenaza para la libertad pedagógica y para la iniciativa del profesor. La compulsión a un aseguramiento casi judicial de las calificaciones y la superreglamentación de los curricula conducen a fenómenos como la despersonalización, la inhibición de las innovaciones, la supresión de la responsabilidad, el inmovilismo, etc.[7]” Consideramos acertado este diagnóstico a la vista del cúmulo de normas imposible de abarcar en su totalidad que rigen nuestra labor y que eternizan los claustros con una casuística judicial agotadora sobre las funciones del profesor: ¿se puede expulsar a un alumno de clase?, ¿es función del profesor de guardia acompañar a un alumno accidentado a su casa?, ¿es un profesor responsable de que un alumno abandone el instituto durante el horario lectivo?[8]
La noción habermasiana de colonización del mundo de la vida por parte del sistema es equivalente a la idea de Harris de introducción de métodos fabriles en ámbitos ajenos a la industria y todo ello una extensión de la idea weberiana de racionalización y desencantamiento del mundo que a su vez nos conduce al concepto de alienación y cosificación (Marx, Lukacs). Y no es necesario acudir sino a un ejemplo mínimo, cotidiano: Según Lukacs “a consecuencia de la racionalización del proceso del trabajo, las propiedades y las peculiaridades humanas del trabajador se presentan cada vez más como meras fuentes de error respecto al funcionamiento racional [...] Y así habrá que decir no ya que una hora de trabajo de un hombre equivale a una hora de otro hombre, sino que un hombre durante una hora vale tanto como otro hombre durante una hora[9]”. En la vida diaria de los institutos poco importa la ausencia de un profesor (debidamente justificada mediante el correspondiente repertorio de situaciones y los impresos necesarios) siempre y cuando otro profesor le sustituya en el aula[10]. La idea de profesor-sustituto es algo impensable en el esquema de pensamiento que subyace al poema de Gerardo Diego. Si es verdad que, “como ya decía Platón hace 2.500 años, en el principio de toda adquisición de saber está el eros: el amor por el objeto enseñado que exige una relación afectiva específica entre el profesor y el alumno[11]”, ¿quién podrá sustituir a Platón? Sólo la autonomía del proceso permite concebir la figura del profesor-sustituto que hace abstracción de todas aquellas características individuales, personales (“mi nombre y mi apellido”) de un enseñante y reducen su ser a su capacidad de gestión de la programación cuando no a su capacidad para mantener el orden.
Hablábamos de malestar y de sus causas. ¿Qué causa primera más sólida que pretender liberar a nuestros alumnos de la caverna cuando nosotros somos prisioneros de la jaula de hierro de la racionalización industrial y burocrática?



[1] Harris, Marvin: La cultura norteamericana contemporánea. Una visión antropológica. Págs. 54-55. Alianza. Madrid, 1992.
[2] Anaya, Gonzalo: Qué otra escuela. Análisis para una práctica. Pág. 171. Akal. Madrid, 1983.
[3] “El nivel de los alumnos”. Editorial de EL PAÍS, 7 de diciembre de 2001.
[4] “Son numerosas las publicaciones [...] que hacen referencia al tema [...] destacando el elevado número de profesores que padecen trastornos de tipo psíquico que les obliga a separarse temporalmente de su ejercicio profesional. En un caso todavía más extremo se subraya que el número de suicidios que se producen entre individuos cuya profesión es la docencia es significativamente superior al que se produce entre los sujetos de otras profesiones.” Genovard, Cándido y Gotzens, Concepción: Psicología de la instrucción. Pág. 84. Aula XXI/Santillana. Madrid, 1997. También, Rotger, Joseph M. (coord.) Sociologia de l’Educació. Pág. 294. Universitat de Barcelona. Barcelona, 1990: “La Oficina Internacional del Trabajo ha denunciado la situación de los profesores que en el mundo entero [...] padecen enfermedad, cuyos síntomas son el agotamiento, la frustración, el nerviosismo, que se traducen en el plano psicosomático en trastornos circulatorios, digestivos y motores”. (Traducido del catalán).
[5] Harris, Marvín: Op. Cit. Págs. 52-54.
[7] Habermas, Jurgen: Teoría de la acción comunicativa. T. II. Págs. 525-526. Taurus. Madrid, 1992.
[8] Este tipo de labores (guardias, control de faltas, vigilancia, mantenimiento del orden) en principio marginales a la función principal, educativa, del profesor, se han convertido, de hecho, en la principal de sus tareas. Sin miedo a exagerar podemos decir que un profesor es alguien que vigila constantemente a los alumnos y que, en ocasiones, imparte clase.
[9]Lukacs, Georg. Op. Cit. Págs. 14-15.
[10] Se está generalizando la práctica de prever material de trabajo para casos de ausencia. De esta forma el profesor de guardia (de Matemáticas) puede controlar el orden mientras los alumnos realizan ejercicios de Lengua. Por reducción al absurdo sería posible una combinatoria de sustituciones sin que la institución notase ninguna disfunción.
[11] Michea, Jean-Claude:“La escuela del capitalismo total”, en Le monde diplomatique. Edición española. Núm.75, enero de 2002

dilluns, 17 d’agost de 2009

La conjuració de les metàfores V


S'acaba l'estiu i aquesta crítica no s'acaba mai i el meu interés primer era criticar els articles "Per què anem als cementeris" i "Tu hauries de creure" però el fat m'ha guiat per un altre camí. Que hi farem!


“Hablar en cristiano” és un text amb carácter climàtic. Val a dir, la intensitat de la indignació del jo auctorial envers el tu va in crescendo cap al final de l’article. Aquest comença amb “no em digues ‘háblame en cristiano’” i acaba dient “no goses de tornar-me a dir ‘hablame en cristiano’!” , mentre que al tram final trobem la següent gradació ascendent: “ni tan sols et retrac…”, “allò que et recrimine…”, “per culpa teua”, “això no t’ho perdone.” Els últims paràgrafs dibuixen, per tant, un “tu3” absolutament antagònic i molt difícil d’identificar amb un tipus social definit. Potser estem davant d’una personificació de tot el procés de diglossització del valencià des del compromís de Casp ençà? Qui és eixe tu3?, Germana de Foix?, Felip V?, Franco? Ves i busca. Més aviat sembla una apòstrofe dirigida al conjunt de circumstàncies histórico-político-legislatives que han condicionat el desenvolupament vital de l’autor, la construcción del seu “jo” on la component lingüística i la vocació literària hi juguen un paper determinant: “…no és la meua llengua i en ella no sóc jo”, “m’has privat durant anys i anys de la possibilitat d’expressar-me, de ser jo.”: scribo meam linguam ergo sum.
És comprensible la inquina de l’autor, doncs eixe “tu” esdevé un mecanisme d’alienació. No ser “jo” n’és dur una existència inautèntica, estar habitat per un altre, posseït, alienat. Ara bé, tot depén de quina siga la font del “jo”. Supose que hom és en tant que relligat a una font del ser. Tradicionalment aquesta Font n’és Déu i som en tant que fills de Déu mitjantçant el lligam de la Gràcia. L’enemic que ens fa perdre la Gràcia de Déu (el pecat) n’és una forma d’alienació. El pecat ens deslliga de l’ésser autèntic i el pecat més gran, imperdonable, és la blasfèmia contra l’Esperit Sant. Després de la mort de Déu la fauna humana ha buscat altres fonts de l’ésser personal: hom és en tant que nus d’un conjunt de relacions socials determinades històricament cap al progrés material i moral de la humanitat. Prendre conciència d’aquest procés determina el nostre ésser. Història-consciència (de classe)-persona, n’és una proposta d’adquisició del “jo” on poden interferir diversos factors d'alienació. També podem negar qualsevol font del ser i caure en la consciència desgraciada de la nostra existència inexplicable al costat del No Res al que són destinats inexorablement. Fins i tot podem decidir-nos per l’anòmia bastarda de les masses que es maten per ser masses en una celebració esportiva o al funeral de lady Di. Tobies opta (com diu Kyrby York) per la solució romàntica de ser en tant que poble: “seràs, per a sempre, poble […] tu seràs la paraula viva […] allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble.” (V.A. Estellés) Poble (casa, nació)-llengua-jo. Bé, n’és una possibilitat.
Vull remarcar-lo: una opció, dins la pluralitat axiológica del món postmodern etc., etc. El mateix Tobies Grimaltos ho diu al pròleg d’Idees i paraules: “si tractem qualsevol assumpte humà, […] dir la completa veritat és impossible […] cal adoptar una perspectiva […] Què és el que fixa el focus? Obviament la nostra –la meua- idiosincràsia: la meua manera de sentir i de pensar, les meues preocupacions, els meus coneixements i les meues lectures.”
Obviament. Tanmateix també és obvi que no tots els focus, totes les perspectives, permeten obtindre el mateix grau de veritat i com diu Tobies “jo crec en la veritat” (curiosament aquesta creença no pot esdevindre coneixement doncs incorreria en circularitat tot considerant que el coneixement n’és creença vertadera i justificada… però aquesta és una altra història. Centrem-nos). Si aceptem que en el tractament dels assumptes humans és necessària (epistemològicament necessària) l’adopció d’una perspectiva personal, i aceptem que aquesta sempre será una “vista parcial”, cal investigar el grau de desviació desde la “veritat” fins a la “parcialitat”. Com que no podem partir d’un coneixement directe de la veritat haurem de considerar les deficiències (ço és, les contradiccions internes) del focus.
És a dir, investigar si “ser de poble i parlar valencià”, com a sustància ontológica del “jo”, és un punt de vista adient per a contemplar el món i la pròpia persona.

dimecres, 12 d’agost de 2009

La conjuració de les metàfores IV

On es refereixen històries amables molt profitoses per al bon regiment de la nostra vida comuna i segueix la crítica del discurs "Hablar en Cristiano."


