dijous, 25 de febrer del 2010

BANDA SONORA, Yo soy quien espía los juegos de los niños


Ahir vaig recordar-me'n de Los ilegales. Potser pel pijo eixe del PP ("jove" de trenta anys) que es va fotre una hòstia conduïnt borratxo i que em va recordar la cançó que diu "soy un macarra soy un hortera, voy a toda hostia por la carretera". Després els demòcrata-cristians de missa diària del Senat votant a favor de la llei de l'avortament em van dur a la memòria una altra cançó del mateix grup asturià, una que diu "hola mamoncete qué haces por aquí, ¿buscas algo que comprar?"... Però em va pegar el baixò i al remat vaig recordar un lúcid diagnòstic dels anys huitanta que mutatis mutandis pot descriure el panorama d'aquest país desgraciat en què vivim. Pobra Sepharad!





Yo soy quien espía los juegos de los niños
Los ilegales

Nuevas parejas se estrenan esta noche
entre las sábanas de pensiones baratas.
Diez mil obreros en paro
esperan en la plataforma
de suicidio colectivo.
Yo soy quien espía los juegos de los niños
si te despistas estaré en tu bolsillo.
Yo soy quien espía los juegos de los...
Muchachos duros ingresan en la mafia,
papá revólver protege a sus hijos.
Los estudiantes se suicidan
disparando contra la policía.
Los maestros se quejan por los cristales rotos,
en todas partes hay gente idiota.
Yo soy quien espía los juegos de los...
Madamme Claude se abanica
con sus acciones devaluadas al 40 por cien.
Nuevos cantantes hacen el ridículo
en viejos festivales como Eurovisión.
Yo soy quien espía los juegos de los niños
si te despistas estaré en tu bolsillo
yo soy quien espía los juegos de los...

dimecres, 24 de febrer del 2010

MOLTES GRÀCIES MONTSE!


Aquest és el retrat xulíssim que m'ha fet l'amiga Montse Batalla (moltes gràcies Montse, dibuixes de meravella) com a premi dels Jocs literaris de l'amic Jesús Maria Tibau. Vaig a posar-lo en un marc. (He d'aprimar-me una mica)

dimarts, 23 de febrer del 2010

Que Sepharad visqui eternament

D'Espriu vaig sentir parlar per primera vegada als 16 anys fullejant el llibre de Literatura Española de 2º de BUP. Era el manual tant conegut de Lázaro Carreter i Tusón: blau, apaïsat, de l'editorial "Anaya". Encara el conserve, com una relíquia de quan a l'institut s'estudiava literatura, amb notes (i xorrades adolescents) escrites a boli. A la pàgina 473 diu:


Ara digueu: "la ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles..."


Quan vaig llegir aquests versos no entenia pràcticament res de català però se me'n van quedar gravats al cor. A finals del curs (Déu meu, el 1978-79!) arribàrem apenes a les lliçons finals i la professora va insistir en la importància de La pell de brau (en l'ambient hostil al català propi d'un poble de l'Horta de València); va remarcar la bellesa i la intensitat dels versos que hi havia a la mateixa pàgina:


Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i la pau, en el treball
en la difícil i merescuda
llibertat.


És de veres que son paraules bellíssimes, però quan arriba la primavera sempre en ve al cap "ara digueu: la ginesta floreix..."

dilluns, 22 de febrer del 2010

Notícies d'Irlanda

Aquesta entrada és antiga però la questió que tracta ha tornat a estar (malauradament)d'actualitat per la recent reunió del Papa amb la Conferència Episcopal Irlandesa.


