dijous, 29 d’octubre del 2009

¿Qué demonios significa “jálogüin”?


Aquest article va ser publicat, fa uns anyets, en un periòdic del meu poble. Trobe que no ha perdut totalment la seua vigència. El deixe en castellà com va ser escrit originalment.


Clama la fauna progresista por una escuela pública laica. He visto por la prensa artículos con títulos de tanto pedigrí antirreligioso como “Dios fuera de las aulas”. ¡A las barricadas! ¡No pasarán! Afortunadamente la religión de nuestros mayores es sustituida en la escuela pública por valores universales: educación para la paz, para la igualdad de oportunidades entre los sexos, educación sexual... Sin embargo también en la nueva educación en valores existe lo que se llamaba “currículo oculto”, es decir, enseñanzas, saberes, que sin estar programados explícitamente van calando en la formación de los niños y las niñas. Sin estar programados o estándolo, que de todo hay. Por ejemplo, no existe ningún tema transversal que se llame “educación para el respeto y el amor a la escuela”. Debería haberlo. En cambio veo año tras año en el colegio público al que asiste mi hijo (excelente en muchísimos aspectos) cómo el fin de curso es celebrado con estrépito de final de tortura: ¡Por fin acabaron las clases! ¡Qué bien! ¡Se acabaron los rollos aburridos! Y cuánto tiempo, cuánto esfuerzo organizativo de maestros y padres (y maestras y madres), cuánta preparación se dedica durante el curso para... celebrar su final. Y aún no estaría mal la cosa si el evento consistiese en encuentros deportivos, juegos, teatritos, etc. (la parte del programa que ocupa la tarde de la celebración), pero, qué va, después de la popular cena de sobaquillo viene lo mejor: sobre un escenario de fiesta patronal de pueblo, entre luces de discoteca móvil y con los decibelios pasados de rosca vemos desfilar a casi todos los alumnos y alumnas del cole interpretando algo que llaman pléibac. En esencia se trata de ejecutar una coreografía aeróbica al ritmo de alguna canción del tipo “a ella le gusta la gasolina”, “papi papi, papi chulo” o alguna otra sandez semejante. Todo un ejemplo de educación en valores. Las letras de esas pseudocanciones suelen ser machistas y violentas. No importa. Para eso se les ha educado durante todo el año en la igualdad de género, para incitarles a final de curso al ocio insomne, a la sexualidad alienante y al ambiente discotequero y macarrilla. Con todo, lo que me llama más la atención es eso del jálogüin. Recuerdo haber leído algo sobre el conocimiento de nuestra cultura y tradiciones en el currículo de enseñanza primaria y secundaria y por más que me esfuerzo no veo lo de los disfraces monstruosos, la sangre, el terror, y toda la parafernalia de la cinematografía americana de serie B. Sin embargo a finales de octubre mi hijo ha pintarrajeado en clase una careta de vampiro y me pregunta si puede ir a no sé qué fiesta de jálogüin. Imagino qué anatema progresista caería sobre algún maestro o maestra al que se le ocurriese hablarles a los niños sobre los Fieles Difuntos, sobre la festividad de Todos los Santos, sobre la piadosa costumbre de encender cirios en recuerdo de nuestros parientes muertos. ¡Oscurantismo! ¡Inquisición! ¡Fundamentalismo! Menos mal que eso no ocurre y nuestros hijos ¡también desde la escuela pública! son educados en la espiritualidad bastarda de las güijas, los horóscopos, los tarots, Fredy Cruger y toda la pesca. ¡Dios fuera de las aulas!, ¡Demos paso a la bruja Lola!

dimecres, 28 d’octubre del 2009

BESTIARI. Les espines de les oronetes



Aquest matí, parlant amb una amiga mentre prenien café, hem comentat com els xiquets d'ara no juguen amb les bestioles del camp. La veritat és que quasi no queda de camp. El cas és que recordant, recordant, les animalades (humanilades?) que feien als animalets xicotius se m'ha ocorregut obrir una altra secció al blog: BESTIARI, on intentaré posar una mica de lirisme al comportament bèstia d'una infància a cavall de l'asfalt i l'horta.

