dissabte, 30 d’abril de 2011

Comunistes

Joan Fuster també escrivia (i molt bé) en castellà. Tinc un llibre seu, d’Ediciones Península, titulat Contra Unamuno y los demás. És un recull d’articles, apunts, reflexions, etc. Un d’aquestos articles (“Unas curiosas simpatías”) parla del “mythe du communiste exclu” i Fuster hi carrega, amb la seua habitual i estupenda mala llet, contra la “necedad de los llamados ‘intelectuales progresistas’”, contra “la ‘gauche divine’ y compañeros mártires”. I tot per una raó ben senzilla: “¿Debemos admitir que los únicos buenos comunistas son los que han abandonado el partido?” “Necedad”, “progresistas”, compañeros mártires”: Fuster es refereix a periodistes francesos, a Charles Tillon, a Roger Garaudy, a George Marchais i a “esta fauna ambigua” esquerrana, petit-burgesa “de origen y, sobre todo, de oficio”.
M’ha vingut a la mollera la reflexió fusteriana per la maldat de llegir pràcticament a diari el Levante. El Mercantil Valenciano no és precisament Le Monde i la “fauna” que escriu i apareix a les seues pàgines poc tenen a veure amb la polèmica que comenta Fuster. Ací a casa nostra som més… com diria? Cosa de falla. Però la retòrica del “comunista exclós” també ha arrelat entre els nostres intelectuals orgànics (per dir-lo d’alguna manera). I no tant el comunista expulsat com, més aviat, l’excomunista. Vull dir: a la premsa de l’esquerra (ai!) realment existent si n’hi ha alguna cosa que atorgue pedigrí és haver estat (però ara ja no, eh!) comunista. Ser comunista ara és una puta merda però anar litúrgicament a les tombes de comunistes és molt guai: res millor que un comunista mort o un antic comunista per a legitimar el fet de ser anticomunista… i d’esquerres.
Ara fa quatre anys, quan la marranada del Bloc i d’Esquerra i País, els lletrafollats de la premsa amb aspiracions de govern acusaven l’Amadeu Sanchis un dia de ser comunista ranci i al sandemà d’ultracatòlic. I ara… si considerem la premsa addicta (al PSOE) EUPV no existeix i a l’esquerra del PSOE (a l’esquerra del PSOE he dit? Que l’Enric Morera és a l’esquerra… d’algú?) només hi ha la Mònica Oltra, excomunista que va voler disoldre La Joventut Comunista del País Valencià i que, molt possiblement en la pròxima camiseta que duga demanarà un carrer per a Lisa Simpson; l’Enric Morera, que per no ser no és ni excomunista ni d’esquerres; El Joan Ribó que era… comunista! I fins i tot comunista ortodoxe! I que pràcticament no li dirigia la paraula a la Mònica Oltra! I tota la fauna de “compañeros mártires” i tota la “necedad de los llamados ‘intelectuales progresistas’”.
En fi! Demà és primer de maig.
L’Església beatifica Joan Pau II.
I jo, i molts dels meus amics, haurem de continuar amb la maledicció de compartir amb la Mònica Oltra, amb el Joan Ribó, amb el Ricardo Peralta… el haver militat en (segons Lidia Falcón, una altra antiga militant) “el glorioso e inextinguible Partido Comunista de España.”

7 comentaris:

Valldalbaidí ha dit...

No acabe d'entendre't, Jesús. No he militat mai en el PCE, sí ho he fet a UPV... i seguisc fent-ho al BLOC, i encara que l'esquerra (sic) desunida i blocada (ho he dit alguna vegada) ho té difícil en aquest País de "falla" (com endevine que dius -o dius clarament-), jo els votaré -com he fet sempre-. Bona vesprada.

Jesús Párraga ha dit...

