diumenge, 1 de novembre de 2009

EXIMPLIS DEL DIUMENGE. Patologia i justícia


He llegit en Paul Ricoeur que accedim a la noció de Justícia en adonar-nos que ha estat vulnerada en la nostra persona. Aquesta experiència terrible sol aparèixer en la infantesa. Se'ns encongeix el cor davant quelcom que és injust i la idea de justícia apareix, lluminosa, precisament perquè ha estat ofesa en alguna cosa essencial: sense merèixer-lo, algú de qui no ho esperàvem ens tracta de manera desigual. Pot ser la preferència arbitrària del germà, el càstig desmesurat, el premi no rebut... No és just, no és just. Escoltem en els xiquets el primer besllum d’“ús de raó” quan tracten, arrasats potser en llàgrimes de despit, de restablir argumentativament l'equilibri de la balança de la justícia: jo no mereixia aqueix tracte i tu no tenies dret a infligir-lo. Amb paraules maldestres es construeix tot un sistema ètic: la igualtat fonamenta la nostra convivència i trencar-la arbitràriament és una perversitat perquè causa sofriment on no hauria d'haver-lo. L'ordre de la raó institueix la moralitat de les accions amb l'ajuda, en forma de dolorós senyal d'alarma, dels sentiments.
En el pas d’allò concret-individual a l'abstracte i formal que es produeix segons Piaget en el trànsit de la infantesa a l'adolescència i l'edat adulta és essencial (em sembla) que el xiquet perceba el poder de la raó per a restablir l'ordre d’allò just. Només així, experimentant en ànima pròpia el perdó reconciliador o la satisfacció deguda, podem eixamplar la pietat natural de què parla Rousseau, la capacitat d'empatia que ens permet veure en l'altre al subjecte sofrent que necessita, potser de mi, una justa reparació. D'ací la comprensió abstracta, racional, de la idea de Justícia i la tensió cap a un ordre social que responga a aqueixa idea en evitació del mal i el sofriment. Així, en la maduresa, lluny ja de l'egocentrisme infantil, la nostra indignació aflora no ja quan JO sóc víctima de la injustícia sinó quan la Justícia ha estat ultratjada en els altres: en els desposseïts, empobrits, maltractats. Contra eixe sofriment immoral, argumentem, donem raons...

No obstant això...

...Sent jo director d'un institut d'ensenyament mitjà van irrompre en el meu despatx, després de l'avaluació final, alguns estudiants de l'últim curs indignats perquè havien estat víctimes d'un greuge comparatiu. En essència acusaven els professors del grup A d’haver inflat les notes d'alguns alumnes fins a arribar a la Matrícula d'Honor mentre que ells, en el grup B, havien patit la severitat d'altres professors poc propicis a inflar res de res. Eren estudiants de notes molt altes que, agressius i a prop de les llàgrimes, apel·laven a la meua autoritat per a desfer la malifeta. Els vaig suggerir que enviaren un informe al claustre de professors en el qual sol·licitaren la unificació de criteris en matèria de matricules d'honor; em vaig oferir a ajudar-los a redactar el “jo acuse”, a defensar la causa davant el claustre... i la resposta d'una xica de rendiment acadèmic excel·lent va arribar a espantar-me:
-I això a mi, ja, en què em beneficia?
-Bé, es tracta de reparar una injustícia. El teu cas particular, sent important, només és una manifestació d'aqueixa injustícia. Has de pensar que l'absència d'interès propi, precisament, legitima i dóna força a la teua argumentació... A més, considera que els companys d'anys successius, gràcies a vosaltres, no patiran greuges com el vostre.
-I a mi què m'importen els que vinguen després? Jo em preocupe dels meus interessos.
-[Paciència] Si només et preocupen els teus interessos i no els de la justícia en si, no pots apel·lar a res, doncs les teues notes no són injustes, gens t'ha estat arrabassat... Veuràs, havia un home que tenia una vinya i...
-Val, val, però llavors no faràs res?
-...En els termes que plantegeu la qüestió no puc fer res i deixeu-me dir-vos, fora ja del tema, que la vostra actitud em sembla desmesurada considerant la situació de molts companys que necessiten mig punt, no per a aconseguir una Matricula d'Honor sinó per a aprovar el curs.
-Sí, home... A veure si perquè a Àfrica passen fam jo no vaig a menjar! Doncs si han suspès que hagueren estudiat més!
-...Senyoreta..., els seus problemes personals no són de la meua incumbència. Isca vostè del meu despatx, tancant suaument la porta, i reflexione sobre la africanitat de la seua condició davant la indiferència de tothom.

Admetre descaradament la instrumentalització de la idea de justícia en benefici propi em sembla una mica patològic, un símptoma de inmaduresa. Qui, per haver patit una infantesa excessivament autoritària (en la qual la raó no produeix la moral), o excessivament permissiva (en la qual l'evitació del displaer impedeix la seua aparició) desenvolupa un ego malaltís, atent exclusivament a la satisfacció dels seus desitjos o a la imposició de la seua voluntat quedant la raó convertida, com predicava Lutero, en la “ramera de Satanàs”, una pobra prostituta d'usar i tirar...

No obstant això...

...Comente l'anècdota de l'alumna indignada amb un company i em mira commiseratiu:
-Eixa xiqueta comprèn el nostre món millor que no tu. Ha intentat posar al Director, a la Junta d'Avaluació, al Consell Escolar, al Dret tot, al seu servei. Aquesta vegada ha fallat però qualsevol altre ho assoleix. És qüestió de sort. I tu pots seguir pensant que el Dret, el Consell Escolar i tota la resta són instruments de la Justícia i la Raó, que acabaràs en el psiquiatra preguntant-li en què es va equivocar Kant quan anunciava la fi de la minoria d'edat de la humanitat...