D'Irlanda arribaren fa poc notícies desoladores. Notícies que il·lustren de manera despietada la maldat dels homes. I aquesta maldat, la crueltat exercida sobre el dèbil, nia com una serp al si de l'Església Catòlica. Sóc molt propens al sarcasme però no puc cercar cap eixida. L'Església és obra de Crist, però els seus membres són homes i alguns d'ells (molts d'ells, fins i tot la majoria d'ells) són perversos. I la totalitat d'ells, pecadors. Jesús de Natzaret, el Crist, va dir que tots els pecats serien perdonats excepte la blasfèmia contra l'Esperit Sant, però també va dir, amb més calor encara, que qui peque contra els xiquets no tindrà perdó:
Mateu 18:
1 Aleshores els deixebles s'acostaren a Jesús i li van dir: "Qui és més important en el Regne del cel?"
2 Jesús féu venir un xiquet i el posà dret enmig d'ells,
3 i els va dir: "Us ben assegure que, si no canvieu i us feu com els infants, no entrareu pas en el Regne del cel.
4 Per tant, aquell qui es farà petit com ara aquest infant, serà el més important en el Regne del cel.
5 I qui aculla un infant com aquest en nom meu, a mi m'acull.
6 Si algú escandalitzava un d'aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li penjaren al coll una roda de molí i l'enfonsaren al mig del mar.
7 Ai del món, per causa dels escàndols! Perquè els escàndols són inevitables, però ai de l'home que provoca l'escàndol!
10 Mireu de no menysprear cap d'aquests menuts, perquè us dic que els seus àngels en el cel veuen contínuament el rostre del meu Pare celestial.
Nicolás Berdiaev, va escriure un opuscle titulat Dignitat del Cristianisme i indignitat dels cristians on mostra que els atacs al Cristianisme es fonamenten, precisament, en l’evidència de la falta de correspondència entre el comportament dels cristians i el codi ètic que diuen professar; és a dir, la immensa indignitat dels cristians destaca sobre la immensa dignitat moral del missatge del Crucificat. Les notícies d'Irlanda són molt doloroses. Crec que puc resar pel meu enemic (encara que no sé si en tinc d'enemics), però no podria resar per éssers a qui Jesús va maleir per a sempre per “menysprear cap d'aquests menuts.” Podem injuriar fins a l'esgotament els miserables hipòcrites, els bisbes indignes que oculten el mal, les ordres religioses que van admetre a la bèstia en sa casa, a l'Església tota que tantes vegades en la història ha estat la Gran Prostituta de l'Apocalipsi de Sant Joan... Però gens d'açò frega amb el seu llot ni tan sols una coma de l'Evangeli.

El meu fill dorm en braços de sa mare.
Lloat siga Jesucrist.

dijous, 18 de febrer del 2010

La mentira ens farà lliures



Fa uns dies l'amic blogaire Enric Senabre em va retraure (no sense raó) certa quimera personal envers els companys del moviments de renovació pedagógica i/o agrupacions semblants de cors i danses com ara la Federació Escola Valenciana. ¿Com pot ser d'altra manera si persones d'aquest tarannà político-ideològic són capaces de mantindre (implícitament, si més no) un criteri pragmàtic de veritat semblant a "és veritat allò que convé al partit"? (Pose "partit" en minúscula perquè el "Partit" és el "Partit".) Mireu si no el comentari que fa la compaya Carme Miquel (Levante-EMV de 16-2-2010) de l'homilia de diumenge passat del cardenal Rouco Varela que al pobre li xiularan les orelles de tant que parlen d'ell. Crec que seria molt correcte i ajustat a la veritat qualificar aquest article de demagògic, manipulador, falsari, hipòcrita, fariseu, i absolutament mentider... espereu un momet... no, no me venen al cap més adjetius.


Pose ací baix els dos textos en qüestió per a que jutgeu si tinc raó o no. He remarcat en negreta els passatges de l'article de Miquel que em semblen particularment descervellats, demencials, ofuscats, al.lucinats... mira, més adjetius.




La conversión cuaresmal en un tiempo de crisis

Mis queridos hermanos y amigos:

Se acerca una nueva Cuaresma, tiempo inmediato de preparación para una nueva celebración del Misterio de la Pascua de Cristo, siempre presente y actuante en la vida de la Iglesia y, a través de ella, en la sociedad y en la vida de cada hombre que viene a este mundo. Se nos acerca la Cuaresma en un tiempo de crisis. Crisis económica, persistente y grave como pocas veces en el más próximo y alejado pasado. Los especialistas nos remiten a la crisis financiera del año 1929. Crisis de nuestra economía con unas consecuencias dolororísimas para muchas personas y familias. Se pierde el trabajo; se teme perderlo; se teme al futuro: ¿quién y cómo se garantizarán las prestaciones para el desempleo, la jubilación, la vejez, la enfermedad…? La inquietud es grande. La dura realidad de lo que se experimenta cada día en la vida personal, familiar y social avala, cuando no impone, esa impresión de incertidumbre y tensa preocupación que se advierte en los ambientes más populares y en la opinión pública.

¿Qué nos ha fallado? ¿En qué hemos fallado todos? Es indudable que se pueden señalar con acierto causas de orden técnico: de ciencia y praxis económica, sociológica, política y jurídica. Esas causas, sin embargo, no lo explican todo. Las más decisivas hay que buscarlas en el ámbito de las conciencias y en el uso de la libertad. Son de naturaleza ético-moral y espiritual y tienen que ver con el ejercicio auténtico, veraz e insobornable de la responsabilidad personal y colectiva. En el fondo, no se quiere aceptar una concepción y una consiguiente realización del hombre y de su vida en conformidad con las exigencias más profundas de su ser y de su destino, en el tiempo y más allá de él. Benedicto XVI, en su reciente y luminosa Encíclica “Caritas in Veritate” del 29 de junio del pasado año, caracterizaba la forma de plantearse hoy, en medio de la crisis global de la economía, lo que podríamos llamar la cuestión social contemporánea, como una crisis o cuestión antropológica: “la cuestión social se ha convertido radicalmente en una cuestión antropológica”, dice el Papa (C.V. 75). Es más, advierte que “se necesitan unos ojos nuevos y un corazón nuevo, que superen la visión materialista de los acontecimientos humanos y que vislumbren en el desarrollo ese “algo más” que la técnica no puede ofrecer” (C.V. 77).

Reconocer esa naturaleza moral y espiritual de las causas últimas de la situación actual de la sociedad -¡de nuestra sociedad!-, profundamente herida por las secuelas de la crisis financiera y económica, urge y exige conversión: conversión personal y conversión social y cultural; de algún modo, conversión política y jurídica. Conversión de las conciencias a la justicia y a la caridad. Hay que estar dispuestos, en la vida privada y en la pública, a volver no sólo a “dar cada uno lo suyo” -lo que le pertenece en términos de puro cálculo de intereses-, incluso a distribuir cargas y beneficios con una cierta y ponderada objetividad y a promover justicia social y solidaria -todo ello, imprescindible para asegurar un mínimum de moralidad en las relaciones económicas, sociales y políticas- sino que, además, hay que abrirse a una actitud guiada e impulsada por una virtud cualitativamente superior: la de la caridad, es decir, la del servicio al prójimo por amor, asumiendo sacrificios y renuncias en aras del bien común. Hay que buscar, en definitiva, aquel bien -y/o aquellos bienes- que no se pueden garantizar por ley: la justicia y la bondad de corazón, la rectitud de conciencia, la superación de los egoísmos personales y colectivos. Hay que dar a Dios lo que es de Dios para poder dar al hombre lo que se le debe: los bienes materiales que le pertenecen por justicia -¡por supuesto!-; pero, sobre todo, el amor, sin el cual a la postre tampoco se es capaz interiormente de guardar y cumplir imparcialmente las exigencias de la justicia.

La Liturgia del Miércoles de Ceniza nos lo recuerda con el elocuente simbolismo de la imposición de la ceniza: “Acuérdate de que eres polvo y en polvo te has de convertir”. El significado primero de la fórmula litúrgica es inequívoco. La muerte física espera al hombre al final de su vida terrena. En el trasfondo de ese recuerdo inexorable del tener que morir físicamente, se encuentra la realidad de nuestro quebradizo mundo interior, de esa dificultad, arraigada en nuestra naturaleza más íntima, vulnerada por las consecuencias del pecado original, para remontar moral y espiritualmente la tentación del egoísmo, de la soberbia autosuficiente, del Yo encerrado en sí mismo: en su conveniencia y placeres, en sus afanes de poder y en la soberbia de la vida. Por ello, en la misma liturgia de “la ceniza” aparece una segunda fórmula expresada en forma de exhortación: “convertíos y creed en el Evangelio”. Para salir del abismo de esa muerte del alma, que tanto condiciona la posibilidad de la victoria definitiva sobre la muerte del cuerpo, es necesario, como enseña Benedicto XVI en el Mensaje para la Cuaresma de este año, “un éxodo más profundo que el que Dios obró con Moisés, una liberación del corazón, que la palabra de la Ley, por sí sola, no tiene el poder de realizar”.

¿Con quién y cómo se puede alcanzar esa justicia que ha de ser más que la justicia “a lo humano”? ¿qué sólo puede venir de Dios? La respuesta de la fe nos la actualiza la Iglesia siempre que inicia un nuevo itinerario cuaresmal de oración, de penitencia y caridad preparándose para la celebración fructuosa de la Pascua del Señor: con Cristo y por su justicia, que es “la justicia que viene de la gracia”. La gracia que se alcanza por la oblación de su Carne y de su Sangre en la Cruz y que brota de su Divino Corazón como de un manantial inextinguible de amor infinitamente misericordioso. Creer en el Evangelio -¡la exhortación apremiante del Miércoles de Ceniza!- equivale a convertirse a Cristo, a abrazarse a su Cruz, a vivir esa maravillosa y desbordante justicia de Cristo Crucificado en todos los ámbitos de la propia existencia: ¡rendirse a su amor y no rebelarse contra Él!

