dimarts, 28 de desembre del 2010

El professor Pedro Crespo.

Al rey la hacienda y la vida se han de dar, pero el honor es patrimonio del alma y el alma sólo es de Dios. Gran veritat, pardiez, segons es veu: fa uns messos un socarrat prepotent, dogmàtic i maleducat (estic referint-me a Rus, que de xativins amb aquestes característiques n'hi ha més d'un parell) va dir que els ensenyants valencians que deien "gairebé", "llavors", "doncs" i coses així eren uns "gilipollas". Veges quin aldarull armaren els col·legues del ram! Va haver-hi articles demanant dimissions i crits i esgarraments de vestidures al gremi. La foto d'un altre pardal (el conseller de la cosa nostra educativa) penja ací i allà com el retrat de Felip V pels agravis que fa a la qualitat de l'ensenyament (ah!, l'Honor!, la Honra!), a la llengua, a la ciutadania, als xinesos i als anglesos. Agravis tan greus, voto a bríos, que una plataforma de cors i danses li va muntar una vaga amb la qual es reivindicava de tot excepte millores salarials per al professorat, cosa no relacionada amb la qualitat de l'ensenyament segons sembla. I, a més a més, els ultracatòlics que ens governen eliminen no sé quin programa, conveni o com dimonis siga, d'educació sexual dels nostres adolescents ultrahormonats... Brrrrr! Quina ràbia! Quin desastre de govern que destroça l'esperit, l'ànima de l'ensenyament...
Me cague en la sota de bastos! En la nòmina de desembre l'han llevat als ensenyants entre 600 i 900 euros i no he vist a la premsa ni als rotgles virtuals que ningú haja dit ni pruna. Ostres! Que guanyen massa els mestres com diu la vox plebis? Que són uns privilegiats? La Plataforma per la Vindicació de tots els Sentiments Ferits del Món Mundial no té res a dir? Els buròcrates sindicals dels collons preocupats per l'agravi que suposen els betlems a l'escola pública no se n'han adonat del robatori? L'Associació de Repartiment de Condons a les Escoles del Països Catalans no s'ha enterat d'aquest furt?
Quin col·lectiu, Déu meu, disposat a perder la vida por la opinión i a dir amen a allò que diu don Lope de Figueroa: ¿Sabéis que estáis obligado a sufrir, por ser quien sois, estas cargas? Això sí, amb l'altaneria i l'orgull de Pedro Crespo: ¡con mi hacienda!



dilluns, 27 de desembre del 2010

Silenci misteriós

Molt bé. Ja ha passat el Nadal...
És que ningú pensa dir res?

dijous, 23 de desembre del 2010

BON NADAL!

Encara que ja he felicitat alguns amics fent un comentari als seus blocs,  vull desitjar-vos a tots i totes que passeu un molt...





...Bon Nadal en companyia de les vostres famílies i amics!

dimarts, 21 de desembre del 2010

BANDA SONORA, Me sueltan mañana

Dedicat a tots els companys i companyes de l'ensenyament!

¡ME SUELTAN MAÑANA!



¡Me sueltan mañana!
Ilegales

Me sueltan mañana,
saldré a la calle,
respiraré libre,
me subiré a los árboles.
Cuando llegue mañana,
voy a sentirme bien,
pero sé de algún chivato,
que va a tener que correr.
Me sueltan mañana,
respiraré libre,
la luz de la calle,
cerveza esperando.
Cuando llegue mañana,
voy a sentirme bien,
pero sé de algún chivato,
que va a tener que correr.
Me sueltan mañana,
no puedo dormirme,
respiraré libre,
me subiré a los árboles,
me sueltan mañana.

dilluns, 20 de desembre del 2010

Cançó per a tornar a casa de l’amiga.

Amb el poemeta d'ací baix  (l'he modificat lleugerament) he participat al 1r  concurs de poesia de la revista digital Lo cantich (http://www.locantich.cat/). No he obtingut cap premi (encara que com els editors són molt generosos els poemes no premiats són tots "finalistes") però el vaig escriure com una mena d'exercici escolar quan tenia uns vint anys i què voleu... a mi m'agrada. Espere que a vosaltres també vos faça gràcia.



Cançó per a tornar a casa de l’amiga

D’aquest país me n’aniria;
d’aquesta gent, d’aquesta casa.
I, estranger,
tornar ferit al cor
per l’enyorança.
Aleshores, quin deler
de platges conegudes,
de carrers
i places i cançons;
quin neguit
caminar fins a ta casa,
retrobar-te,
quina delícia abraçar-te,
obrir, si de cas, les finestres
i mai no tornar a viatjar.

dissabte, 18 de desembre del 2010

L'Estel s'apropa



LA NIT DE NADAL
Paco Muñoz

La nit de Nadal
és nit d'alegria
el fill de Maria
és nat al portal.

Perquè tinga son
en esta nit sant
sa mare li canta
non-non, la non-non.

No plores, fillet
que et vetla la mare;
adorm-te que el pare
et fa un bressolet.

Te'l fa de marfil
i fusta olorosa;
per jaç, dins li posa
poncelles d'abril.

Et farà ric dosser
la nit estrellada;
la blanca nevada
llençol et vol fer.

Pastor dels serrats,
pastors de la plana,
porteu-li la llana
dels vostres ramats.

Veniu si voleu
besar ses galtes
veniu de puntetes
i no el desperteu.

Non-non, la non-non
perleta del pare
reiet de la mare
del cel i del món.

dijous, 16 de desembre del 2010

¡Por Manitú!

Com que sempre estic discutint amb els companys de l'esquerra irredenta, el discurs dels quals es pot resumir en "faça el que faça el PSOE el PP seria pitjor", ací vos deixe una cançoneta que mai va ser nº 1 a "los cuarenta criminales" (així es refereix el meu amic Salva a "los cuarenta principales"). Recordeu-se, amics, de Corcuera, Barrionuevo, González, etc., abans de parlar de l'autoritarisme del PP i l'amenaça que suposa per a les llibertats, la democràcia i tot el rotllo eixe...



Cuervo Ingenuo
Javier Krahe

Tú decir que si te votan
tú sacarnos de la O.T.A.N.,
tú convencer mucha gente,
tú ganar gran elección,
ahora tú mandar nación,
ahora tú ser presidente.
Hoy decir que es alianza
ser de toda confianza
incluso muy conveniente,
lo que antes ser muy mal
permanecer todo igual
hoy resultar excelente.
Hombre blanco hablar con lengua de serpiente
Hombre blanco hablar con lengua de serpiente
Cuervo ingenuo no fumar
la pipa de la paz con tú,
¡Por Manitú!
¡Por Manitú!

Tú no tener nada claro
cómo acabar con el paro,
tú ser en eso paciente
pero hacer reconversión
y aunque haber grave tensión
tú actuar radicalmente.
Tú detener por diez días
en negras comisarías
donde mal trato es frecuente,
ahí tú no ser radical,
no poner punto final,
ahí tú también ser paciente.
Hombre blanco hablar con lengua de serpiente
Hombre blanco hablar con lengua de serpiente
Cuervo ingenuo no fumar
la pipa de la paz con tú,
¡Por Manitú!
¡Por Manitú!

Tú tirar muchos millones
en comprar tonto aviones
al otro gran presidente.
en lugar de recortar
loco gasto militar
tú ser su mejor cliente.
Tú mucho partido pero
¿Es socialista, es obrero?
¿O es español solamente?
Pues tampoco cien por cien
si americano también.
Gringo ser muy absorvente.
Hombre blanco hablar con lengua de serpiente
Hombre blanco hablar con lengua de serpiente
Cuervo ingenuo no fumar
la pipa de la paz con tú,
¡Por Manitú!
¡Por Manitú!

dimecres, 8 de desembre del 2010

La reina Lucy

Aquests dies hen tingut bona cosa de pel.lícules de Nàrnia. Dilluns passat vam veure El león, la bruja y el armario a la tele, ahir de vesprada anàrem al cine a veure La travesía del viajero del alba (no em va agradar massa: semblava una altra entrega de Los piratas del Caribe) i, una altra volta a la tele, per la nit, tornàrem a veure El príncipe Caspian. He de dir que C.S. Lewis és un escriptor que m’agrada molt, no només com a narrador sinò també com a pensador. Per exemple el seu llibret El perdón y otros ensayos cristianos em sembla una meravella. En fi! Hui l’Església celebra el dia de la Immaculada Concepció de Maria i ahir, mentre mirava la valent reina Lucy al costat d’Aslan fent front a les forces del mal vaig pensar que a la Nostra Senyora li agradaría ser representada en la bellíssima, en la innocent reina. A la pel.lícula, Nàrnia ha estat invadida pels telmarins, fils i filles d’Adan i Eva, que han volgut exterminar els narnians amb la raó de les seues màquines de guerra. Pel seu costat, alguns narnians volen tornar a l’empar de la màgia demoníaca de la Bruixa Blanca. És la reina Lucy qui, en aquesta dialèctica, opta per la fe en Aslan, símbol del Crist…
C.S. Lewis
Que passeu tots i totes, creients i no creients, amics i amigues, un bon dia de la Immaculada Concepció amb les vostres famílies!

dilluns, 29 de novembre del 2010

Novembre

L'amic Jesús Maria Tibau hauria de proposar un joc literari o cosa semblant el motiu del qual podria ser el següent: "conseqüències del canvi climàtic sobre la poesia lírica". Si bé ho mirem, la primavera i la tardor (el temps preferit per romàntics i simbolistes de tota ralea) estan desapareixent i passem directament de l'estiu a l'hivern que tan sols aprofiten poèticament per a la "canción del verano" i per a les nadales que posen al Carrefur des de mitjan novembre. De fet, el mateix novembre ha arribat, com Déu mana, fa un parell de dies i, com que al blog de l'amiga Assumpta no recorde qui va comentar que, potser, cada més hauria de tindre el seu poema, he desempolsat un poemeta (de quan érem joves i indocumentats) que els núvols, el fred i la pluja d'aquest novembre que s'acaba m'han fet recordar. El deixe en castellà, com va ser escrit fa una pila d'anys (però no tants com per a no recordar altres anys de més lluny encara.)


Narración del frío

            I
Adormecido y lento noviembre
parece
día de lluvia y encuentro,
abrazo dulcísimo,
dulcísimo
que entre calles conocidas
buscara en ti.

            II
La ciudad antigua
y oscuridad, teatro propicio
para tener tan pocos años
y saber besar
despacio, suave; maravilla
de cristal,
de bruma,
la tarde.

            III
Y esperaba el último beso
con la noche:
soledad tranquila
y frío
para el recuerdo.

dimecres, 24 de novembre del 2010

Saps qui s'ha mort?

Estic escorcollant llibres en una llibreria de la plaça d'Alfons el Magnànim de València on pots trobar qualsevol cosa per menys de tres euros i sent a l'esquena:
-Eh! Jesús! Què hi ha?
Em gire i durant unes dècimes de segon de pànic no aconseguisc adjudicar-li una persona a eixa cara groguenca i un nom a la persona. Em passa sovint i és molt desagradable, això de no tenir ni idea de qui és el meu interlocutor.
-Ho... Hola! Quant de temps! -sé que és un compnay de professió però no recorde el seu nom.
Afortunadament la seua veu em fa memòria (diguem-ne que és Willi Fog) i, efectivament, fa quasi deu anys que no ens hem vist.
-Saps qui s'ha mort?
-Doncs... no.
-Miquel Strogoff -és un nom fals, òbviament.
-Ostres! -no sé de qui m'està parlant.
-Sí, estava ja molt futut per la ... -i em diu el nom d'una malaltia terrorífica. Ara ja em ve al cap el company de qui parlem.
-Fotre! Quina putada!
-Bé. Fins l'altra.
I se'n va.
Algunes setmanes després la meua neboda (que també és del gremi) ve a dinar a casa i em diu:
-Saps qui s'ha mort?
-Doncs... no.
-El Willi Fog.
-Mira! L'altre dia me'l vaig trobar a València i em va dir que l'Strogoff  també se n'havia mort!
-...I ho dius així, tan tranquil!
-Ui, i què vols que hi faça?
-No sé, mostrar una mica de sentiment?
-Mira, un dia el Willi em diu que l'Strogoff s'ha mort, un altre dia tu em dius que qui s'ha mort ha estat el Willi i algun dia algú li preguntarà a un altre "saps qui s'ha mort'" i seré jo... o tu. Són coses que passen.
-Ostres, i ho dius així tan tranquil!
-Hummm... Millor et pose el monòleg de Rutger Hauer davant d'el Harrison Ford en Blade Runner.

(Cal fixar-se en les mans del replicant)

dilluns, 22 de novembre del 2010

Les coses de la intertextualitat.

 A la meua assignatura tinc el costum d'emprar cançonetes populars (de les que ixen a la ràdio) per a que els meus alumnes s'apropen als tòpics literaris inmortals i que no pensen que la literatura és una mòmia dissecada que tenen que desenrotllar per a trobar-hi a dins un cadàver putrefacte. Puag! m'ha eixit una metàfora asquerosa. Bé. Vos deixe ací baix una broma intertextual: La "presó d'amor" és un motiu literari que sobreviu des de l'època de Tirant i Carmesina, doncs mireu com tracta el tema el gran poeta Luis Cernuda:

Si el hombre pudiera decir
Si el hombre pudiera decir lo que ama,
Si el hombre pudiera levantar su amor por el cielo
Como una nube en la luz;
Si como muros que se derraman,
Para saludar la verdad erguida en medio,
Pidiera derrumbar su cuerpo, dejando sólo la verdad de su amor,
La verdad de sí mismo,
Que no se llama gloria, fortuna o ambición,
Sino amor o deseo,
Yo sería aquel que imaginaba;
Aquel que con su lengua, sus ojos y sus manos
Proclama ante los hombres la verdad ignorada,
La verdad de su amor verdadero.
Libertad no conozco sino la libertad de estar preso en alguien
Cuyo nombre no puedo oír sin escalofrío;
Alguien por quien me olvido de esta existencia mezquina,
Por quien el día y la noche son para mí lo que quiera,
Y mi cuerpo y espíritu flotan en su cuerpo y espíritu
Como leños perdidos que el mar anega o levanta
Libremente, con la libertad el amor,
La única libertad que me exalta,
La única libertad por que muero.
Tú justificas mi existencia:
Si no te conozco, no he vivido;
Si muero sin conocerte, no muero porque no he vivido.


I, ara, un sonet de factura clàssica d'Antonio Gala en la veu de vellut de Clara Montes



A trabajos forzados me condena
mi corazón del que te di la llave.
No quiero yo tormento que se acabe
y de acero reclamo mi condena.

No concibe mi alma mayor pena
que libertad sin beso que la trabe,
ni castigo concibe menos grave
que una celda de amor contigo llena.

No creo en más infierno que tu ausencia.
Paraíso sin ti yo lo rechazo.
Que ningún juez declare mi inocencia.

Porque en este proceso a largo plazo,
buscaré solamente la sentencia
a cadena perpetua de tu abrazo.



I, ARA, EL MILLOR DE TOTS (I HO DIC DE VERES): CAMILO SESTO, TOT PENTINAT I VESTIT DE TONY MANERO!!!


