dimecres, 28 d’octubre de 2009

BESTIARI. Les espines de les oronetes



Aquest matí, parlant amb una amiga mentre prenien café, hem comentat com els xiquets d'ara no juguen amb les bestioles del camp. La veritat és que quasi no queda de camp. El cas és que recordant, recordant, les animalades (humanilades?) que feien als animalets xicotius se m'ha ocorregut obrir una altra secció al blog: BESTIARI, on intentaré posar una mica de lirisme al comportament bèstia d'una infància a cavall de l'asfalt i l'horta.

Les espines de les oronetes.

Jugant en un solar ple d'enderrocs i deixalles el meu germà va matar un pardalet. És de veres que va ser sense intenció: li va tirar una pedra molt desviada amb la mala sort (per al pardal) que va rebotar i li va encertar al coll. L'agarràrem de terra i el cap li queia d'un costat a l'altre del cosset.
-Li has trencat el coll. Quina punteria!
-Que va! Si no volia pegar-li. Ha sigut casualitat.
-És una oroneta?
-Què dius? No veus que és un teuladí?
-Ostres! I si haguera sigut una oroneta, què...?
-Ostres!
Heus ací que és un pecat molt gros matar o menjar-ne oronetes perquè no tenen ossos sinó espines. I amb aquestes espines van fer la corona del Nostre Senyor. Es tracta, doncs, d'animals sagrats.
No sabíem que fer amb el cadàver del teuladí i al remat decidírem fer-li un funeral com cal. El soterràrem amb gran cerimònia. Dubtàrem però si posar-li o no una creueta.
-No, home, no, que els bitxos no tenem ànima.
-Ah! No?
-Que no!
Alguns dies després el desenterràrem tot esperant que trobaríem un esquelet o, si més no, milers de cucs devorant les restes del pardalet. Va ser decpcionant. Estava cobert de formigues... Però no era el mateix.