dimecres, 25 de novembre del 2009

BANDA SONORA. Gary Glitter

Últimament no tinc ganes d'escriure. Vaig a posar una altra cançoneta. Ara de gent del Glam rock. És una estètica prou impresentable i en concret aquest element és moralment prou discutible però als "Recreativos Fenoca" posaven molt aquesta cançó quan jo tenia uns onze anys i sona prou bé.

dilluns, 16 de novembre del 2009

BANDA SONORA. L'aigle noir

A classe de francés, al Batxillerat, ens empapàrem de chanson française; ja sabeu, Moustaki, Brel, Brassens i tota la pesca. Vos deixe una cançó de Barbara particularment bella. Maria del Mar Bonet en va fer una versió meravellosa. Pose ací baix la seua traducció.



L’aigle noir

Un beau jour ou peut-être une nuit...
Près d'un lac je m'étais endormie...
Quand soudain, semblant crever le ciel...
Et venant de nulle part,
Surgit un aigle noir...
Lentement, les ailes déployées,
Lentement, je le vis tournoyer...
Près de moi, dans un bruissement d'ailes,
Comme tombé du ciel...
L'oiseau vint se poser...
Il avait les yeux couleur rubis...
Et des plumes couleur de la nuit...
À son front, brillant de milles feux,
L'oiseau roi couronné...
Portait un diamant bleu...
De son bec, il a touché ma joue...
Dans ma main, il a glissé son cou...
C'est alors que je l'ai reconnu...
Surgissant du passé...
Il m'était revenu...
Dis l'oiseau, ô dis, emmène-moi...
Retournons au pays d'autrefois...
Comme avant, dans mes rêves d'enfant,
Pour cueillir en tremblant...
Des étoiles, des étoiles...
Comme avant, dans mes rêves d'enfant,
Comme avant, sur un nuage blanc,
Comme avant, allumer le soleil,
Être faiseur de pluie...
Et faire des merveilles...
L'aigle noir dans un bruissement d'ailes...
Prit son vol pour regagner le ciel...
Quatre plumes, couleur de la nuit,
Une larme, ou peut-être un rubis...
J'avais froid, il ne me restait rien...
L'oiseau m'avait laissée...
Seule avec mon chagrin...
Un beau jour, ou était-ce une nuit...
Près d'un lac je m'étais endormie...
Quand soudain, semblant crever le ciel...
Et venant de nulle part...
Surgit un aigle noir...


Un bon día o potser una nit
Prop del mar jo m’havia adormit
Quan de cop el cel s’omple de llum
I un ocell negre surt sense venir d’enlloc

Lentament les ales batengant
Lentament ell anava girant
Prop de mi el batec s’acaba
I com caugut del cel l‘ocell es va aturar

Els ulls eren de color rubí
I les plomes de color de nit
I el seu font mils raigs de toc suau
L’ocell bell coronat lluïa un diamant blau

Amb el bec la cara em va tocar
El seu cor em vaig trobar a la ma
Fou llavors que saber qui
Imatge del passat voila tornar amb mi

Bon ocell porta’m amb tu al pais
D’altres temps sigues el meu amic
Com abans en somnis clars d’infants
Per por i tremolant estelss i mes estels

Com abans en somnis clars d’infants
Com Abans damunt d’un núvol blanc
Com abans tu i jo el sol encendra
I a l’illa del record la pluja llençara

L’ocell negre tomba els ulls al sol
Cap al sol tot d’una empren el vol
Un bon día o potser una nit
Prop del mar jo m’havia adormit
Quan de cop el cel s’omple de llum
I un ocell negre surt sense venir d’enlloc

Lentament les ales bategant
Lentament ell anava girant
Prop de mi el batec s’acaba
I com caigut del cel l’ocell es va aturar

Un bon día o potser una nit
Prop del mar jo m’havia adormit
Quan de cop el cel s’omple de llum
I un ocell negre surt sense venir d’enlloc

dijous, 12 de novembre del 2009

BESTIARI. Les mosques i Spiderman.