Me duele mas dejarte a tí que dejar de vivir
me duele más tu adiós
que el peor castigo que me imponga Dios.
No puedo ni te quiero olvidar
ni a nadie me pienso entregar
sería inútil tratar de huir
porque a donde voy te llevo dentro de mí.

El amor de mi vida has sido tú
mí mundo era ciego hasta encontrar tu luz,
hice míos tus gestos, tu risa y tu voz,
tus palabras, tu vida y tu corazón.
El amor de mi vida has sido tú,
el amor de mi vida sigues siendo tú,
por lo que más quieras no me arranques de tí,
de rodillas te ruego no me dejes así...

Por qué me das libertad para amar
si yo prefiero estar preso de tí,

quizá no supe encontrar la forma
de conocerte y hacerte felíz.

El amor de mi vida has sido tu
mi mundo era ciego hasta encontrar tu luz,
hice mío tus gestos, tu risa y tu voz,
tus palabras, tu vida y tu corazón.
El amor de mi vida has sido tú,
el amor de mi vida sigues siendo tú,
por lo que más quieras no me arranques de tí,
de rodillas te ruego no me dejes así...

Por más que pienso no puedo entender
porque motivo te pude perder
porque de pronto me siento perdido
en la espalda de tu olvido, tu silencio y tu desdén.

Grandíssim Camilo!!!

dimecres, 17 de novembre del 2010

BANDA SONORA, Palabras para Julia

L'amiga Assumpta ens demana que fem una entrada amb una foto pròpia, de quan Marisol cantava "la vida es una tómbola / tom, tom, tómbola". Em sembla molt bé. El que passa és que tinc unes dècimes de calentura, està plovisquejant i vore fotografies antigues m'ha dut a la memòria "Palabras para Julia" en la veu de Rosa León quan eixia a "La casa del reloj".
Salut, amics i amigues, si més no que no ens falte salut!
Vos deixe ací baix l'impressionant poema sencer del pobre José Agustín Goytisolo.



PALABRAS PARA JULIA
José Agustín Goytisolo

Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable.

Hija mía es mejor vivir
con la alegría de los hombres
que llorar ante el muro ciego.

Te sentirás acorralada
te sentirás perdida o sola
tal vez querrás no haber nacido.

Yo sé muy bien que te dirán
que la vida no tiene objeto
que es un asunto desgraciado.

Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.

La vida es bella, ya verás
cómo a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor.

Un hombre solo, una mujer
así tomados, de uno en uno
son como polvo, no son nada.

Pero yo cuando te hablo a ti
cuando te escribo estas palabras
pienso también en otra gente.

Tu destino está en los demás
tu futuro es tu propia vida
tu dignidad es la de todos.

Otros esperan que resistas
que les ayude tu alegría
tu canción entre sus canciones.

Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.

Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino, nunca digas
no puedo más y aquí me quedo.

La vida es bella, tú verás
cómo a pesar de los pesares
tendrás amor, tendrás amigos.

Por lo demás no hay elección
y este mundo tal como es
será todo tu patrimonio.

Perdóname no sé decirte
nada más pero tú comprende
que yo aún estoy en el camino.

Y siempre siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.

dissabte, 13 de novembre del 2010

Luis García Berlanga

Luis García Berlanga

(1921-2010)



Descanse en pau!


dissabte, 6 de novembre del 2010

dijous, 4 de novembre del 2010

Neopaganisme i barbàrie

Foto de l'edició del 2-11-2010 del diari Levante-EMV
Tinc el costum de dir als meus alumnes que siguen generosos amb la seua capacitat d'indignar-se, que no s'encaboten només en alguna mostra d'injustícia, d'irracionalitat, o maldat, perquè, segurament, al costat n'hi ha una altra de més injusta, de més irracional, de més dolenta, etc. Crec que n'és un bon consell açò de diversificar la irritació vindicativa, si més no, per evitar el sectarisme de veure la realitat amb ulleres d'animal de sènia.
Un bon exemple d'aquesta especialització de l'ànima irascible la tenim als opinadors professionals dels diaris: pràcticament tots els dies trobe algun article indignat contra l'Església Catòlica dels nostres pecats. La setmana passada vaig llegir una soflama (prou impresentable, ofensiva i borda) d'un tal Jesús Puig contra la (inferida) influència del bisbe (o arquebisbe, o el que siga) de València en la política d'educació sexual de la Conselleria de la cosa educativa. L'article no aprofitava ni com a clínex, però persones més assenyades també han tractat el tema: al seu blog, l'amic Enric Senabre deia que "l'educació sexual és un dels reptes més importants de l'educació actual, de fet és tan important que ens va la convivència, la salut i una part de la felicitat amb ella." No dic jo que no (encara que considere aquesta afirmació una mica exagerada doncs la indignació és a la hipèrbole com el distanciament a la ironia), però trobe que, seguint la màxima d'indignació generosa i expansiva, haguera estat necessària alguna reflexió periodística i/o blogaire sobre els esdeveniments d'aquest últim cap de setmana al centre històric de València: amb motiu de la bajanada importada (com si no en tinguérem prou de pròpies) del halloween eixe, uns sis-mil energúmens en edat diversament escolar van cremar contenidors, es van pixar per tot arreu i van provocar baralles molt violentes; alguns van caure en comes etílics i una xicona amb un spray va decorar la porta dels apòstols de la Catedral. Segurament volia expressar la seua vida interior i la seua creativitat, la criatura.
Fa uns anys vaig discutir sobre açò al consell escolar del col.legi del meu fill. És el cas que a la ciutat on visc la Setmana Santa és una tradició molt arrelada (fins i tot tenim un Museu de la Setmana Santa) i que al currículum de primària es diu que els xiquets i xiquetes han de conèixer les manifestacions culturals del seu entorn. Tanmateix a l'escola no es fa absolutament cap activitat relacionada amb aquesta festa i, en canvi, des de la mateixa escola, des de les activitats de les classes, els xiquets i xiquetes s'escabussen en el món del terror, de la sang, de la bruixeria, dels dimonis que implica aquesta aberració del halloween. És curiós (i estúpid) sentir a dir que l'ensenyament de la religió (encara que per a mi hauria de desaparèixer de l'escola pública) és irracional i anticientífic i, al mateix temps, propagar una espiritualitat bastarda a partir de la qual només poden vindre comportaments antisocials com els del cap de setmana passat. "Què exagerat!", em digueren amb l'argument més poderós de l'ensenyament progre (i amb el corresponent somriure condescendent): "Homeeee! Els xiquets s'ho passen molt bé!" Mira tu què bé! "Els xiquets s'ho passen molt bé!" De puta mare que s'ho passen! S'ho passen tan bé que passen (en quatre o cinc anys) de l'spray de pintar-se els cabells de verd, a l'spray de pintura verda per a emmerdar la Catedral (catòlica, irracional, anticientífica... i patrimoni de tots)
És possible que estiga exagerant (això va amb la indignació) però ara que ve el Papa i tot lo món traurà la calculadora de Judes per veure quants diners ens costa la visita seria convenient que es feren càlculs d'allò que ens costa a tots la neteja i la reparació de les destroces de la Ciutat Vella, les despeses policials i sanitàries, la pèrdua de salut i felicitat dels veïns del barri del Carme, la pèrdua de convivència de la nostra societat. I podíem passar la factura als del telediari quan diuen "ja està tot preparat per a la nit més terrorífica de l'any!" i als companys i companyes de l'ensenyament que pensen (amb somriure progressista i condescendent) "Aiii!, els xiquets s'ho passen molt bé!". I als pares de la xicona que fa cinc o sis anys segur que deia, balancejant-se tota avergonyida, "Jo... jo... vaig de bruixeeeeta!"



diumenge, 31 d’octubre del 2010

Miguel Hernández, un dia després.

                                         Dejar quisiera 
mi verso, como deja el capitán su espada:
famosa por la mano viril que la blandiera,
no por el docto oficio del forjador preciada.

Ja ho, sé, ja ho sé! Els versos d'ací dalt no són de Miguel Hernández sinò de don Antonio Machado. Si els he fet constar és per recordar que el gran poeta d'Orihuelica del Señor ha estat celebrat, fonamentalment, per la seua "mano viril", és a dir, per la seua actitud cívica, per la seua militància política... per l'antologia de Serrat. La qual cosa està molt bé. Però vull reivindicar (ara que la gauche divine va dir la seua ahir, recitant, potser, el pitjor de l'obra del poeta) "el docto oficio del forjador".
No m'agrada gens el Miguel Hernández que va escriure açò (encara que allò de "los cojones del alma" és graciós):

Valientemente se esconden,
gallardamente se escapan
del campo de los peligros
estas fugitivas cacas,
que me duelen hace tiempo
en los cojones del alma.

Aquest genial creador d'imatges que és capaç de tal extranyament que pot veure en les dents d'un bebé:  "diminutas ferocidades", aquest poeta "nacido para el luto" té una prehistòria gongorina i avantguardista, furiosament metafòrica, importantíssima i que cal valorar també, si més no, per a què alguns no pensen que Miguel Hernández és el que li feia les lletres a les cançons de Serrat.

Jorge Guillén escriu un poema inmortal dedicat a un "beato sillón"; Pedro Salinas li fa un poema a les tecles de la màquina d'escriure ("Underwood girls"); Mireu la recreació ultra-culterana que el Miguel Hernàndez de Perito en lunas fa d'un "Huevo" :

Coral, canta una noche por un filo,
y por otro su luna siembra para
otra redonda noche: luna clara,
¡la más clara!, con un sol en sigilo.
Dirigible, al partir llevado en vilo,
si a las hirvientes sombras no rodara,
pronto un rejoneador galán de pico
iría sobre el potro en abanico.


Genial Miguel Hernández!








divendres, 29 d’octubre del 2010

Marcelino Camacho


Descanse en pau
























Fins a sempre, camarada!







dissabte, 23 d’octubre del 2010

BANDA SONORA, If you leave me now


Va haver-hi un temps en què els xics i xiques de la classe obrera és relacionaven sobretot a les discoteques (el "pijos" de l'època es deien "peres" i anaven més aviat als pubs). Com que, aleshores, existia una institució anomenada "ball lent", allò facilitava molt la cosa (molt o poc, segons els dies). El cas és que les xiques es quedaven assegudes per parelles o de tres en tres i els xics (també en grups menuts) pegaven voltes a la pista de ball tot diguent ací i allà "vols ballar?" La xicona normalment deia que no i mostrava indiferència o menyspreu (segons els dies). Ahí començava un ritual de preguntes i respostes i tira i afluixa que acabava amb la parelleta ballant "agarrao" o enviant la xicona al xicon a fer la mà. Un altre dia podríem parlar del ball intern que feien els xics i les xiques, uns per apropar-se i les altres per a impedir l'apropament... que al remat et feien mal els braços i el coll. Bé: una de les cançons que no podia faltar en aquells moments era l'èxit de 1976 de Chicago "If you leave me now". L'amiga Assumpta em va recordar aquest grup en un comentari de fa uns messos. Segur que també se'n recordarà de tot el ritual cavernícola d'aquells temps. Amb un sonriure.




If you leave me now
Chicago


If you leave me now, you'll take away the biggest part of me
Uh uh uh uh no baby please don't go
And if you leave me now, you'll take away the very heart of me
Uh uh uh uh no baby please don't go
Uh uh uh uh girl I just want you to stay

A love like ours is love that's hard to find
How could we let it slip away
We've come too far to leave it all behind
How could we end it all this way
When tomorrow comes and we'll both regret
The things we said today

A love like ours is love that's hard to find
How could we let it slip away
We've come too far to leave it all behind
How could we end it all this way
When tomorrow comes and we'll both regret
The things we said today

If you leave me now, you'll take away the biggest part of me
Uh uh uh uh no baby please don't go
Uh girl, just got to have you by my side
Uh uh uh uh no baby, please don't go
Oh mama, I just got to have your lovin, yeah

dimarts, 12 d’octubre del 2010

Festa Nacional

A la pel.lícula La marseillaise de Jean Renoir, en un moment donat s’enfronten dues unitats militars; una d’elles crida “Vive le roi!”, l’altra “Vive la nation!”. En certa forma les dues criden el mateix: “Vive le souverain!”. Visca el sobirà. “L’État c’est moi”, diu Lluís XIV i, amb la revolució, la nació francesa contesta “l’État c’est a moi”. L’estat modern, que naix indeferenciat del rei absolut, amb la revolució burgesa passa a ser instrument d’un altre sobirà esqueixat de l’estat: la societat civil. Aquest és el concepte modern de “nació”. La societat civil exerceix la sobirania en tant que nació i re-constitueix l’estat que, històricament, l’ha precedit. No és tracta, òbviament del concepte romàntic de nació que vindrà després i que, tot volent fer coincidir estat i comunitat (lingüística, cultural, telúrica) vol dir el mateix que "le Roi Soleil": “l’Etat c’est moi” perquè aquest, l’estat, n’és la culminació natural de l’autorrealització de la nació des d’els seus origens mitològics: el rei mític, la batalla decisiva, l’esdeveniment que substancia el poble, etc. L’equilibri entre aquestes dues concepcions de la nació és prou difícil perquè sembla que el “contracte” costitucional modern no basta per a cimentar la societat civil. Sembla necessària certa mitología romàntica com a aglutinant nacional i per a això s’institueixen “festes nacionals” aprofitant efemèrides de caràcter mitològic (narratiu)  més que no pas contractual: la desfeta d’Almansa, la caiguda de Barcelona durant la Guerra de Successió, l’entrada del rei En Jaume a València, la derrota dels comuneros. He de dir que en aquestes qüestions d’ordre polític no em sent massa romàntic i que preferiría celebrar la festa de la raó més que no pas la festa del mite. Sobretot si el mite que es celebra no és aglutinador de tota la nació (ço és, de la societat civil sobirana) i, damunt, té un caire imperialista. No m’agrada gens la data del 12 d’octubre com a Festa Nacional. (Del concepte d’"Hispanitat" podrien parlar un altre dia sempre tenint a la mà el llibre, magistral, d’Ángel López El sueño hispano ante la encrucijada del racismo contemporáneo.) Però si es tracta de celebrar la constitució de la Nació Espanyola, de la societat civil que s’apropia de l’Estat Espanyol, preferiría una altra data més significativa d’aquest esdeveniment. M’agrada el 14 d’abril, òbviament, però trobe que la Nació Espanyola naix (s’autoconstitueix) amb la seua primera Constitució el 19 de març (diada de Sant Josep) de 1812 quan proclama:

En el nombre de Dios Todopoderoso, Padre, Hijo y Espíritu Santo, autor y supremo legislador de la sociedad.
Las Cortes generales y extraordinarias de la Nación española, bien convencidas, después del más detenido examen y madura deliberación, de que las antiguas leyes fundamentales de esta Monarquía, acompañadas de las oportunas providencias y precauciones, que aseguren de un modo estable y permanente su entero cumplimiento, podrán llenar debidamente el grande objeto de promover la gloria, la prosperidad y el bien de toda la Nación, decretan la siguiente Constitución política para el buen gobierno y recta administración del Estado.
La Nación española es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios.
La Nación española es libre e independiente, y no es ni puede ser patrimonio de ninguna familia ni persona.
La soberanía reside esencialmente en la Nación, y por lo mismo pertenece a ésta exclusivamente el derecho de establecer sus leyes fundamentales.
La Nación está obligada a conservar y proteger por leyes sabias y justas la libertad civil, la propiedad y los demás derechos legítimos de todos los individuos que la componen.

dissabte, 9 d’octubre del 2010

9 d'octubre

Amics i amigues, bona diada del 9 d'octubre per a tots els valencians!

dimecres, 29 de setembre del 2010

Institut Ausonia

Tinc tendència a l’anèmia ferropènica. Ço és, l’hematocrit baix i el ferro baix i tota la pesca. Un símptoma evident de l’anèmia és el cansament i tindre el cos com una bleda; un altre és que et tornes un ploramiques i un queixós depressiu. Per exemple, l’altre dia vaig tindre una reacció desmesurada davant la mort del pobre Labordeta. Vaig rompre a plorar i tot. Anys enrera, abans d’anar al metge a què em receptara Tardyferón, per tal d’autoanalitzar-me feia el següent: posava el vídeo de Casablanca i esperava el moment en què Víctor Laszlo ordena al director de l’orquestra del Café de Rick: “toqueu La Marsellesa!”. El director es mira el Rick i aquest afirma lleugerament amb el cap… Mira! És començar a sonar l’himne de la República Francesa i començar a plorar com una Magdalena. Ferro baix, sens dubte. Darrerament açò em passa amb un anunci de la tele: uns estudiants ja fadrinets, tots amb mocadors de color rosa, esperen l’arribada de la seua professora. Una xiqueta escriu a la pisarra “bienvenida”, una altra anuncia “ya viene”. La professora saluda un company pel corredor i entra en classe; diu “buenos días”, formalment, i s’estableix un intens joc de mirades, somriures i complicitats: “veo que me habéis echado de menos”, “sí…” Al remat, una xiqueta s’alça del seu lloc i corre a abraçar la seua professora, aquesta abraça l’alumna, somriu i plora i la seua cara diu que dóna gràcies perquè pensava que ja ningú l’abraçaria així i tota la classe forma una pinya entorn a la professora… Quina plorera! L’anunci em sembla un encert narratiu i dramàtic. I també un encert moral. La plorera, però, ve causada no només per la identificació amb els personatges i la història sinò, més aviat, per l’acusat contrast amb la realitat que vivim als centres d’educació secundària. No vull demonitzar ningú, però sí deixar constància de què la reacció que mostra l’anunci d’Ausònia és prou inversemblant: fa uns anys vaig comunicar a la meua tutoria de 2n de batxillerat que el seu professor de Filosofia estaria absent per malaltia durant quasi dos mesos i em preguntàrem que si el substituirien prompte perquè el selectiu i tal… Un company de Matemàtiques amb una costella trencada torna a classe abans d’estar curat del tot; els alumnes se’l miren i u, amb insolència, diu “¿ya estás aquí…?" Un company molt jove mor en un accident de tràfic només començar el curs; li fem una missa a l’institut; els seus alumnes, encara que apenes el coneixien, acudeixen en massa; una companya em diu (aleshores jo era director del centre) que ella no anava a deixar els seus alumnes anar-hi perquè després no hi havia manera de donar tot el programa… de 3r d’ESO; una alumna de COU mor en un altre accident de tràfic uns anys abans; ordene suspendre les clases de la vesprada per a què estudiants i professors puguen assistir al soterrar; de professors apenes en som tres; no ha vingut ni el tutor de la pobra xiqueta; al meu costat el senyor del bar de l’institut fa el senyal de la creu; després m’entere de què alguns professors i professores es queixen sotto voce de la suspensió de les classes… L’anunci d’Ausonia viu al món de Rebelión en las aulas però la realitat que vivim no és la de Sidney Poitier sinò la del professor moribund de Las invasiones bárbaras i l’alumne que li pregunta si ara que se’n va difinitivament per culpa del càncer que pateix, els examens continuen sent els mateixos…

Estic una mica negatiu… Serà que tinc el ferro sota mínims.

dilluns, 27 de setembre del 2010

27 de setembre, 1975

Al alba



Si te dijera, amor mío,
que temo a la madrugada,
no sé qué estrellas son éstas
que hieren como amenazas
ni sé qué sangra la luna
al filo de su guadaña.

Presiento que tras la noche
vendrá la noche más larga,
quiero que no me abandones,
amor mío, al alba,
al alba, al alba.

Los hijos que no tuvimos
se esconden en las cloacas,
comen las últimas flores,
parece que adivinaran
que el día que se avecina
viene con hambre atrasada.

Miles de buitres callados
van extendiendo sus alas,
no te destroza, amor mío,
esta silenciosa danza,
maldito baile de muertos,
pólvora de la mañana.

dimecres, 22 de setembre del 2010

No em trobe massa bé.

diumenge, 19 de setembre del 2010

Labordeta, Labordeta, Labordeta.

Déu meu, Senyor!
Mare de Déu Santíssima!







Adiós a los que se quedan

y a los que se van también.
Adiós a Huesca y provincia
…a Zaragoza y Teruel.
Esta es la albada del viento
la albada del que se fue
que quiso volver un día
pero eso no pudo ser.
Las albadas de mi tierra
se entonan por la mañana
para animar a las gentes
a comenzar la jornada.
Arriba los compañeros
que ya ha llegado la hora
de tener en nuestras manos
lo que nos quitan de fuera.
Esta albada que yo canto
es una albada guerrera
que lucha porque regresen
los que dejaron su tierra


He posado mis manos en tus hombros

igual que el viento sobre el Mar,
he cubierto de besos tus orillas
y de luz tu soledad.
He navegado el iris de tus ojos
como navegan barcos al azar,
y he prendido mis labios a tu rostro
con la fuerza de un huracán.
Amor, esperanzadamente amor, amor...
Lejanamente amor, amor...
¿En qué lado del Mar está tu vida?
¿En qué lado del Mar está la luz?
He cruzado la lluvia de tus pechos
igual que albatros al volar,
y he dejado muy suave en tus cabellos
el sabor de las olas y la sal.
He traspasado el Mar de los olvidos
buscando tu figura en el rincón,
donde crece tu frente como alisio
e indican el poniente para el sol.
Amor, esperanzadamente amor, amor...
Lejanamente amor, amor...
¿En qué lado del Mar está tu vida?
¿En qué lado del Mar está la luz?

dimarts, 14 de setembre del 2010

Coses



¡Qué quietas están las cosas
y qué bien se está con ellas!
Por todas partes sus manos
con nuestras manos se encuentran.

¡Cuántas discretas caricias,
qué respeto por la idea;
cómo miran estasiadas,
el ensueño que uno sueña!

¡Cómo les gusta lo que a uno
le gusta; cómo se esperan,
y, a nuestra vuelta, qué dulces
nos sonríen, entreabiertas!


¡Cosas -amigas, hermanas,
mujeres-, verdad contenta,
que nos devolvéis, celosas,
las más fugaces estrellas!


Juan Ramón Jiménez





dissabte, 11 de setembre del 2010

11 de Setembre

¡Bona Diada als amics catalans!
És ben curiós com les dates, les efemèrides, van omplint-se de significats. Quan encara no sabia que aquesta data volia dir res per a Catalunya, l'onze de setembre era el dia que recordàvem Salvador Allende, la seua dignitat, la via democràtica al socialisme, front a la brutalitat militar i imperialista. Despres del 2001, els dos numerets s'associaren definitivament, globalment, amb la massacre de les torres bessones de Nova York. A la televisió parlen de la Diada de Catalunya, i em sembla molt bé; recorden les víctimes de Nova York, aquell dia salvatge... Bé està, també, que recordem Xile, Salvador Allende, Víctor Jara...


dimecres, 1 de setembre del 2010

Vicent Andrés Estellés el 4 de setembre

Recordeu-se que dissabte vinent és el quatre de setembre, dia que va nàixer (enllà pel 1924) Vicent Andrés Estellés, i que l'escriptor Josep Lozano proposava celebrar aquesta diada tot menjant en família, amb els amics i/o institucionalment un menjar valencià i llegint-hi un poema del gran poeta de Burjassot. Per tal de no calfar-me massa el cap faré una paella de pollastre i conill a la llenya. Estic pegant-li voltes i no sé quin poema llegir. Dubte entre aquests dos:



Atarantada per la mort, dirien,
del seu marit, que l’estimava tant,
mentre prenia el poliol, la til∙la,
feia els elogis, la necrologia,

aventurant-se en els detalls aquells
que l’enaltien, entre les veïnes,
tan sol∙lícites totes, cadascuna
amb una tassa i una cullereta,

i arribà el clero amb tots els gori-goris,
tancaren el taüt, i quan el treien,
ella, mocant-se o gemegant, encara
li diria al difunt, home de bé,
que mai no s’apuntà a cap de partit:
Vicent, coneixement amb la beguda!...

-----------------------------------------
Em posareu entre les mans la creu
o aquell rosari humil, suau, gastat,
d’aquelles hores de tristesa i por,
i ja ninguna amenitat. Després
tancareu el taüt. No vull que em vegen.

A l’hora justa vull que a Burjassot,
a la parròquia on em batejaren,
toquen a mort. M’agradaria, encara,
que alguna dona del meu poble isqués
al carrer, inquirint: «Que qui s’ha mort?»

I que li donen una breu notícia:
«És el fill del forner, que feia versos».
Més cultament encara: «El nét major
de Nadalet». Poseu-me les ulleres.







divendres, 27 d’agost del 2010

Santa Bárbara Bendita

En el pozo María Luisa,
tranlaralará, tranlará, tranlará.
murieron cuatro mineros.
Mira, mira Maruxina, mira,
mira como vengo yo.

Traigo la camisa roja
tranlaralará, tranlará, tranlará.
de sangre de un compañero.
Mira, mira Maruxina, mira,
mira como vengo yo.

Traigo la cabeza rota,
tranlaralará, tranlará, tranlará.
Que me la rompió un barreno.
Mira, mira Maruxina, mira,
mira como vengo yo.











Santa Bárbara bendita,
tranlaralará, tranlará, tranlará.
Patrona de los mineros.
Mira, mira Maruxina, mira,
mira como vengo yo.
Patrona de los mineros.
Mira, mira Maruxina, mira,
mira como vengo yo.