dimarts, 19 d’abril de 2011

Les mans del pare a El solatge del temps, de Tobies Grimaltos.

Per tal d’explicar als meus alumnes la noció machadiana d’”universals del sentiment” vaig buscar alguna sensació compartida amb ells, quelcom que tots haguérem sentit alguna vegada:
-Segur que recordeu, de ben menuts, que alguna volta vos heu sentit perduts i atemorits i heu alçat la mà buscant la mà del pare i tant sols amb el seu contacte, dur, sec, càlid, heu perdut la por i heu pensat “estic amb mon pare, res no em pot passar.”
Però una xiqueta, plena de tristesa va comentar en veu baixa “jo no he sentit mai això” I jo no vaig saber què dir. Haguera volgut demanar-li perdó. O donar-li les gràcies per haver trobat (pobreta meua!) un exemple més radical d’universal del sentiment: l’espantosa consciència de desemparament, d’abandonament, d’estar (com diria el filòsof) “llançat” al món, “…como / el niño que en la noche de una fiesta / se pierde entre el gentío.”
Només les mans del pare ens poden lliurar de tal solitud, de tanta indefensió i és a les mans del pare que Tobies Grimaltos dedica algunes paraules del seu llibre El solatge del temps. Poques, perquè tot el llibre parla, justament, de l’absència del pare, del buit que han deixat les mans del pare (“Han passat gairebé quaranta anys des d’aquell dia desgraciat, però sóc ben conscient que va marcar cadascun dels dies que l’han seguit”), però absolutament significatives en la seua universalitat o, si més no, en l’experiència compartida pels que som de la mateixa classe, de la mateixa generació, de la mateixa història: “aquells ditots durs i unflats de llaurador”; “Ell vigilava, i si me n’anava massa a la dreta o l’esquerra, m’agafava del braç o de la mà i corregia la direcció. Jo era un xiquet…”  
Fill meu… Fixa't en la ruta per on passen els teus peus, i els teus camins es mantindran segurs. No et desvies a dreta ni a esquerra, (Proverbis 4, 26-27)
Potser hauria de continuar amb les conseqüències de la intertextualitat bíblica comentant el significat de les mans del pare (allò que posa ordre al caos, allò que marca el camí dret) en l'extremat sentit de rectitud de què parla Tobies ("era rossiner, i els rossiners eren homes de paraula"): "sempre m'he sentit responsable de les coses que feia"; "Així era, aleshores, el meu sentit de la responsabilitat. No podia consentir que es violaren les normes." Però no cal.

Ell vigilava.

Jo era un xiquet.