Este es el camino espiritual de la Cuaresma, el que hemos de recorrer siempre de nuevo los hijos e hijas de la Iglesia, sobria y humildemente, no para que nos vean los hombres sino para que nos vea el Padre que está en los cielos. En esta Cuaresma dolorida por los sufrimientos y carencias causadas por la crisis social y económica en tantas personas y familias conocidas y desconocidas -pero todas, queridas- la habitual invitación a la conversión adquiere una evidente y urgente gravedad: ¡no hay tiempo que perder en la vuelta a la Ley y a la Gracia de Dios que se nos hace próxima, accesible y amable en Jesucristo Crucificado y Resucitado, el Salvador y Redentor del hombre, en su Palabra y en sus Sacramentos de la Reconciliación y de la Eucaristía! Vuelta, a la que se llega pronto por la vía de la oración sincera y suplicante y del dolor del corazón convertido que se abre a la esperanza. Una Cuaresma, la de este año 2010, inmersa en la preparación de la J.M.J. 2011 y en la pastoral de la familia, que deberíamos vivir juntos todos los miembros de la Iglesia diocesana como Familia de Dios, como hijos suyos, empeñados en superar ese humanismo materialista, tan de moda, que, por excluir a Dios, condena al fracaso todo intento, por muy bien intencionado que se le suponga, de salir de la encrucijada crítica en la que están inmersas las personas y la sociedad en el momento presente. Un humanismo, que por ser inhumano, como enseña Benedicto XVI, no es capaz de liberar de los lazos del egocentrismo a la persona humana. Sólo “el amor de Dios nos invita a salir de lo que es limitado y no definitivo, nos da valor para trabajar y seguir en busca del bien de todos” (C.V. 78).

A María Santísima, Madre del Señor y Madre nuestra, Virgen de La Almudena, dirigimos confiados nuestra mirada interior y las súplicas del corazón, para poder emprender, el próximo Miércoles de Ceniza, el nuevo camino cuaresmal con la conciencia eclesial y social, despierta, tal como nos lo reclaman “los signos de los tiempos”.

Con todo afecto y mi bendición,

+ Antonio Mª Rouco Varela

Cardenal-Arzobispo de Madrid






La crisi i l'església
Carme Miquel
(LEVANTE-EMV) 16-2-2010

Que la crisi econòmica obliga a plantejar-se altres maneres d'enfocar l'economia mundial i les economies estatals i locals, és una evidència que ningú no discuteix, El que sí que és discutible són les mesures i els plantejaments concrets que hom pot aplicar-hi. Doncs bé. Des que es va iniciar tot l'enrenou de la crisi, el PP no ha fet cap plantejament econòmic dirigit a la solució del problema. Només desqualificacions totals. I empentar a vore si fa caure el govern i Rajoy esdevé president. Val a dir que en eixe camí té un gran aliat: l'església catòlica i en el seu nom el cardenal Rouco Varela que diumenge passat ens va obsequiar amb una pastoral que podia haver signat la mateixa senyora de Cospedal.
Aqueixa intromissió de l'església en els afers terrenals, és tan inadmissible que mereix el refús més gran per part de creients i de no creients. Perquè el cardenal no ha exhortat a treballar per la solució a la crisi, la qual cosa tindria trellat, ni ha oferit projectes per ajudar els més desfavorits. S'ha limitat a repetir frases tremendistes ja dites pel PP i a atribuir la crisi a qüestions d'ètica i moral. Alhora que insinuava, però ben clarament, que cal un canvi de govern. És eixe partidisme vergonyós el que no se li pot consentir a l'església catòlica, eixa actitud desqualificadora per a uns i d'adhesió per a altres.
Entretant, mentre la crisi continua i el PP i l'església es limiten a pontificar i desacreditar, ara i ací van apareixent iniciatives socials que propugnen una altra economia. No són propostes partidistes, simplement demanen uns canvis en favor d'una major justícia social. I des de diferents col·lectius estan organitzant-se jornades, cursets, manifests, que propugnen la sobirania alimentària, el comerç just, la banca ètica, la substitució del capitalisme salvatge causant d'aquesta crisi, i alhora causant de la destrossa del medi ambient, per economies socials i per altres maneres de produir i de consumir. Per una economia ecològica que convertisca la crisi en oportunitats. Oportunitats per a un canvi de paràmetres, en els quals no ha de cabre el neoliberalisme salvatge i immoral, al qual està abonat el PP i, per adhesió, també el seu amic cardenal.

