Estic escorcollant llibres en una llibreria de la plaça d'Alfons el Magnànim de València on pots trobar qualsevol cosa per menys de tres euros i sent a l'esquena:
-Eh! Jesús! Què hi ha?
Em gire i durant unes dècimes de segon de pànic no aconseguisc adjudicar-li una persona a eixa cara groguenca i un nom a la persona. Em passa sovint i és molt desagradable, això de no tenir ni idea de qui és el meu interlocutor.
-Ho... Hola! Quant de temps! -sé que és un compnay de professió però no recorde el seu nom.
Afortunadament la seua veu em fa memòria (diguem-ne que és Willi Fog) i, efectivament, fa quasi deu anys que no ens hem vist.
-Saps qui s'ha mort?
-Doncs... no.
-Miquel Strogoff -és un nom fals, òbviament.
-Ostres! -no sé de qui m'està parlant.
-Sí, estava ja molt futut per la ... -i em diu el nom d'una malaltia terrorífica. Ara ja em ve al cap el company de qui parlem.
-Fotre! Quina putada!
-Bé. Fins l'altra.
I se'n va.
Algunes setmanes després la meua neboda (que també és del gremi) ve a dinar a casa i em diu:
-Saps qui s'ha mort?
-Doncs... no.
-El Willi Fog.
-Mira! L'altre dia me'l vaig trobar a València i em va dir que l'Strogoff també se n'havia mort!
-...I ho dius així, tan tranquil!
-Ui, i què vols que hi faça?
-No sé, mostrar una mica de sentiment?
-Mira, un dia el Willi em diu que l'Strogoff s'ha mort, un altre dia tu em dius que qui s'ha mort ha estat el Willi i algun dia algú li preguntarà a un altre "saps qui s'ha mort'" i seré jo... o tu. Són coses que passen.
-Ostres, i ho dius així tan tranquil!
-Hummm... Millor et pose el monòleg de Rutger Hauer davant d'el Harrison Ford en Blade Runner.
(Cal fixar-se en les mans del replicant)
9 comentaris:
És difícil conviure amb la idea que anem a morir. Potser per això solem bloquejar-la.
Aquesta seqüència de morts -Strogoff, Willi Fogg- m'ha recordat la pel·lícula "The box". També molt bona. Te la recomane.
Gràcies pel fragment de Blade Runner.
Moltes gràcies, Marta, pel teu comentari. M'apunte la pel.li. :-)
Conforme ens anem fent més grans, cada cop fem i ens fan més sovint aquesta pregunta.
¡Què subtil!
No havia interpretat fins ara el detall de la mà.
Imagineria?
Salut.
Salut, Josep Lluís! Supose que et refereixes a la pregunta que dóna titol a l'entrada. Però la que realment ens fem constantment és la de la pel.li: "quan de temps em queda?"
Salut, Hosco!
És de veres que tinc una acusada tendència a veure referències cristològiques per tot arreu, però em sembla que el clau a la mà i la coloma a l'altra mà són prou evidents...
¡Hòstia, amb perdo! Ara, sí.
Blade Runner, a més d’una de les pel•lícules que més m’agraden, la interpretava com una apologia de la dignitat/llibertat de l’esser humà.
Supose, ho lamente –no puc passar d’ací-, supose que el meu ateisme indissimulat m’havia impedit veure-ho.
Gracies per l’aclariment.
Salut.
Quan Ell vulgui! Com Ell vulgui! On Ell vulgui!...
Amén, Josep Lluís! Però recorda el poema de Juan Ramón Jiménez:
"Señor, matadme, si queréis...
¡Pero, Señor, no me matéis!"
O, com li va dir un home que estava morint-se al retor que li parlava del Cel: "Vosté té raó, mossén, para ja se sap: com a casa no s'està en cap "puesto"" :-)
Sí, Jesús, tens raó (i JRJ també). Ja sé que la teoria és una cosa, però que a l'hora de la veritat, ningú vol marxar. Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada