diumenge, 30 de desembre de 2012

Lectures 2012



Amb el poeta i narrador Berna Blanch durant la presentació d'Apunts d'altres mons a Torrent

L’any passat, seguint l’exemple d’alguns amics blogaires (sobretot de l’amiga Assumpta) vaig fer una entrada amb el llistat de les lectures de tot l’any. Trobe que (si més no pel que fa a mi mateix) és una bona manera de comentar i suggerir lectures als amics i d’autoestimular-se a llegir més. Lamentablement, pel que fa a aquest segon aspecte, no ha segut així i enguany he llegit menys que al 2011. Altrament em vaig proposar llegir tan sols llibres que tinc a casa de fa temps sense obrir. Tampoc ha estat possible i la compulsió de comprar llibres atiada per les ofertes d’una llibreria de València (no vull fer-ne publicitat) ha tirat per terra aquest propòsit. Què hi farem! Ahí va la meua llista de llibres llegits al 2012 i ordenada per gèneres i per autors. Al 2013… més (si Déu vol) Feliç any nou per a tothom, amics i amigues!

Assaig:
1. El alma del hombre bajo el socialismo, Oscar Wilde.
2. Razones para la fe, G. K. Chesterton.
3. ¿Dios existe?, Joseph Ratzinger/Paolo Flores d’Arcais.
4. La infancia de Jesús, Joseph Ratzinger.

Crec que aquestes quatre obres són molt recomanables, encara que l’última potser té un interés més restringit, a pesar de la polèmica absurda sobre la representació del naixement del Jesuset. ¿Dios existe? Inclou un article de Benet XVI i un altre de Flores d’Arcais (a més de la transcripció d’un debat d’ambdós filòsofs), al meu entendre absolutament imprescindibles per a les persones interessades en el diàleg cristianisme/ateisme. És de veres que als arguments de Flores d’Arcais li serien d’aplicació l’objecció que fa Chesterton a Razones para la fe (un text deliciosament anglés): “aquellos que se quejan de que el catolicismo no puede decir nada nuevo rara vez creen necesario decir nada nuevo sobre el catolicismo.” El alma del hombre bajo el socialismo és un assaig molt breu però molt dens i (al meu entendre) molt encertat en els seus postulats estètics. De fet, trobe que aquesta cita hauria d’estar sempre al davant dels que es dediquen, d’una manera o altra, marginalment o “professional”, a l’art: “Una obra de arte es el resultado único de un temperamento único. Debe su belleza a que el autor es lo que es, y nada tiene que ver con el hecho de que otros tengan necesidad de esto o aquello. Realmente, en cuanto el artista tiene en cuenta los deseos de otro, en cuanto se esfuerza en satisfacerlos, deja de ser artista en el acto y se convierte en un artesano triste o aburrido, en un comerciante más o menos honrado, y ya no tiene derecho alguno a llamarse artista.”

Poesia:
5. Poemes sense diminutius, Carles Cano.
6. Pol·len. Berna Blanch.
7. Sobre los ángeles, Rafael Alberti.

Enguany he llegit poca poesia (com sempre). De fet el text de Carles Cano apareix ací pel seu títol… El vaig llegir per la curiositat de saber quines lectures obligatòries tenia el meu fill a 1er d’ESO. Què voleu… L’amiga Maria Jesús Bolta va fer l’altre dia una encesa defensa de la literatura infantil. Jo no hi sóc massa d’acord. En concret aquests “poemes” de Cano… Doncs, això, deixem’ho estar! Una altra cosa és la poesia de Berna Blanch (d’Alberti no cal fer cap apología, òbviament!). L’any passat vaig fer una ressenya del seu llibre Espiga i pràcticament el mateix es podría dir de Pol·len. Un bon poeta, Berna.

