dimecres, 24 de novembre de 2010

Saps qui s'ha mort?

Estic escorcollant llibres en una llibreria de la plaça d'Alfons el Magnànim de València on pots trobar qualsevol cosa per menys de tres euros i sent a l'esquena:
-Eh! Jesús! Què hi ha?
Em gire i durant unes dècimes de segon de pànic no aconseguisc adjudicar-li una persona a eixa cara groguenca i un nom a la persona. Em passa sovint i és molt desagradable, això de no tenir ni idea de qui és el meu interlocutor.
-Ho... Hola! Quant de temps! -sé que és un compnay de professió però no recorde el seu nom.
Afortunadament la seua veu em fa memòria (diguem-ne que és Willi Fog) i, efectivament, fa quasi deu anys que no ens hem vist.
-Saps qui s'ha mort?
-Doncs... no.
-Miquel Strogoff -és un nom fals, òbviament.
-Ostres! -no sé de qui m'està parlant.
-Sí, estava ja molt futut per la ... -i em diu el nom d'una malaltia terrorífica. Ara ja em ve al cap el company de qui parlem.
-Fotre! Quina putada!
-Bé. Fins l'altra.
I se'n va.
Algunes setmanes després la meua neboda (que també és del gremi) ve a dinar a casa i em diu:
-Saps qui s'ha mort?
-Doncs... no.
-El Willi Fog.
-Mira! L'altre dia me'l vaig trobar a València i em va dir que l'Strogoff  també se n'havia mort!
-...I ho dius així, tan tranquil!
-Ui, i què vols que hi faça?
-No sé, mostrar una mica de sentiment?
-Mira, un dia el Willi em diu que l'Strogoff s'ha mort, un altre dia tu em dius que qui s'ha mort ha estat el Willi i algun dia algú li preguntarà a un altre "saps qui s'ha mort'" i seré jo... o tu. Són coses que passen.
-Ostres, i ho dius així tan tranquil!
-Hummm... Millor et pose el monòleg de Rutger Hauer davant d'el Harrison Ford en Blade Runner.

(Cal fixar-se en les mans del replicant)

9 comentaris:

Marta ha dit...

És difícil conviure amb la idea que anem a morir. Potser per això solem bloquejar-la.

Aquesta seqüència de morts -Strogoff, Willi Fogg- m'ha recordat la pel·lícula "The box". També molt bona. Te la recomane.

Gràcies pel fragment de Blade Runner.

Jesús Párraga ha dit...

Moltes gràcies, Marta, pel teu comentari. M'apunte la pel.li. :-)

Josep Lluís ha dit...

Conforme ens anem fent més grans, cada cop fem i ens fan més sovint aquesta pregunta.

Hosco ha dit...

¡Què subtil!
No havia interpretat fins ara el detall de la mà.
Imagineria?
Salut.

Jesús Párraga ha dit...

Salut, Josep Lluís! Supose que et refereixes a la pregunta que dóna titol a l'entrada. Però la que realment ens fem constantment és la de la pel.li: "quan de temps em queda?"

Salut, Hosco!
És de veres que tinc una acusada tendència a veure referències cristològiques per tot arreu, però em sembla que el clau a la mà i la coloma a l'altra mà són prou evidents...

Hosco ha dit...

¡Hòstia, amb perdo! Ara, sí.
Blade Runner, a més d’una de les pel•lícules que més m’agraden, la interpretava com una apologia de la dignitat/llibertat de l’esser humà.
Supose, ho lamente –no puc passar d’ací-, supose que el meu ateisme indissimulat m’havia impedit veure-ho.
Gracies per l’aclariment.
Salut.

Josep Lluís ha dit...

Quan Ell vulgui! Com Ell vulgui! On Ell vulgui!...

Jesús Párraga ha dit...

Amén, Josep Lluís! Però recorda el poema de Juan Ramón Jiménez:
"Señor, matadme, si queréis...
¡Pero, Señor, no me matéis!"
O, com li va dir un home que estava morint-se al retor que li parlava del Cel: "Vosté té raó, mossén, para ja se sap: com a casa no s'està en cap "puesto"" :-)

Josep Lluís ha dit...

Sí, Jesús, tens raó (i JRJ també). Ja sé que la teoria és una cosa, però que a l'hora de la veritat, ningú vol marxar. Una abraçada.