dissabte, 30 d’abril del 2011

Comunistes

Joan Fuster també escrivia (i molt bé) en castellà. Tinc un llibre seu, d’Ediciones Península, titulat Contra Unamuno y los demás. És un recull d’articles, apunts, reflexions, etc. Un d’aquestos articles (“Unas curiosas simpatías”) parla del “mythe du communiste exclu” i Fuster hi carrega, amb la seua habitual i estupenda mala llet, contra la “necedad de los llamados ‘intelectuales progresistas’”, contra “la ‘gauche divine’ y compañeros mártires”. I tot per una raó ben senzilla: “¿Debemos admitir que los únicos buenos comunistas son los que han abandonado el partido?” “Necedad”, “progresistas”, compañeros mártires”: Fuster es refereix a periodistes francesos, a Charles Tillon, a Roger Garaudy, a George Marchais i a “esta fauna ambigua” esquerrana, petit-burgesa “de origen y, sobre todo, de oficio”.
M’ha vingut a la mollera la reflexió fusteriana per la maldat de llegir pràcticament a diari el Levante. El Mercantil Valenciano no és precisament Le Monde i la “fauna” que escriu i apareix a les seues pàgines poc tenen a veure amb la polèmica que comenta Fuster. Ací a casa nostra som més… com diria? Cosa de falla. Però la retòrica del “comunista exclós” també ha arrelat entre els nostres intelectuals orgànics (per dir-lo d’alguna manera). I no tant el comunista expulsat com, més aviat, l’excomunista. Vull dir: a la premsa de l’esquerra (ai!) realment existent si n’hi ha alguna cosa que atorgue pedigrí és haver estat (però ara ja no, eh!) comunista. Ser comunista ara és una puta merda però anar litúrgicament a les tombes de comunistes és molt guai: res millor que un comunista mort o un antic comunista per a legitimar el fet de ser anticomunista… i d’esquerres.
Ara fa quatre anys, quan la marranada del Bloc i d’Esquerra i País, els lletrafollats de la premsa amb aspiracions de govern acusaven l’Amadeu Sanchis un dia de ser comunista ranci i al sandemà d’ultracatòlic. I ara… si considerem la premsa addicta (al PSOE) EUPV no existeix i a l’esquerra del PSOE (a l’esquerra del PSOE he dit? Que l’Enric Morera és a l’esquerra… d’algú?) només hi ha la Mònica Oltra, excomunista que va voler disoldre La Joventut Comunista del País Valencià i que, molt possiblement en la pròxima camiseta que duga demanarà un carrer per a Lisa Simpson; l’Enric Morera, que per no ser no és ni excomunista ni d’esquerres; El Joan Ribó que era… comunista! I fins i tot comunista ortodoxe! I que pràcticament no li dirigia la paraula a la Mònica Oltra! I tota la fauna de “compañeros mártires” i tota la “necedad de los llamados ‘intelectuales progresistas’”.
En fi! Demà és primer de maig.
L’Església beatifica Joan Pau II.
I jo, i molts dels meus amics, haurem de continuar amb la maledicció de compartir amb la Mònica Oltra, amb el Joan Ribó, amb el Ricardo Peralta… el haver militat en (segons Lidia Falcón, una altra antiga militant) “el glorioso e inextinguible Partido Comunista de España.”

diumenge, 24 d’abril del 2011

Bona Pasqua!



Lo Sant Evangeli segons Sant Joan

Amics i amigues, Bona Pasqua!

dijous, 21 d’abril del 2011

DIJOUS SANT

l'Any passat, el Dijous Sant vaig copiar un intens sonet anònim del barroc castellà. Aquest Dijous Sant vull compartir un poema de collita pròpia. Va ser escrit fa molt de temps i la seua motivació (la seua anècdota) és prou personal i més llunyana encara en el temps. Quede ací, ad maiorem gloriam Dei.
Salut, amics i amigues i que passeu una bona Setmana Santa i Pàsqua de Resurrecció amb les vostres famílies i amics!



El testigo veraz, el primogénito de los muertos
San Juan, Apocalipsis 1,5


In memoriam, J.J.P.