Relats:
8. Discordancias, Elena Casero.
9. Corpus y otros cuentos, Gabriel Miró. 
10. Crímenes ejemplares. Max Aub.
Els relats de Max Aub són molt divertits i els agradarien a tots els que practiquen i gaudeixen  amb els microrrelats i els aforismes. Miró és una debilitat personal. Pense que ha estat injustament considerat com un esriptor “menor”. Els contes del seu recull són una meravella. Sobretot “Corpus”. El cas és que quan l’he llegit pensava que estava rellegint-lo i, efectivament: fragments d’aquest conte apareixien als llibres de lectura de llengua castellana quan jo era menut i (sortosament) no s’havia inventat la literatura infantil. El llibre d’Elena Casero no m’ha resultat massa interessant. Pense que peca d’allò que denuncia la cita de Wilde.

Novel·la:
11. Apunts d’altres mons, Berna Blanch.
12. Valor de ley, Charles Portis.
13. El fotógrafo que hacía belenes, Eloy M. Cebrián.
14. Las cerezas del cementerio, Gabriel Miró.
15. El revés de la trama, Graham Greene.
16. Nuestro hombre en La Habana, Graham Greene.
17. El americano impasible, Graham Greene.
18. El que pierde gana, Graham Greene.
19. El topo, John Le Carré.
20. La gente de Smiley, John Le Carré.
21. Sara de Ur, José Jiménez Lozano.
22. El contexto, Leonardo Sciascia.
23. Leviatán, Paul Auster.
24. El palacio de la luna, Paul Auster.
25. La trampa del desig, Urbà Lozano.

La novel·la és el meu gènere preferit (supose que es nota) i no em sent capaç de fer un comentari de cadascuna de les que apareixen ací. He de dir, no obstant, que promet no tornar a llegir Paul Auster; que El fotógrafo que hacía belenes, Las cerezas del cementerio, El contexto y Sara de Ur em semblen (encara que de diferent qualitat literaria) novel·les apreciables, amenenes i curioses; que continuaré llegint novel·les de Jonh Le Carré (magnifiques) encara que em costa molt de seguir la trama; i de Graham Green… doncs em sembla un esriptor grandíssim. Enguany he ajustat els comptes amb les seues novel·les que tenia per casa i no les havia llegides encara. De les que apareixen ací sense cap dubte la millor de totes és El revés de la trama, seguida molt de prop per El americano impasible. He comentat marginalment algún aspecte de El revés de la trama a la darrera entrada del meu blog. Pense que el desenvolupament narratiu de la novel·la, i la profunditat existencial de la seua temática (al meu entendre per damunt, per exemple, de L’ètranger de Camus) són magistrals. Pel que fa a Apunts d’altres mons, vaig tindre el plaer de presentar-la ací a la meua ciutat. Em sembla una molt interessant incursió poètica en la narrativa de tipus, digem-ne, "lovecraftiana". Per últim, pense que La trampa del desig ha rebut crítiques massa (unànimement) complaents. La novel·la em sembla una mica desigual, "desproporcionada" i trobe que (sense ànim de ser una mala persona) li quadra també la crítica d'Oscar Wilde. En general estic veent que la narrativa valenciana real és una narrativa feta per filòlegs d'esquerres i nacionalistes per a filòlegs nacionalistes i d'esquerres. Però això ja seria qüestió de tractar-lo en una entrada sencera.

dijous, 20 de desembre de 2012

Una plegaria por Michael Corleone



En su libro Razones para la fe, G. K. Chesterton comenta las contradicciones en las que caen los críticos del catolicismo, al acusarlo en ocasiones, e incluso simultáneamente,  ya de dulcificar falsamente la de por sí amarga vida de los hombres, ya de amargar artificialmente la dulce existencia humana. Chesterton resalta la contradicción no para resolverla sino para admitirla y hacer de ella seña de identidad del catolicismo: la dialéctica católica no se resuelve en una síntesis superadora sino que se eleva en una trágica exageración de los términos en conflicto. El creador del padre Brown ejemplifica esta paradoja en la sentencia del Cristo “todo el que quiera salvar su vida, la perderá; y todo el que pierda su vida por causa de mí, la hallará” (Mateo 16, 25) No hay síntesis entre fe y razón sino razón y fe que ni se anulan ni se distancian; no hay síntesis entre providencia divina y libre albedrío humano sino libre albedrío y providencia que no pueden aniquilarse la una a la otra ni admiten componenda alguna. El protestantismo es más “razonable”: encierra la razón en el mundo y sólo admite la fe para relacionarse con un Dios lejanísimo; absolutiza la providencia y niega la libertad humana… 