dimecres, 17 de febrer del 2010

BANDA SONORA, West Side Story


Un company meu que té el do de la paraula, un dia que estaven comentant la genial West Side Story, em va dir que ell, quan veu la pel.lícula, voldria que l'escena de la terrassa (quan els llatins ballen i canten "Amèrica") no s'acabara mai. A mi m'agrada (no sé si dir "més" o "tant") l'escena del gimnàs. Les pose les dues ací baix. Bon profit.



dissabte, 6 de febrer del 2010

Mestre de mestres

Mon pare (qepd) tenia una cinta de cassette del gran cantaor de flamenc Pepe Marchena que s'autodefinia com a "maestro de maestros". El cas és que, quan algú dels seus apòstols es refereix al difunt Gonzalo Anaya, sempre fa servir el mateix títol nobiliari (o epítet hagiogràfic), "mestre de mestres", i a mi em ve al cap la figura de Pepe Marchena cantant-li "a Córdoba, Córdoba la llana...". Hui, per exemple, al diari Levante-EMV, la coordinadora d'EUPV Marga Sanz -a l'article "La escuela que puede ser (y será)"- feia la lloança litúrgica de "Gonzalo Anaya, maestro de maestros, paradigma de la docencia renovada de la España contemporánea." Hala... per hipèrboles que no siga. L'esquerra amb solera no perd l'estil que feia de Mao "el gran timonel" i d'Stalin "àguila de ciència" O alguna cosa semblant. Ja no me'n recorde bé. Així doncs Anaya era (és) "paradigma". Mira què bé. Paradigma i més coses, perquè un altre costum molt arrelat a l'esquerra és el martirologi i així, segons la companya Sanz, Anaya va patir "las cortapisas antidemocráticas" propiciades per "la fusta del maestro-católico". La qüestió és que tot aquest desplegament de devoció ve provocat per la decissió (per altra banda molt discutible) del conseller de la cosa educativa de privar la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica del País Valencià del seu seient al Consell Escolar Valencià. Aquesta organització, segons Sanz, arreplega "el espíritu de aquella escuela humanista [de la II República]" a través del magisteri de Gonzalo Anaya. Ja ho he dit: la hipèrbole és, també, una malaltia de l'esquerra dels nostres pecats. Així com eixa tendència curiosa a parlar de l'"esperit". Molt bé. Tanmateix... davant de tant d'arrebatament i arrobament es podria pensar que l'obra pedagògica del mestre (de mestres) és molt extensa i rica. Cert... dos llibres: Una ruptura en la enseñanza y Qué otra escuela. D'aquesta última obra (editada per "Akal" amb una falta d'ortografia al títol, on falta la titlla) és el següent passatge ben curiós de la página 86:
"...hay que recordar a todos los que se plantean la prolongación de la escolaridad que piensen que aumentar la escolaridad por arriba, es decir más allá de los catorce años, sólo logrará una imposición injuriosa para las clases populares, que desean empezar a trabajar a los catorce años y esa prolongación de dos años convertiría a la escuela en algo más odioso todavía; eso sin contar que el rendimiento escolar de los doce a los catorce años para esos escolares es muy bajo."
Despropòsits classistes i estil barroer a banda, aquest "paradigma" és d'allò més aprofitable que n'hi ha al llibre. Mestre de mestres.

dimarts, 2 de febrer del 2010

BANDA SONORA, Summer of '42

Va haver-hi un temps en que a la majoria dels pobles de l'Horta n'hi havia dues o tres sales de cine. Eren cines de "reestreno". Potser el més gran homenatge que s'ha fet, des del mateix cinema, a aquestes sales de poble (o de barri, tant se val) és el film Cinema Paradiso. Un altre dia podem parlar d'aquesta pel.lícula. Hui vull posar el tema principal de la banda sonora de Summer of '42 que vaig veure al cine "Cultural" o al cine "Sur", ja no me'n recorde. Vaig veure la pel.li de Robert Mulligan i vaig llegir la novel.la de Herman Raucher perquè vaig pensar que la història que havia inspirat la música de Michel Legrand necessàriament seria una bona història.