EL PRIMOGÉNITO DE LOS MUERTOS

En ese día, en aquel tiempo,
la garganta que la noche recorre
extiende los brazos
y es sólo la carne
y palabra que ocupa la noche:
es mi cuerpo recibido
en tus venas,
en la forma de tus pasos,
en tu corazón de calle oscura
donde está mi mano
sobre tu corazón como de luz

dimarts, 19 d’abril del 2011

Les mans del pare a El solatge del temps, de Tobies Grimaltos.

Per tal d’explicar als meus alumnes la noció machadiana d’”universals del sentiment” vaig buscar alguna sensació compartida amb ells, quelcom que tots haguérem sentit alguna vegada:
-Segur que recordeu, de ben menuts, que alguna volta vos heu sentit perduts i atemorits i heu alçat la mà buscant la mà del pare i tant sols amb el seu contacte, dur, sec, càlid, heu perdut la por i heu pensat “estic amb mon pare, res no em pot passar.”
Però una xiqueta, plena de tristesa va comentar en veu baixa “jo no he sentit mai això” I jo no vaig saber què dir. Haguera volgut demanar-li perdó. O donar-li les gràcies per haver trobat (pobreta meua!) un exemple més radical d’universal del sentiment: l’espantosa consciència de desemparament, d’abandonament, d’estar (com diria el filòsof) “llançat” al món, “…como / el niño que en la noche de una fiesta / se pierde entre el gentío.”
Només les mans del pare ens poden lliurar de tal solitud, de tanta indefensió i és a les mans del pare que Tobies Grimaltos dedica algunes paraules del seu llibre El solatge del temps. Poques, perquè tot el llibre parla, justament, de l’absència del pare, del buit que han deixat les mans del pare (“Han passat gairebé quaranta anys des d’aquell dia desgraciat, però sóc ben conscient que va marcar cadascun dels dies que l’han seguit”), però absolutament significatives en la seua universalitat o, si més no, en l’experiència compartida pels que som de la mateixa classe, de la mateixa generació, de la mateixa història: “aquells ditots durs i unflats de llaurador”; “Ell vigilava, i si me n’anava massa a la dreta o l’esquerra, m’agafava del braç o de la mà i corregia la direcció. Jo era un xiquet…”  
Fill meu… Fixa't en la ruta per on passen els teus peus, i els teus camins es mantindran segurs. No et desvies a dreta ni a esquerra, (Proverbis 4, 26-27)
Potser hauria de continuar amb les conseqüències de la intertextualitat bíblica comentant el significat de les mans del pare (allò que posa ordre al caos, allò que marca el camí dret) en l'extremat sentit de rectitud de què parla Tobies ("era rossiner, i els rossiners eren homes de paraula"): "sempre m'he sentit responsable de les coses que feia"; "Així era, aleshores, el meu sentit de la responsabilitat. No podia consentir que es violaren les normes." Però no cal.

Ell vigilava.

Jo era un xiquet.

dijous, 14 d’abril del 2011

14 D'ABRIL: VISCA ESPANYA REPUBLICANA!

Per la III República Espanyola
Aquesta entrada té un any just, però no trobe motius per a canviar-la

Quan expliquem el Romanticisme literari a l'institut és un tòpic dir que els romàntics, malcontents amb la societat que els ha tocat viure, fugen (amb la imaginació) en l'espai cap a paisatges exòtics, bàrbars, i en el temps cap al passat idealitzat de la cavalleresca Edat Mitjana. Quelcom de semblant passa amb l'esquerra espanyola, que mai és a Espanya i va per ahí resolent (amb la imaginació) el conflicte palestino-israelí o recolzant la Revolució cubana, venezolana o boliviana. I si mirem a dintre de les nostres fronteres més o menys sobiranes hem de buscar l'esquerra embolicada en resoldre qüestions identitàries de gènere o transgènere, atomitzada a la recerca d'identitats nacionals, fins i tot defenent a vida o mort assumptes urbanístics de barris perifèrics. Això pel que fa a l'espai. Pel que fa al temps, el gran mite escapista de l'esquerra espanyola és la Segona República. Mitificada i mistificada en la memòria i la imaginació, la Segona República (com els nacionalismes diferencials, com l'internacionalisme oenegista, com la teoria queer...) ens lliura de construir un projecte clar de futur republicà, unitari, estatal, per a la nostra pobra, bruta, trista, dissortada pàtria... espanyola.

Amics i amigues, companys i companyes, salutacions republicanes!

Visca el 14 d'abril!

Visca Espanya amb honra!

Visca la República!