Y todo esto a qué viene. Viene a cuento de un comentario realizado por mi amigo Juan Ramón Gabriel sobre la trilogía cinematográfica de El padrino en la revista Encadenados Ahí se dice que “los actos litúrgicos católicos son la columna vertebral que sostiene la trama argumental de la trilogía de Coppola” y que en ella resuenan “los ecos trágicos de Esquilo y Shakespeare, la fuerza arrolladora y fatal del hado se conjugan con la predestinación  cristiana.” Creo que, todo y estar básicamente de acuerdo, cabe hacer algunas precisiones. Empezando por lo último.

Todo el sistema ético de los Corleone (al menos de Vito, Michael, Connie y Vincent) se explicita en una sola frase de Michael en la tercera parte, mientras abraza a su hija Mary: “Ardería en el infierno por mantenerte a salvo”. La paradoja católica de esta máxima es la misma que sustenta El revés de la trama, de Graham Green: el mayor  Henry Scobie, siguiendo a Jesús, siente un amor tan grande que “le lleva a dar la vida por sus amigos” (Juan 15, 13).  Pero eso no le salva sino que le lleva, como a Michael Corleone, a arder en el infierno. ¿Qué pecado han cometido si han dado la vida por los demás, por los que más aman? Justamente aquí aparece, creo, la tragedia clásica sobre la trama católica: Michael, Scobie, han cometido la terrible falta de la “desmesura” que lo griegos llamaban “hibris” y que relacionan con la “moira”, y los latinos con el “fatum”. El destino de Michael es cargar con los pecados de los Corleone, pero sólo el Cristo “llevó nuestros pecados en su cuerpo sobre la cruz” (I Pedro 2, 24). El sacrificio de Michael Corleone no es sólo baldío (ni su hijo mayor ni Kay lo aceptan) sino que es, por desmesurado, sacrílego: la impresionante secuencia con montaje en paralelo (si se dice así) del bautizo, en la que Michael “renuncia a Satanás” mientras sus sicarios asesinan a varias personas supone la aceptación de su propia condena eterna. Y es necesario destacar que los Corleone (Vito al asesinar a Fanucci, Michael al asesinar a McCluskey y Sollozo, Connie al someterse a la autoridad de su hermano, al dar la orden de asesinar a Joey Zasa, Vincent al asumir el mando de la Familia) “eligen” su destino, eligen con libertad, con “libre albedrío”, condenarse por los demás. En este sentido, además del clásico pecado de hibris, los Corleone cometen el pecado imperdonable, la blasfemia contra el Espíritu Santo: negarse a sí mismos la posibilidad de la redención, negarse al perdón. Michael (que sufre pero no se arrepiente) así lo dice ante el Cardenal Lamberto y Connie lo escenifica dramáticamente insistiendo en la versión (falsa) de la muerte accidental de Fredo mientras abraza, como antes Mary, a su hermano.

La tragedia de los Corleone es no aceptar sobre sí mismos la Gracia de Dios porque entienden que esta Gracia no es un don gratuito sino que implica un precio terrible: el desamparo de los que aman. Así, la insistencia en la mostración de los sacramentos, (que en la teología católica son signos visibles de la Gracia) a lo largo de la trilogía tiene, desde luego, una funcionalidad estructural, pero también (y sobre todo) la misión de anunciarnos la magnitud trágica de la paradoja: la Gracia está ahí, si quieres aceptarla y el no hacerlo te condena y te condena no a cambio de salvar lo que amas porque incluso eso te será arrebatado.

La penúltima escena de la trilogía es una “Piedad” aterradora. Es el cristo blasfemo y vivo el que sostiene en sus brazos, ante Kay, Connie y Vincent, el discípulo amado,  a Mary muerta, arrebatada.

divendres, 27 d’abril de 2012

Mare de Déu de Montserrat




Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel,
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.

Amb serra d’or els angelets serraren
eixos turons per fer-vos un palau;
Reina del Cel que els Serafins baixaren,
deu-nos abric dincs vostre mantell blau.

Alba naixent d’estrelles coronada,
Ciutat de Déu que somnià David,
a vostres peus la lluna s’és posada,
el sol sos raigs vos dóna per vestit.

Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d’Orient,
sigueu pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors el port de salvament.

Doneu consol a qui la pàtria enyora,
sens veure mai els cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
torneu a Déu els cors que l’han deixat.

Mística Font de l’aigua de la vida,
rageu del Cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixeu-li per florida;
feu-ne, si us plau, el vostre paradís.

Ditxosos ulls, Maria, els que us vegin!
ditxós el cor que s’obri a vostra llum!
Roser del Cel, que els serafins voltegen,
a ma oració doneu vostre perfum.

Cedre gentil, del Líbano corona,
Arbre d’encens, Palmera de Sion,
el fruit sagrat que vostre amor ens dóna
és Jesucrist, el Redemptor del món.

Amb vostre nom comença nostra història
i és Montserrat el nostre Sinaí:
sien per tots l’escala de la glòria
eixos penyals coberts de romaní.

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.

dimecres, 25 d’abril de 2012

Liebster blog

Tot considerant que l'amic Enric Senabre ha segut tan amable d'atorgar-me el Premi LIEBSTER BLOG AWARDS:... (espereu que vaig a plagiar allò que ha dit l'amic Tobies Grimaltos que al seu torn ha plagiat l'amic Urbà Lozano): "com que darrerament estic mandrós per a açò del blog; com que ell és el responsable del fet que jo haja de fer aquesta entrada; com que el que ell comenta s'adiu perfectament al meu cas, començe per plagiar part de l'entrada corresponent del seu blog (bo i fent les modificacions escaients).
  "Evidentment sense meréixer-ho, perquè fa un temps que el bloc està més mort que viu, m'han atorgat un premi d'aquells en què tu has de premiar altres llocs web. Normalment trenque aquestes cadenes.  Aquesta vegada però la seguiré per tres motius:
a) Enric Senabre (ací Tobies Grimaltos diu açò d'Urbà Lozano i tan se val per a qualsevol dels tres), la persona que me la proposa, és amic i a més un escritoràs.
b) La cosa té la seua gràcia i no fa mal a ningú.
 c) És una bona escussa per reviscolar aquest bloc. Per tant, allà van la meua proposta de blocs premiats (en ordre caòtic i sense intenció de jerarquitzar): " 

Fi del plagi

Ara què faig? Perquè el cas és que jo havia pensat premiar alguns dels blocs que ja han estat premiats... Mira, passe de mirar les regles pel que fa al nombre de seguidors i vaig a premiar els blocs que llig amb delit tot considerant que la majoria dels que han aparegut als blocs d'Enric, Urbà i Tobies també els haguera posat jo sinó fóra tan gos i haguera escrit abans:
De l'amic  Xavier Aliaga. Sí, ja ho sé que té més de 200 seguidors, però me té igual: més hauria de tindre pel seu tarannà dialogant i pel seu seny i perquè fa moltes entrades sobre poesia i novel·la, molt profitoses, encara que té el defecte que li agrada Paul Auster.
De l'amic Rasoir Electrique. Tampoc no sé quants seguidors en té però és un crim perdre's una prosa tan fresca i desinhibida i unes històries tan absolutament surrealistes com les que narra aquest advocat (això és un defecte, ja ho sé, però que hi farem?)
De l'amic Joan del Alcázar, dedicat fonamentalment a l'anàlisi política. Sempre que he discutit amb ell s'ha mostrat dialogant i amable (i això que jo sóc molt plasta)
De l'amic Luis Ballesteros que fa entrades interessantíssimes sobre senderisme, filosofia, religió i crítica literària.
I last but not least (si es diu així la xorraeta):  
El blog de la meua amiga i companya Conxa Martínez García, a vore si s'anima i continua escrivint al seu blog de temes literaris, educatius i polítics, que està també feta una gossa i fa un fum de temps que no fa ni una entrada.






