dimarts, 10 de novembre de 2009

Una bandera sense pàtria


A principi de curs explique als xiquets la diferència entre icona, indici i símbol acudint a exemples un tant tòpics. Els demane que em diguen quins són els colors de la bandera que simbolitza Espanya. Òbviament em diuem que roig i groc. Pose cara d’extranyesa i dic que no, que els colors de la bandera d’Espanya són roig, groc i morat. Ara els que s’extranyen són ells, fins que algú diu:
-Eixa és la bandera de la República!
-Val a dir, la bandera d’Espanya a l’època de la Segona República…
-No, la bandera d’Espanya no; la bandera de la República.
-No ho entenc. La bandera bicolor és la bandera de la Monarquia?
-No, home, no, eixa és la bandera d’Espanya.
-I l’altra?
-Ui! Ja te ho he dit: la bandera de la República!
Com diu un amic d’ací de l’univers blogaire, cal aprendre dels xiquets. Ells se n’adonen que la bandera tricolor no simbolitza cap pàtria. No sé com s’han enterat però aixi és: quan he assistit a algun acte republicà m’ha sorprés que quasi mai es diu que la bandera representa Espanya. Es parla de la República però no de la nació que n’hi ha a sota d’aquest model d’estat. N’és ben curiós. N’hi ha voltes, fins i tot, que persones que diuen rodonament que no són espanyoles fan ostentació de la bandera… de la República (Espanyola) Supose que es trata d’una mostra més del geni espanyol: hem inventat una bandera que simbolitza una idea, una nostàlgia, un periode històric, una forma d’estat, pero no una nació.
Caldrà que canvie d’exemple per a explicar la noció de símbol.

2 comentaris:

Enric Senabre ha dit...

O potser el triomf inesperitat, i potser contrapoduent, dels ideals internacionalistes d'aquesta República. Inesperats perque no era això el que buscaven en aquell moment, sinó implantar-la a la seua pàtria. I contraproduent perquè l'ha convertida en un ideal desarrelat i, per tant, impossible. No se.

Jesús Párraga ha dit...

Potser per a constituir una res-pública primer ha d'haver voluntat de constituir-la, de viure junts. I per a això, primer caldria una certa identitat comuna o la voluntat generosa de donar-li relleu a allò que ens agermana i no a allò que ens allunya. Has comentat (un tant sarcàsticament) al teu bloc la qüestió de la identitat francesa, jo no sé (ho dic amb tota sinceritat) què pensar d'aquest assumpte. La consciència nacional va aparèixer, paradoxalment, a partir de la consolidació de l'estat modern que no té una base nacional sinò que és un artifici per a evitar la guerra de tots contra tots. Però aquesta guerra apareix i reapareix. No sé quina base sociològica podria servir per a un programa de construcció nacional voluntaria, contractual, republicana i espanyola. No sé. Jo tampoc no sé. Però m'agradaria que el meu "ser espanyol", es substanciara en la ciutadania de la III República Espanyola, solidària, acceptada per tots, sense tendències centrífugues. Construir una pàtria per a la bandera tricolor.