Estic una mica espés darrerament i no sé si he sabut explicar-me. La meua crítica va dirigida, fonamentalment, a la premsa per a la qual EUPV, en tant que projecte majoritàriament comunista, no existeix i que concedeix un relleu desmesurat a Compromís. Altrament considere que a l'esquerra dels socialistes no podem hi ser més que els comunistes i, tanmateix, la propaganda situa en aquest lloc (en aquest "espai" segons el dialecte de l'esquerra postmoderna) precisament els que fan gala de no ser pas comunistes o ser, fins i tot, anticomunistes.
La meua anàlisi és prou injusta amb aquells militants nacionalistes que venen, per exemple, de l'MC o la Lliga. Però trobe que és ben certa per als que s'han posat al front de la fira: Morera, Oltra, Ribó...
Fa temps que estic fora d'EUPV i del PCPV precisament (entre altres raons) perquè no trobava la diferència amb altres propostes de l'esquerra realment existent (val a dir, el PSOE i el nacionalisme digem-ne "moderat"). Com més vell em faig em costa més "ser" però no "estar"... I votar EUPV és quasi testimonial. Però també cal, de vegades, suspendre el judici crític i per ara (què hi farem!) si més no tenim alguns candidats i candidates comunistes. Jo els votaré om puga fer-lo.
I em fot molt tindre en comú amb Oltra o Ribó estar en la nòmina de ex militants del Partit.
No intente convèncer ningú, Àngel. Tant sols és una reflexió personal, quasi íntima.
Salut, Àngel!
Hui és el Dia Internacional de la Classe Obrera.
Hui l'Església ha beatificat el Sant Pare Joan Pau II.
Hui comença el mes de Maria.

Salva ha dit...

Hola:
Crec que ja no es tracta d'analitzar el fenòmen únicament des de la perspectiva ideológica o dels "espais" polítics. L'esquerra "realment existent" a la qual fas referència és principalment un conglomerat burocràtic que opera segons una lògica pròpia. Professionals de la política que aspiren a mantindre's i a viure treballant per a i de l'estat i que necessiten legitimitat cada quatre anys, o cada congrés. Al cap i a la fi és el seu modus vivendi. Si ho mires des d'aquest punt de vista s'entenen clarament questions com per què hi ha hagut hitòricament la fuga de dirigents des del PCPV i després EUPV cap al PSOE, formació amb molta mes "oferta" per a viure de canviasr el mon. Després hi ha els clients polítics, la mobilització, l'apel.lació emocional, el tacticisme, la por a la dreta... aquells la realitat dels quals és com diu el tipo del video, dual.
Ja saps que no soc dogmàtic.
Salut

Lady Daga ha dit...

És normal llegir el Levante i posar-se de mala llet. I per cert Jesús, jo no he militat al PCE, però t'entenc perfectament. A mi també em passaria si tinguera "l'honor" de compartir ex militància amb certa gent.
La senyoreta Oltra, l'altre dia, en una entrevista a Valencia Plaza deia que "fer un discurs obrerista era cosa del passat". Jo vaig flipar molt amb l'afirmació, la veritat. En quin món viu esta dona? En eixos móns de Yuppie en els que ella tant acusa a Camps de viure? En fi...

Enric Senabre ha dit...

És cert, tens raó, sembla un lloc comú que Iniciativa-Bloc donaran els surpasso a EU. Encara que més que un lloc comú és un desig, dels mitjans o de qui siga.
Malgrat tot, he de dir que els d'EU s'ho estan guanyant a pols. Un partit amb tants "ex" i d'orientació tan diferent com contes, té un problema, una força centrípeta com aquesta és letal. A més a més, hem de dir que el vell comunisme que va saber reciclar-se en IU, ara està una mica desorientat. No es pot viure de velles glòries, cal adaptar l'ideari sense perdre la identitat, quin problema!

juan ramón ha dit...

Caldria repensar els fonaments de l´esquerra i del comunisme, és a dir, deixar les connotacions y anar a les denotacions: és possible que un govern nominalment de detres (PP) poguera fer una política més social que un govern nominalment de esquerres (PSOE et alii)? Poguera o haja fet?

Valldalbaidí ha dit...

Gràcies, Jesús, pel comentari. Solament em crec Compromís... què voleu que faça? I el PCE, si no vaig !errat" duu una E... que no m'acaba de fer el pes. Aquells partits que són una sucursal de la meseta -del Madrid nacionalista- no, no i no.

Bon dia.