 

dimecres, 28 de març de 2012

divendres, 16 de març de 2012

A propòsit de la Vaga General del 29-M (I)

Quan la vaga general de gener del 1994, un rector amic meu em va demanar un article per a la fulla de la seua parròquia. El vaig titular “Consciència cristiana i vaga general” i hi argumentava que davant d’una convocatòria d’aquestes característiques no cal entrar al drap de si la vaga li convé a la nació o si és perjudicial per als seus interessos econòmics, si serà útil o inútil, etc., com és costum aduir en aquestos casos. Raonar d’aquesta manera suposa posar per damunt de tot la “utilitat” o l’”interés” davant d’un afer que més aviat exigeix preguntar-se pel seu carácter just o injust. Trobe que és el criteri de justícia el que ha de moure la consciència cristiana i que cal suspendre el judici davant d’altres consideracions digem-ne “utilitaristes” o “instrumentals”. Així ho pensava adés i així ho pense ara. I he de dir que la meua postura favorable a la participació en la vaga general del dia 29 no obeix a la crida de Toxo o Méndez (eixos personatges petits, mediocres, ridículs) o de les seues organitzacions degenerades i burocràtiques, sinò a la valoració lúcida i assenyada de la HOAC/JOC que acaba amb aquestes paraules:
“Como Iglesia en el mundo obrero, en las actuales circunstancias, pedimos a las autoridades políticas, a los agentes sociales y económicos, al conjunto de los trabajadores y de la sociedad, y especialmente a los cristianos y cristianas, que caminemos juntos, con la intención de eliminar las causas que han generado esta crisis económica y, al mismo tiempo, superemos las estructuras económicas y sociales injustas que tanto sufrimiento, deshumanización y pobreza están provocando a las personas.
“También instamos a los partidos políticos a corregir y reorientar, en el proceso parlamentario, esta reforma laboral poniendo en el centro de la misma el trabajo decente y con derechos y, al mismo tiempo, animamos a participar en las iniciativas y movilizaciones que se convoquen por parte de las organizaciones eclesiales, sociales y sindicales que ayuden a tomar conciencia y revertir esta situación tan lesiva para las personas trabajadoras y sus familias.”
Per a mi n’és suficient… Però… Encara n’hi ha molt que parlar, perquè hom no és una raó desvinculada de condicionants socials, laborals i fins i tot morals. I en aquesta convocatòria de vaga general cal debatre molt. No siga que de tant no voler obeir la “raó instrumental” acabem sent, alguns, mers instruments en mans d’altres; no siga que de tant suspendre el judici crític acabem suspenent el judici sencer.

diumenge, 11 de març de 2012

divendres, 17 de febrer de 2012

Vergonya, professors, vergonya!

Al meu perfil de facebook tinc, com a cita preferida, una frase de l’escriptor de novel•les policiaques James Hadley Chase (“com que no són eficaços si més no sigam honrats”) però trobe que vaig a canviar-la per una altra de Karl Marx que m’ix al pas cada dia: “Hegel remarca en una ocasió que tots els grans fets i personatges de la història mundial sorgeixen, per dir-ho així, dues vegades. Es va oblidar d'afegir que la primera vegada com a tragèdia, la segona vegada com a farsa.” Aquest axioma s’acompleix fins i tot per a esdeveniments tant propers com ara les revoltes estudiantils. Vejau si no els dos vídeos que pose ací baix (o les notícies imparcials i professionalíssimes de la Sexta) . I tanmateix, si fem cas d’allò que se sent per la xarxa, sembla ser que estem davant d’un altre maig del 68, davant d’una altra “noche de los lápices”. Fins i tot he llegit algun poema (?) èpic dedicat “als herois” de l’institut Lluís vives de València, que té collons la cosa. Mira per a on després de claustres i assemblees, de camisetes i pancartes, de tancaments i dibuixets, de dir que sí però que no a les activitats extraescolars, després de fer vore a tota la societat valenciana per què el govern autonòmic (el govern no és gilipolla per molt “llestos” que sigam nosaltres) ens ha fet boc expiatori de la crisi: perquè som el col•lectiu més desorganitzat, mancat de consciència, de unitat i de vergonya de tots els col•lecitus de treballadors... Després de tot això i més que vindrà resulta que ja tenim l’estratègia perfecta: que siguen els xiquets i xiquetes els que facen el treball brut, que siguen els estudiants els que facen vagues (els professors no, eh?, que això és fer-li el joc a l’administració i, a més a més, es tracta d’una mesura paleoesquerrana i reaccionària), que siguen els estudiants (per què?) els que tallen el trànsit. I aixì quan a algun xiquet, a alguna xiqueta li fotran una hòstia de de veres sempre podrem convocar un claustre extraordinari i mostrar la nostra repulsa amb un minut de protesta a la porta de l’institut amb foto, pancarta i camisetes supermegaguais i direm que quina vergonya! Quina vergonya. Això: quina vergonya!



dimarts, 7 de febrer de 2012

La qualitat de l'ensenyament com a excusa

A l'entrada anterior titulada Temps de ferro, el company i amic Emili Morant ha fet un comentari (interessantíssim i que convé llegir) que per a ser contestat requeria molt d'espai. I com que pense que la discussió pot ser interessant és millor que no tinga lloc a la intimitat del racó dels comentaris sinò a l'espai públic.


Salut, Emili!
Tu no fas comentaris, tu fas una entrada sencera! Em sembla molt bé. Però el que passa és que per a continuar la conversa caldria una altra entrada. En qualsevol cas intentaré defensar la meua posició. Fixa’t que, siga per un confessat tacticisme (i no hi tinc res a reprotxar) com al teu cas, o des d’una visió, diguem-ne, estratègica, com la que exposa l’amic Enric, la qüestió salarial s’ha de subordinar a interessos més amples. Pel que fa a la primacia de la “qualitat de l’ensenyament públic” trobe que també s’hi amaga quelcom (i no ho dic per l’Enric) de merament tàctic: quan la baixada de sou de 2010 molts companys es resistien a enfrontar-se a un “govern d’esquerres” i a les protestes que n’hi hagué  es mesclava de manera confusa (i interessada, tàcticament interessada) l’oposició a la “política de Font de Mora”. Val a dir, que per allò que se sent dir als claustres i als actes de protesta la noble, nobilíssima, defensa de l’ensenyament públic amaga una no tan noble subordinació dels nostres (legítims) interessos al desgast del govern actual cap a un més que quimèric canvi de partit regnant. D’allò se’n diu manipulació amb totes les lletres.
Que ho sabem i a pesar de tot, alguna cosa traurem de la unitat d’acció amb les HAMPAs (l’hac no ha segut equivocació), les agrupacions folklòriques de cors i danses del País i els sindicats dinàstics…? Potser. Però ho dubte molt. I ho dubte perquè és quasi axiomàtic que en una negociació política allò primer que decau és allò que és considera “secundari”. De fet molts companys ho diuen paladinament, que prefereixen millores a la "qualitat de l’ensenyament"  (quin mantra, Déu meu!) que recuperar allò que ens han furtat.
Per altra banda, si la defensa dels nostres drets com a treballadors pot enfrontar-nos als interessos dels pares o als dels alumnes és que no hi era tan clara la comunitat d’interessos per l’ensenyament públic i que pares i alumnes ens consideren “recursos” al mateix nivell que la calefacció, la llum o el paper higiènic. N’hi ha gent que pensa així. Però nosaltres no podem autoconsiderar-nos d’una manera tan baixa, no podem pensar que som un recurs més que contribueix a la puta qualitat de l’ensenyament. Entre d’altres raons de dignitat personal i social,  perquè, farem el que voldrem però sempre, (sempre) les Kailajènifers i les seues mares i pares (l’enveja social i la mala llet són fenòmens amplíssim) pensaran que “més els haurien de baixar el sou a aquestos gossos que no fan res i tenen massa vacances; que es foten, home, que es foten!” Si hem d’aplacar els llops administratius aplacant primer els llops als que fem costat, malament: no aplacarem ningú i ens mossegaran per davant i per darrere.
I, per acabar, voldria dir que tenim la solidaritat de pares i mares, la solidaritat dels estudiants. D’alguns pares i mares, d’alguns estudiants. No aconseguirem més. Però vull pensar que els que están al nostre costat són els millors, els que poden comprendre que un moviment, per molt plural, polifònic o poliesportiu que siga necessita una direcció, un referent clar i concret, com pot ser la reivindicació salarial del professorat. Perquè la “qualitat” cadascú pot entendra-la d’una manera, pero 300 euros menys al més no té més que una interpretació posible: ens han fotut ben fotuts.

divendres, 3 de febrer de 2012

Temps de ferro

 Sobre els ensenyants pesa la tradició il·lustrada de què l'educació és una espècie de garantia de progrés i transformació social cap a un món més just. N'hi ha als claustres del professorat companys i companyes que creuen en la reforma dels costums, en el poder de les seues classes per a aconseguir persones tolerants, crítiques etc.. De fa un temps aquesta posició ideològica (dit siga sense cap mena de connotació negativa) ha quallat en la defensa d'una assignatura com ara Educació per a la ciutadania front als intolerants i obscurantistes que volen una societat de súbdits, de serfs, i no de ciutadans lliures... o en l'oposició a qualsevol mesura que potencie l'excel·lència (elitista, antidemocràtica, selectiva) a l'ensenyament. Trobe que n'hi ha bona cosa de supèrbia, fins i tot de megalomania, en la pretensió de canviar el món des de les aules, com, a l'inrevés, massa conformisme o esquerranisme infantil en la consideració del sistema educatiu exclusivament com a un Aparell Ideològic de l'Estat que contribueix al reforçament de la societat de classes. La bibliografia sobre aquest debat és prou abundant i amena i, si no volem aprofundir tant, podem tirar mà dels recents articles de premsa i entrades a les diverses formes de comunicació de la xarxa informàtica.
La cosa és que mentre discutim si la nostra funció última en el món (perquè som els Bons, els que tenim la Raó, els que anem en el camí del Progrés) és "educar els educadors" per a la transformació social i els altres (alguns d'ells companys i companyes nostres) són els Dolents, contraris a la Raó i al Progrés; mentre discutim les excel·lències de la EpC i qüestionem si un batxillerat més llarg no serà una maniobra vaticana contra les classes populars... ens rebaixen el sou els socialistes al 2010, ens ho congelen, ja rebaixat, els socialistes al 2011, tornen a congelar-lo els democristians i liberals al 2012. Damunt, ací al País Valencià, els mateixos democristians i liberals ens rebaixen més encara el sou, ens lleven els complements salarials si estem de baixa (tot i que no tenim reconegudes malalties professionals), plantegen contractacions de saldo per mesos i no per curs acadèmic, ens augmenten l'horari de treball i el nombre d'alumnes per aula...
I ara s'ens planteja una altra disjuntiva: totes aquestes agressions estan subordinades a una estratègia més ampla contra l'ensenyament públic? La reivindicació merament salarial ha d'estar inserta en una lluita més ampla per la "dignitat" de l'ensenyament públic? La transformació social, la construcció nacional, com a objectius del sistema educatiu públic valencià estan per damunt de qüestions pecuniàries? O prenem consciència de la nostra situació pauperitzada, proletaritzada i, fins i tot subproletaritzada? O ens adonem que abans de canviar el món (Déu meu, sancta simplicitas!) hauríem de preocupar-nos per conservar el nostre sou? Que abans de generar consciència revolucionària hauríem de tindre, si més no, consciència tradeunionista?
La reivindicació del professorat en aquest temps de ferro (no dic la primera sinó l’única) ha de ser la conservació i millora de les condicions laborals i salarials; i la reivindicació primera (no dic l'única sinó la primera) de l'alumnat i de les AMPAs ha de ser la de tindre bons professors i professores, ben formats i pagats dignament, amb condicions dignes de treball.
Le reste, (EpC, duració del batxillerat, llengües vehiculars, programes especials...) est littérature. Mauvais littérature.

diumenge, 1 de gener de 2012

BON ANY PER A TOTHOM!!!




1 de gener, dia de Santa Maria Mare de Déu.



I va ser vist un gran prodigi al cel, una dona revestida del sol, i la lluna sota els peus, i sobre el cap una corona de dotze estrelles. Apocalipsi de Sant Joan

No sé si n'hi ha un Día d'Europa,
però ben bé podria ser el dia de hui

BON ANY PER A TOTHOM!!!