A banda del lumpenproletariat (social o intelectual, uniformat militar o civilment) amb tendències autoritàries congènites, poca gent exigeix amb mala bava que li parlem cristianament. Pense que la majoria del veinatge amb competència parcial en valencià demana disculpes per no entendre algunes paraules, sol.licita que anem espai al parlar i fins i tot s’avergonyeix de no poder mantindre la conversació en la mateixa llengua de l’interlocutor. Aquesta gent conforma un grup que a l’article de Tobies ve assenyalat[1] amb alló que podrien dir “tu2”: “Perquè sé que no m’entens, et parlaré en la teua llengua. Però no abuses i no em demanes sempre aquest esforç. A les visites se les atén amb tota cortesia i no se’ls deixa llevar taula. Però si es queden, aleshores han d’acostumar-se a la quotidianitat i col.laborar-hi. No voldràs que continue llevant taula sempre jo!”
Potser aquest passatge és el que més m’ha cridat l’atenció. De fet n’és el que ha motivat aquesta retafila de comentaris, doncs l’exemple metafòric que acompanya les dues primeres oracions em sembla desafortunat i no reforça sinò que enterboleix el raonament, tot considerant que les persones que n’han vingut al País (deixem a banda els turistes) no hi són de visita: han vingut per a quedar-se. No són visites. Són veïns. I, de fet, la seua ocupació principal no només és llevar taula, sinó també parar-la, i escurar, i fer els llits, i agranar… I patir també lingüísticament, que ningú té el monopoli del sofriment per causa de la llengua.
Com diria Sofia Petrillo: Barcelona, mitjans dels anys cinquanta del segle passat. Ma mare (la meua, no la de Sofia Petrillo), treballava de minyona (que diuen allà al nord) a casa d’una dona de la petita burgesia catalana (la senyora Quimeta). Aquesta li va dir un dia que netejara la finestra. Com que ma mare no s’atreviria mai a dir-li a ningú que li “hable en cristiano” i menys encara a la “señora” es va cuidar molt de preguntar i va tractar de deduir-ne el significat d’aquella paraula estranya. Va concloure que la “finestra” hauria de ser alguna cosa molt “fina” com ara una figureta de porcellana. Però no va trobar-ne cap a l’habitació que estaba netejant i, a la fi, va baixar a la botiga de la senyora Quimeta i li va dir que no trobava la finestra encara que havia escorcollat fins i tot baix del llit. Tots els circumstants van esclatar en rialles i ma mare, afrontada, sense saber de què reien es ficà a plorar.
No és cert, com diu Tobies a “Ser de poble i parlar valencià”, que “els de pobles castellanoparlants […] tenien una possessió que els de la ciutat respectaven i anhelaven: la llengua castellana. Els valencianoparlants eren doblement de poble, o eren els únics de poble”. No és cert perquè els que veníem de fora (per favor, no em digues que de visita!) tampoc no eren posseïdors de la “llengua castellana” sinò, com a molt, d’un “castellano mal hablao”, mentre que a València, segons la xicoteta burgesia coenta de la ciutat, es parlava “castellano, mejor que en ninguna parte de España”. L'infra-burgesia de la ciutat, intelectualment indigent, identitàriament destroçada, no volia el castellà en tant que llengua sinò en tant que signe de distinció propi de la burgesia de de veres… Com també el proletariat andalús: un oncle meu em va demanar (com a estudiant de “cosas de letras” i co-propietari de la “Lengua”) que li ensenyara a parlar bé el castellà (a ell que tenia un vocabulari molt més ric que no jo!) perquè a la fàbrica l’habien fet encarregat i havia de parlar amb freqüència amb els caps… que venien de Catalunya i d’Alcoi i parlavem un castellà velaritzat i sonoritzat que esmussava.
Si la gent que pertany al conjunt assenyalat amb “tu1” (ço és, els ignorants autoritaris) no poden modelar el “jo” (doncs són com una cagarrita en el camí), la gent de la classe “tu2” no pot ser objecte de refús, perquè també són els nostres i reclamen la solidaritat (de classe universal abans que de nació particular) de tots els que s’han sentit alguna volta (com diu Tobies) “condemnat durant molts anys al silenci.”
Continuarà.

[1] Nota bene: a “Hablar en cristiano” només apareix un “tu” però em sembla difícil construir un únic destinatari ideal assenyalat amb aquest deíctic, doncs conforme avancem en la lectura pareix canviar i ajustar-se a models socials diferents.