Trobe que va ser a l’estiu del setanta-quatre quan a alguna ànima en vies de condemnació se li va ocòrrer fer un cementeri de papallones. Llavors el meu carrer era fronterer de l’horta. Hui en dia la cosa ha canviat i l’horta pràcticament ha desaparegut però, aleshores, els xiquets jugàvem entre bancals, sèquies i canyars. És el cas, com deia, que algú va pensar acotar un quadrat de terreny per a fer-hi un cementeri. En un tres i no res ho fèrem i començàrem a omplir-lo de papallones mortes. Ara bé, per a matar les papallones pensàrem que la millor manera era fer servir la mateixa tomba. El procés era el següent: fèiem un foradet a terra i colgàvem a dins la papallona; després tapàvem hermèticament el forat amb un vidre dels que abundaven per tot arreu (normalment un fragment d’ampolla trencada) i tot seguit sèiem a terra per a veure-la morir.
-Per què es moren?
-Perquè el vidre fa de lupa i els raigs solars ultravioletes i els raigs gamma van cremant-les a poc a poc.
-Què dius! És que es queden sense oxígen!
-Sí, home! Les papallones no respiren.
Fos per una causa o per altra, la veritat és que, després d’aletejar una estoneta més o menys llarga, la papallona restava inmòbil. I es moria.
Discutírem si ordenaríem simètricament o no el cementeri. Però ja no recorde en què vam quedar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada