BESTIARI. Les mosques i Spiderman.

Al principi dels setanta vaig descobrir els tebeos de la Marvel. I no calia tindre molts perquè els quioscos del meu poble funcionaven com després feren els vídeo-clubs: anaves al “Quiosc Poveda” (pose per cas) i per dues pessetes podies canviar l’exemplar dels 4 fantásticos per un de Dan Defensor (nom ben curiós que l’havien posat en castellà a Daredevil per tal de conservar les inicials.) A mi els que més m’agradaven eren els de Spiderman i els de la Patrulla X. Però els que més de més, els de Spiderman. Una vegada llegit el tebeo el canviaves i te n’oblidaves, així que un matí desficiós d’estiu vaig començar a caçar mosques. Caçar mosques és senzill però requereix pràctica i constància. Has d’esperar que la mosca estiga parada, per exemple, a la paret. Prepares la mà (dreta o esquerra, segons cadascú) formant-ne una concavitat amb tots els dits juntets, sempre lluny de la mosca per a què no s’espante. De forma rápida i brusca arrossegues la mà sense fregar la paret (açò és important) cap a la mosca. Aquesta, que intenta fugir, cau en el parany. Cal tancar la mà al mateix temps que la mosca entra en contacte amb ella (per això deia que és necessari tindre constància i pràctica.) Una vegada tens la mosca atrapada en la mà la cosa es complica. Ara hem d’agafar-la amb dos dits de l’altra mà i aquesta és una operació delicada perquè la mosca es pot escapar si obris la mà apresonadora massa prompte o pots acabar amb una massa informe de vísceres ínfimes entre els dits si apretes massa. Per tal d’evitar aquest problema es pot fer una altra cosa: quan estàs segur de que la mosca és a dins del puny, la llances amb tota la teua força contra el pis. D’aquesta no es mor però es queda atontada i ja la pots agarrar sense cap dificultat. Bé. Com que tenia que anar a canviar el tebeo de Spiderman (i ves i busca qui l’agafaria després), prenia la mosca segons he dit abans, li llevava una ala (o les dues) i la deixava caminar una miquiua sobre els dibuixos de l’Home Aranya (més o menys per la meitat del tebeo) i quan més confiada estaba la mosca, plash!, tancava de colp el llibret. Després tornava a començar el procés i les pàgines centrals del tebeo quedaven fetes una marranada. A la fi, anava a canviar el tebeo al “Quiosc Poveda” i en duia a casa un de la Patrulla X, o de Thor, o de Los Vengadores. N’hi havia un fum de superherois.

BESTIARI. El cementeri de les papallones.

Trobe que va ser a l’estiu del setanta-quatre quan a alguna ànima en vies de condemnació se li va ocòrrer fer un cementeri de papallones. Llavors el meu carrer era fronterer de l’horta. Hui en dia la cosa ha canviat i l’horta pràcticament ha desaparegut però, aleshores, els xiquets jugàvem entre bancals, sèquies i canyars. És el cas, com deia, que algú va pensar acotar un quadrat de terreny per a fer-hi un cementeri. En un tres i no res ho fèrem i començàrem a omplir-lo de papallones mortes. Ara bé, per a matar les papallones pensàrem que la millor manera era fer servir la mateixa tomba. El procés era el següent: fèiem un foradet a terra i colgàvem a dins la papallona; després tapàvem hermèticament el forat amb un vidre dels que abundaven per tot arreu (normalment un fragment d’ampolla trencada) i tot seguit sèiem a terra per a veure-la morir.

-Per què es moren?
-Perquè el vidre fa de lupa i els raigs solars ultravioletes i els raigs gamma van cremant-les a poc a poc.
-Què dius! És que es queden sense oxígen!
-Sí, home! Les papallones no respiren.

Fos per una causa o per altra, la veritat és que, després d’aletejar una estoneta més o menys llarga, la papallona restava inmòbil. I es moria.
Discutírem si ordenaríem simètricament o no el cementeri. Però ja no recorde en què vam quedar.

BESTIARI. Les espines de les oronetes

Aquest matí, parlant amb una amiga mentre prenien café, hem comentat com els xiquets d'ara no juguen amb les bestioles del camp. La veritat és que quasi no queda de camp. El cas és que recordant, recordant, les animalades (humanilades?) que feien als animalets xicotius se m'ha ocorregut obrir una altra secció al blog: BESTIARI, on intentaré posar una mica de lirisme al comportament bèstia d'una infància a cavall de l'asfalt i l'horta.

Les espines de les oronetes.

Jugant en un solar ple d'enderrocs i deixalles el meu germà va matar un pardalet. És de veres que va ser sense intenció: li va tirar una pedra molt desviada amb la mala sort (per al pardal) que va rebotar i li va encertar al coll. L'agarràrem de terra i el cap li queia d'un costat a l'altre del cosset.

-Li has trencat el coll. Quina punteria!

-Que va! Si no volia pegar-li. Ha sigut casualitat.

-És una oroneta?

-Què dius? No veus que és un teuladí?

-Ostres! I si haguera sigut una oroneta, què...?

-Ostres!

Heus ací que és un pecat molt gros matar o menjar-ne oronetes perquè no tenen ossos sinó espines. I amb aquestes espines van fer la corona del Nostre Senyor. Es tracta, doncs, d'animals sagrats.

No sabíem que fer amb el cadàver del teuladí i al remat decidírem fer-li un funeral com cal. El soterràrem amb gran cerimònia. Dubtàrem però si posar-li o no una creueta.

-No, home, no, que els bitxos no tenem ànima.

-Ah! No?

-Que no!

Alguns dies després el desenterràrem tot esperant que trobaríem un esquelet o, si més no, milers de cucs devorant les restes del pardalet. Va ser decpcionant. Estava cobert de formigues... Però no era el mateix.