Al principi dels setanta vaig descobrir els tebeos de la Marvel. I no calia tindre molts perquè els quioscos del meu poble funcionaven com després feren els vídeo-clubs: anaves al “Quiosc Poveda” (pose per cas) i per dues pessetes podies canviar l’exemplar dels 4 fantásticos per un de Dan Defensor (nom ben curiós que l’havien posat en castellà a Daredevil per tal de conservar les inicials.) A mi els que més m’agradaven eren els de Spiderman i els de la Patrulla X. Però els que més de més, els de Spiderman. Una vegada llegit el tebeo el canviaves i te n’oblidaves, així que un matí desficiós d’estiu vaig començar a caçar mosques. Caçar mosques és senzill però requereix pràctica i constància. Has d’esperar que la mosca estiga parada, per exemple, a la paret. Prepares la mà (dreta o esquerra, segons cadascú) formant-ne una concavitat amb tots els dits juntets, sempre lluny de la mosca per a què no s’espante. De forma rápida i brusca arrossegues la mà sense fregar la paret (açò és important) cap a la mosca. Aquesta, que intenta fugir, cau en el parany. Cal tancar la mà al mateix temps que la mosca entra en contacte amb ella (per això deia que és necessari tindre constància i pràctica.) Una vegada tens la mosca atrapada en la mà la cosa es complica. Ara hem d’agafar-la amb dos dits de l’altra mà i aquesta és una operació delicada perquè la mosca es pot escapar si obris la mà apresonadora massa prompte o pots acabar amb una massa informe de vísceres ínfimes entre els dits si apretes massa. Per tal d’evitar aquest problema es pot fer una altra cosa: quan estàs segur de que la mosca és a dins del puny, la llances amb tota la teua força contra el pis. D’aquesta no es mor però es queda atontada i ja la pots agarrar sense cap dificultat. Bé. Com que tenia que anar a canviar el tebeo de Spiderman (i ves i busca qui l’agafaria després), prenia la mosca segons he dit abans, li llevava una ala (o les dues) i la deixava caminar una miquiua sobre els dibuixos de l’Home Aranya (més o menys per la meitat del tebeo) i quan més confiada estaba la mosca, plash!, tancava de colp el llibret. Després tornava a començar el procés i les pàgines centrals del tebeo quedaven fetes una marranada. A la fi, anava a canviar el tebeo al “Quiosc Poveda” i en duia a casa un de la Patrulla X, o de Thor, o de Los Vengadores. N’hi havia un fum de superherois.

dimarts, 10 de novembre del 2009

Una bandera sense pàtria


A principi de curs explique als xiquets la diferència entre icona, indici i símbol acudint a exemples un tant tòpics. Els demane que em diguen quins són els colors de la bandera que simbolitza Espanya. Òbviament em diuem que roig i groc. Pose cara d’extranyesa i dic que no, que els colors de la bandera d’Espanya són roig, groc i morat. Ara els que s’extranyen són ells, fins que algú diu:
-Eixa és la bandera de la República!
-Val a dir, la bandera d’Espanya a l’època de la Segona República…
-No, la bandera d’Espanya no; la bandera de la República.
-No ho entenc. La bandera bicolor és la bandera de la Monarquia?
-No, home, no, eixa és la bandera d’Espanya.
-I l’altra?
-Ui! Ja te ho he dit: la bandera de la República!
Com diu un amic d’ací de l’univers blogaire, cal aprendre dels xiquets. Ells se n’adonen que la bandera tricolor no simbolitza cap pàtria. No sé com s’han enterat però aixi és: quan he assistit a algun acte republicà m’ha sorprés que quasi mai es diu que la bandera representa Espanya. Es parla de la República però no de la nació que n’hi ha a sota d’aquest model d’estat. N’és ben curiós. N’hi ha voltes, fins i tot, que persones que diuen rodonament que no són espanyoles fan ostentació de la bandera… de la República (Espanyola) Supose que es trata d’una mostra més del geni espanyol: hem inventat una bandera que simbolitza una idea, una nostàlgia, un periode històric, una forma d’estat, pero no una nació.
Caldrà que canvie d’exemple per a explicar la noció de símbol.

BANDA SONORA. Back in the nigth


Vos deixe una cançó de Doctor Feelgood. Crec que no necessita cap comentari. Bon profit.



dissabte, 7 de novembre del 2009

Cristianofòbia (i II)



-“No es tracta de ser anti-cristià. Es tracta de deixar les cosses clares i ser una mica més humà, més persona. Parlar menys en nom de Déu i de l'esglèsia i treballar més per la dignitat humana. Així i tot estic segur que entre els catòlics hi ha gent meravellosa que se'n fot d'aquesta esglèsia polititzada i ultradretana. Eixos, de segur, que no secunden cap intervenció política de l'esglèsia.”
-“La religió ha d'estar a les esglèsies, a les cases i als cors d'aquells qui en creuen.”

Les paraules anteriors estan preses d’un debat (un tant prostituït el terme “debat” però que hi farem!) de fa unes setmanes a compte de la manifestació pro-vida de Madrit. He comentat unes altres opinions a “Cristianofòbia I”, més contundents, més “anticristianes”. Ara toca l’altra cara de la moneda, la vessant de l’esquerra que acepta el cristianisme sota una sèrie de condicions que han d’acomplir els “bons cristians”. A saber:
-Parlar menys en nom de Déu i i de l’església i treballar més per la dignitat humana: ço és actuar al món en tant que ONG.
-Els catòlics bons (“gent meravellosa”), políticament correctes són els “cristians de base” els que “se’n foten d’aquesta església polititzada i ultradretana”
-“Eixos de segur que no secunden cap intervenció política de l’església” perquè “la religió ha d’estar a les esglésies, a les cases i als cors…” Val a dir: la religiositat és quelcom estrictament privat i els cristians, en tant que cristians, no han d’intervindre en política.

No sé què pensaran els altres cristians, però a mi personalment aquesta retafila d’imposicions dels dipositaris de les essències progressistes em sembla profundament anticristiana… com era profundament anticomunista l’estratègia d’aquesta mateixa gent quan demanaven als membres del Partit “treballar més als sindicats i als moviments socials i deixar-se de teoritzacions marxistes superades per la historia”; quan elogiaven els comunistas “renovadors” que se’n fotien de la “nomenklatura ortodoxa”; quan establien que ser comunista estaba molt bé… als llibres d’història, a la memòria històrica, i al corral de les senyoretes “pijes” que alcen el puny o dels bròfecs enriquits que fan virtut de la indigència intelectual.
Els comunistes pràcticament han desaparegut… espere que els cristians no facen el mateix camí.

dimecres, 4 de novembre del 2009

BESTIARI. El cementeri de les papallones.


Trobe que va ser a l’estiu del setanta-quatre quan a alguna ànima en vies de condemnació se li va ocòrrer fer un cementeri de papallones. Llavors el meu carrer era fronterer de l’horta. Hui en dia la cosa ha canviat i l’horta pràcticament ha desaparegut però, aleshores, els xiquets jugàvem entre bancals, sèquies i canyars. És el cas, com deia, que algú va pensar acotar un quadrat de terreny per a fer-hi un cementeri. En un tres i no res ho fèrem i començàrem a omplir-lo de papallones mortes. Ara bé, per a matar les papallones pensàrem que la millor manera era fer servir la mateixa tomba. El procés era el següent: fèiem un foradet a terra i colgàvem a dins la papallona; després tapàvem hermèticament el forat amb un vidre dels que abundaven per tot arreu (normalment un fragment d’ampolla trencada) i tot seguit sèiem a terra per a veure-la morir.

-Per què es moren?
-Perquè el vidre fa de lupa i els raigs solars ultravioletes i els raigs gamma van cremant-les a poc a poc.
-Què dius! És que es queden sense oxígen!
-Sí, home! Les papallones no respiren.

Fos per una causa o per altra, la veritat és que, després d’aletejar una estoneta més o menys llarga, la papallona restava inmòbil. I es moria.
Discutírem si ordenaríem simètricament o no el cementeri. Però ja no recorde en què vam quedar.

Joc literari de Jesús Maria Tibau


Hui tocava "Bestiari" però l'amic que viu al racó de dalt del món proposa un Joc Literari. Ens demana un poema sobre la tardor i aprofitant el "buit legal" de la proposta (que no diu en quina llengua s'ha d'escriure) vull participar amb aquest poema en castellà de fa uns anys. Potser massa anys.

Apenas luz

Se oscurece la ciudad
como vida oscurecida
y aire del otoño que ya viene.

Será de noche: en ese tiempo
te buscarán mis manos
para velar conmigo.

Y vendrán días así,
de mediodía tenue,
luz velada,
apenas luz.

dilluns, 2 de novembre del 2009

BANDA SONORA. Tempus est iocundum

Al batxillerat tenien un catedràtic de llatí que ens feia traduïr els Carmina Burana, que escoltaven en un disc dels antics grans i negres de Deutsche Grammophon, amb l'únic tocadiscos que n'hi havia a l'institut. Ara sona el "O fortuna" fins i tot en situacions que farien que els goliards es cagaren en tot. Què hi farem! Vos deixe ací baix la interpretació de "Tempus est iocundum", la part que més m'agrada, que he trobat a youtube. Deixe també el text en llatí i valencià.

Tempus est iocundum

Tempus est iocundum, o virgines !
modo congaudete, vos iuvenes !
O ! o ! totus floreo !
Iam amore virginali totus ardeo ;
novus, novus amor est, quo pereo !
Mea me confortat promissio,
mea me deportat negatio.
O ! o ! totus floreo !
Iam amore...
Tempore brumali vir patiens,
animo vernali lasciviens,
O ! o ! totus floreo !
Iam amore...
Mea mecum ludit virginitas,
mea me detrudit simplicitas.
O ! o ! totus floreo !
Iam amore...
Veni domicella, cum gaudio !
veni, veni, pulchra ! iam pereo !
O ! o ! totus floreo !
Iam amore...

És temps de joia, oh donzelles !
au, alegreu-vos xicons !
Oh ! oh ! tot jo florege !
Ja per amor de donzella tot jo creme ;
nou, nou és l’amor pel que jo mor !
La teua promesa em conforta,
el teu menyspreu se m’emporta.
Oh ! oh ! tot jo florege !
En hivern, un home pacient ;
en primavera, d’ànim voluptuós.
Oh ! oh ! tot jo florege !
Ja per amor...
La teua donzellesa amb mi juga,
la teua innocència em foragita.
Oh ! oh ! tot jo florege !
Ja per amor...
Vine, donzella, amb plaer !
vine, vine, bonica, que ja em mor !
Oh ! oh ! tot jo florege !
Ja per amor...

diumenge, 1 de novembre del 2009

EXIMPLIS DEL DIUMENGE. Patologia i justícia


He llegit en Paul Ricoeur que accedim a la noció de Justícia en adonar-nos que ha estat vulnerada en la nostra persona. Aquesta experiència terrible sol aparèixer en la infantesa. Se'ns encongeix el cor davant quelcom que és injust i la idea de justícia apareix, lluminosa, precisament perquè ha estat ofesa en alguna cosa essencial: sense merèixer-lo, algú de qui no ho esperàvem ens tracta de manera desigual. Pot ser la preferència arbitrària del germà, el càstig desmesurat, el premi no rebut... No és just, no és just. Escoltem en els xiquets el primer besllum d’“ús de raó” quan tracten, arrasats potser en llàgrimes de despit, de restablir argumentativament l'equilibri de la balança de la justícia: jo no mereixia aqueix tracte i tu no tenies dret a infligir-lo. Amb paraules maldestres es construeix tot un sistema ètic: la igualtat fonamenta la nostra convivència i trencar-la arbitràriament és una perversitat perquè causa sofriment on no hauria d'haver-lo. L'ordre de la raó institueix la moralitat de les accions amb l'ajuda, en forma de dolorós senyal d'alarma, dels sentiments.
En el pas d’allò concret-individual a l'abstracte i formal que es produeix segons Piaget en el trànsit de la infantesa a l'adolescència i l'edat adulta és essencial (em sembla) que el xiquet perceba el poder de la raó per a restablir l'ordre d’allò just. Només així, experimentant en ànima pròpia el perdó reconciliador o la satisfacció deguda, podem eixamplar la pietat natural de què parla Rousseau, la capacitat d'empatia que ens permet veure en l'altre al subjecte sofrent que necessita, potser de mi, una justa reparació. D'ací la comprensió abstracta, racional, de la idea de Justícia i la tensió cap a un ordre social que responga a aqueixa idea en evitació del mal i el sofriment. Així, en la maduresa, lluny ja de l'egocentrisme infantil, la nostra indignació aflora no ja quan JO sóc víctima de la injustícia sinó quan la Justícia ha estat ultratjada en els altres: en els desposseïts, empobrits, maltractats. Contra eixe sofriment immoral, argumentem, donem raons...

No obstant això...

...Sent jo director d'un institut d'ensenyament mitjà van irrompre en el meu despatx, després de l'avaluació final, alguns estudiants de l'últim curs indignats perquè havien estat víctimes d'un greuge comparatiu. En essència acusaven els professors del grup A d’haver inflat les notes d'alguns alumnes fins a arribar a la Matrícula d'Honor mentre que ells, en el grup B, havien patit la severitat d'altres professors poc propicis a inflar res de res. Eren estudiants de notes molt altes que, agressius i a prop de les llàgrimes, apel·laven a la meua autoritat per a desfer la malifeta. Els vaig suggerir que enviaren un informe al claustre de professors en el qual sol·licitaren la unificació de criteris en matèria de matricules d'honor; em vaig oferir a ajudar-los a redactar el “jo acuse”, a defensar la causa davant el claustre... i la resposta d'una xica de rendiment acadèmic excel·lent va arribar a espantar-me:
-I això a mi, ja, en què em beneficia?
-Bé, es tracta de reparar una injustícia. El teu cas particular, sent important, només és una manifestació d'aqueixa injustícia. Has de pensar que l'absència d'interès propi, precisament, legitima i dóna força a la teua argumentació... A més, considera que els companys d'anys successius, gràcies a vosaltres, no patiran greuges com el vostre.
-I a mi què m'importen els que vinguen després? Jo em preocupe dels meus interessos.
-[Paciència] Si només et preocupen els teus interessos i no els de la justícia en si, no pots apel·lar a res, doncs les teues notes no són injustes, gens t'ha estat arrabassat... Veuràs, havia un home que tenia una vinya i...
-Val, val, però llavors no faràs res?
-...En els termes que plantegeu la qüestió no puc fer res i deixeu-me dir-vos, fora ja del tema, que la vostra actitud em sembla desmesurada considerant la situació de molts companys que necessiten mig punt, no per a aconseguir una Matricula d'Honor sinó per a aprovar el curs.
-Sí, home... A veure si perquè a Àfrica passen fam jo no vaig a menjar! Doncs si han suspès que hagueren estudiat més!
-...Senyoreta..., els seus problemes personals no són de la meua incumbència. Isca vostè del meu despatx, tancant suaument la porta, i reflexione sobre la africanitat de la seua condició davant la indiferència de tothom.

Admetre descaradament la instrumentalització de la idea de justícia en benefici propi em sembla una mica patològic, un símptoma de inmaduresa. Qui, per haver patit una infantesa excessivament autoritària (en la qual la raó no produeix la moral), o excessivament permissiva (en la qual l'evitació del displaer impedeix la seua aparició) desenvolupa un ego malaltís, atent exclusivament a la satisfacció dels seus desitjos o a la imposició de la seua voluntat quedant la raó convertida, com predicava Lutero, en la “ramera de Satanàs”, una pobra prostituta d'usar i tirar...

No obstant això...

...Comente l'anècdota de l'alumna indignada amb un company i em mira commiseratiu:
-Eixa xiqueta comprèn el nostre món millor que no tu. Ha intentat posar al Director, a la Junta d'Avaluació, al Consell Escolar, al Dret tot, al seu servei. Aquesta vegada ha fallat però qualsevol altre ho assoleix. És qüestió de sort. I tu pots seguir pensant que el Dret, el Consell Escolar i tota la resta són instruments de la Justícia i la Raó, que acabaràs en el psiquiatra preguntant-li en què es va equivocar Kant quan anunciava la fi de la minoria d'edat de la humanitat...