A propòsit de la Vaga General del 29-M (I)

Quan la vaga general de gener del 1994, un rector amic meu em va demanar un article per a la fulla de la seua parròquia. El vaig titular “Consciència cristiana i vaga general” i hi argumentava que davant d’una convocatòria d’aquestes característiques no cal entrar al drap de si la vaga li convé a la nació o si és perjudicial per als seus interessos econòmics, si serà útil o inútil, etc., com és costum aduir en aquestos casos. Raonar d’aquesta manera suposa posar per damunt de tot la “utilitat” o l’”interés” davant d’un afer que més aviat exigeix preguntar-se pel seu carácter just o injust. Trobe que és el criteri de justícia el que ha de moure la consciència cristiana i que cal suspendre el judici davant d’altres consideracions digem-ne “utilitaristes” o “instrumentals”. Així ho pensava adés i així ho pense ara. I he de dir que la meua postura favorable a la participació en la vaga general del dia 29 no obeix a la crida de Toxo o Méndez (eixos personatges petits, mediocres, ridículs) o de les seues organitzacions degenerades i burocràtiques, sinò a la valoració lúcida i assenyada de la HOAC/JOC que acaba amb aquestes paraules:

“Como Iglesia en el mundo obrero, en las actuales circunstancias, pedimos a las autoridades políticas, a los agentes sociales y económicos, al conjunto de los trabajadores y de la sociedad, y especialmente a los cristianos y cristianas, que caminemos juntos, con la intención de eliminar las causas que han generado esta crisis económica y, al mismo tiempo, superemos las estructuras económicas y sociales injustas que tanto sufrimiento, deshumanización y pobreza están provocando a las personas.

“También instamos a los partidos políticos a corregir y reorientar, en el proceso parlamentario, esta reforma laboral poniendo en el centro de la misma el trabajo decente y con derechos y, al mismo tiempo, animamos a participar en las iniciativas y movilizaciones que se convoquen por parte de las organizaciones eclesiales, sociales y sindicales que ayuden a tomar conciencia y revertir esta situación tan lesiva para las personas trabajadoras y sus familias.”

Per a mi n’és suficient… Però… Encara n’hi ha molt que parlar, perquè hom no és una raó desvinculada de condicionants socials, laborals i fins i tot morals. I en aquesta convocatòria de vaga general cal debatre molt. No siga que de tant no voler obeir la “raó instrumental” acabem sent, alguns, mers instruments en mans d’altres; no siga que de tant suspendre el judici crític acabem suspenent el judici sencer.