Les espines de les oronetes.

Jugant en un solar ple d'enderrocs i deixalles el meu germà va matar un pardalet. És de veres que va ser sense intenció: li va tirar una pedra molt desviada amb la mala sort (per al pardal) que va rebotar i li va encertar al coll. L'agarràrem de terra i el cap li queia d'un costat a l'altre del cosset.
-Li has trencat el coll. Quina punteria!
-Que va! Si no volia pegar-li. Ha sigut casualitat.
-És una oroneta?
-Què dius? No veus que és un teuladí?
-Ostres! I si haguera sigut una oroneta, què...?
-Ostres!
Heus ací que és un pecat molt gros matar o menjar-ne oronetes perquè no tenen ossos sinó espines. I amb aquestes espines van fer la corona del Nostre Senyor. Es tracta, doncs, d'animals sagrats.
No sabíem que fer amb el cadàver del teuladí i al remat decidírem fer-li un funeral com cal. El soterràrem amb gran cerimònia. Dubtàrem però si posar-li o no una creueta.
-No, home, no, que els bitxos no tenem ànima.
-Ah! No?
-Que no!
Alguns dies després el desenterràrem tot esperant que trobaríem un esquelet o, si més no, milers de cucs devorant les restes del pardalet. Va ser decpcionant. Estava cobert de formigues... Però no era el mateix.

dilluns, 26 d’octubre del 2009

BANDA SONORA. Nights in white satin

Intentarè diversificar el blog: no només de crítca filosòfico-literària i debat social viu l'home. He vist pels altres diaris desprivatitzats dels amics blogaires que les cançons formen part del paisatge sentimental i afectiu (fins i tot polític) de les nostres vides. Està bé això. Està bé comunicar els gustos musicals. Jo també vull fer-ho. Encara que em sembla que mesclarè per ací alguns temes molt populars amb autèntiques horterades. Qué voleu? De menut escoltava la música que posaven als "cotxes de xoc" i, després de tot, u no tria la banda sonora que va fent-li una part de l'ànima.
Vos deixe una cançó molt famosa de "Moody Blues" que vaig escoltar milers de vegades tot just quan començava a descobrir que en el món, a més de germans, cosins i amics n'hi havia uns éssers molt rars que s'anomenaven "xiques".
La roba i els pentinats són psicodèlics i horribles. Què hi farem!

divendres, 23 d’octubre del 2009

Decàleg per a fer del vostre fill un delinqüent


Decàleg per a fer del vostre fill un delinqüent
Per Emilio Calatayud, jutge de menors de Granada

(Supose que molts ja coneixereu aquest decàleg, però no ve malament recordar-lo)


1. Comenceu des de la infantesa donant al vostre fill tot el que us demane. Així creixerà convençut de que el món sencer li pertany.
2. No us preocupeu per la seua educació ètica o espiritual. Espereu a què assolisca la majoria d’edat per a que puga decidir lliurement.
3. Quan diga paraulotes, rigeu-li-les. Açò l’animarà a fer coses més gracioses.
4. No el bonegueu ni li digeu que està malament alguna cosa de les que fa. Podria crear-li complexos de culpabilitat.
5. Arreplegueu tot el que ell deixe escampat: llibres, sabates, roba, joguets. Així s’acostumarà a carregar la responsabilitat sobre els demés.
6. Deixeu-lo llegir tot el que caiga a les seues mans. Tingeu compte de què els seus plats, coberts i got estiguen esterilitzats, però no de què la seua ment s’ompliga de fem.
7. Discutiu sovint amb el vostre cònjuge en presència del xiquet, així a ell no li farà massà mal el día en què la família, potser per la seua pròpia conducta, quede destrossada per a sempre.
8. Doneu-li tots els diners que vullga gastar. No vaja a sospitar que per a disposar-ne’n és necessari treballar.
9. Satisfeu tots els seus desitjos, apetits, comoditats i plaers. El sacrifici i l’austeritat podrien produir-li frustracions.
10. Feu-li costat en qualsevol conflicte que tinga amb els seus professors i veïns. Penseu que tots ells tenen prejudicis contra el vostre fill i que de veritat volen fastidiar-lo.

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Cristianofòbia (I)


Amb motiu de la manifestació pro-vida del passat dia 17 a Madrit m’he embolicat en un debat molt agre ací al costat, en casa d’un blogaire veí i m’agradaria comentar algunes sentències que s’han escampat al llarg de la discussió. (Deixe de banda els insults directes, personals o generalitzadors, que no fan al cas, si més no perquè jo també m’he mostrat maleducat i manipulador en demesia):
-“Són gent drogada mentalment. Un cristià és un dèbil mental, que creu que els ases volen. I dins del cristianisme, hi ha una secta criminal, una secta sense escrúpols, una secta molt perillosa, responsable de millons de crims al llarg de la història i actualment també. Són els Catòlics.”
-“Cal parlar-los clar, sense miraments, ja sabem que els causarem dolor, però cal tenir en compte que tot procés de desintoxicació pot arribar a ser doloròs. En realitat els hi estem fent un gran favor, els hi estem obrint els ulls, els hi estem ajudant a redescobrir la veritat, els estem advertint de que van amb molt males comapanyies. Si fossen intel.ligents ens tindrien que donar les gràcies.”
-“Molts cristians només sou una colla de fanàtics, intransigents i bàrbars que us manifesteu, viviu, feu i penseu al ritme que marquen la colla de lladres i pederastes sectaris que formen la cúria romana.”
-“Els païassos de tota la vida, que es preocupen de la "vida" que està per nàixer i després són els primers en fotre-li la vida una vegada nascut.”
-“No es tracta de ser anti-cristià. Es tracta de deixar les cosses clares i ser una mica més humà, més persona. Parlar menys en nom de Déu i de l'esglèsia i treballar més per la dignitat humana. Així i tot estic segur que entre els catòlics hi ha gent meravellosa que se'n fot d'aquesta esglèsia polititzada i ultradretana. Eixos, de segur, que no secunden cap intervenció política de l'esglèsia.
-“La religió ha d'estar a les esglèsies, a les cases i als cors d'aquells qui en creuen.”

Els quatre primers judicis van més enllà de l’anticlericalisme clàssic: no denosten l’estament sacerdotal, allò que diem “la jerarquía eclesiàstica” sinò els cristians en general i, molt particularment, els catòlics. Es tracta d’un posició ideològica que va més enllà inclús de la que comentava Comín quan va ingressar (junt a la resta de militants de Bandera Roja) al Partit Comunista: “Y espero que ninguno de vosotros dirá, como dijo un camarada del PSUC ‘esto de tener la fe es una desgracia como otra cualquiera; esto es como el militante que pega a su mujer y llega al partido. Poco a poco, con mucha paciencia, tenemos que conseguir que deje de pegarle. Esperemos y conseguiremos que estos creyentes pierdan su fe.’”

La cita és ben curiosa, fins i tot des del punt de vista de l’evolució de les idees sobre violència sexista. Així doncs per a l’esquerra (per a l’esquerra que acceptava al seu si els cristians) la fe era poc menys que una psicopatologia. El que trobem ara al davant es pitjor: els cristians no tant sols som uns ignorants sinó que, a més a més, som culpables d’aquesta ignorància. Curiosament la ignorància culpable, la pertinàcia, la perseverança en el mal, és el pecat, imperdonable, contra l’Esperit Sant. En la versió anticristiana es tracta de no “donar les gràcies” als que ens poden portar a “redescobrir la veritat”. Esperem que açò de “els causarem dolor” siga metafòric.

Podem pensar que aquestes afirmacions són exabruptes d’un particular, però ens enganyariem: en l’esquerra d’aquest país s’ha passat d’una estratègia d’acceptació interessada dels cristians a una franca oposició al Cristianisme i els seus valors. En una escola de quadres del PCE un militant va dir fa temps (quan aquesta nova estratègia de l’esquerra encara era incipient) que “los cristianos a la polla la llaman Espíritu Santo”. Es tractava de tota una declaración de principis (polítics, intelectuals, civils, morals) de la postmoderna cristianofobia.

Pel que fa a les dues últimes valoracions, la questió és més interessant i per a comentar-la cal una nova entrada.

diumenge, 11 d’octubre del 2009

Sweet sixteen


Sweet sixteen
Deia el filòsof Julián Marías que els pitjors mals socials del segle XX (corregits i augmentats en el XXI) són la generalització del consum de drogues, el terrorisme com a instrument de lluita política i l'acceptació social de l'avortament. L'inventari (per escàs) és molt discutible però entenc que matances, fams, guerres, intolerància, explotació i tota la resta de maldats que, com a éssers vius-humans, ens infligim uns a altres amb singular obstinació són xacres de tots els segles. El segle XX (i el XXI) hauria aportat aquests nous fenòmens a la cultura de la mort.
Conscients del problema (dels problemes) l'estat i la societat civil prevenen els joves dels perills del consum de psicotròpics i estupefaents. Bé és veritat que alguns ajuntaments no només comprenen sinó que fomenten la pràctica del botellot i la tolerància progre respecte al cànnabis és proverbial. Hem de sofrir-lo amb paciència i pensar que la collita de dirigents polítics cantamañanas no s'acaba mai.
La qüestió del terrorisme és diferent. Ahí tot el món està d'acord (i jo també) que és una cosa molt dolenta. Ara que, ja ho deia un personatge de la pel·lícula Platoon, les excuses són com el cul: tothom en té una. I segons aquesta regla, no és estrany llegir, i fins i tot sentir raonaments que distingeixen entre terroristes bons (que no són terroristes sinó que practiquen la "lluita armada defensiva", mira tu per on) i terroristes dolents que són "els altres". Això: els dolents. Es tracta del mateix, d'una llorigada de chiribainas com el cantamañanas d’abans.

Pel que fa a l’avortament… això és una altra cosa. Ací l'acord de principi i la hipocresia com a pràctica ("estic contra les drogues però unes ratlletes de coca el cap de semana…!") no funciona. En la qüestió de l'avortament el discurs ha canviat radicalment. Fa vint anys pràcticament tot el món considerava l'avortament com un problema i la discussió es centrava en buscar solucions. Ara, per a molts, l'avortament no és un problema sinó una solució. En aquestes pàgines (pantalles?) ja me n’he ocupat en diverses ocasions del tema i no és qüestió de repetir-se. Però és necessari no deixar de donar arguments davant allò que no són sinó consignes ("dret de la dona", "hipocresia de l'Església") quan no monstruoses necieses, com aquesta que la condició de "ser humà" a partir de "ser viu" s'adquireix per dret d'antiguitat de tretze setmanes de gestació. Que dic jo que caldria vigilar per si els éssers vius en procés de gestació d'altres espècies va i es converteixen en éssers humans.

Mentrestant, els nostres joves reben missatges contradictoris sobre l'alcohol i les drogues, missatges contradictoris sobre la violència política... i un missatge clar, redundant, obsessiu, per part de l'agitprop governamental: passa dels teus pares, que no són guais, col·lega, que per avortar i posar-se mamelles amb tenir setze anys ja va bé la cosa. I que ningú no es pose chulito que per a la pròxima legislatura rebaixarem l'edat de vot també als setze.

No sé si estaré donant idees... Temps al temps.