dimecres, 21 d’octubre de 2009

Cristianofòbia (I)


Amb motiu de la manifestació pro-vida del passat dia 17 a Madrit m’he embolicat en un debat molt agre ací al costat, en casa d’un blogaire veí i m’agradaria comentar algunes sentències que s’han escampat al llarg de la discussió. (Deixe de banda els insults directes, personals o generalitzadors, que no fan al cas, si més no perquè jo també m’he mostrat maleducat i manipulador en demesia):
-“Són gent drogada mentalment. Un cristià és un dèbil mental, que creu que els ases volen. I dins del cristianisme, hi ha una secta criminal, una secta sense escrúpols, una secta molt perillosa, responsable de millons de crims al llarg de la història i actualment també. Són els Catòlics.”
-“Cal parlar-los clar, sense miraments, ja sabem que els causarem dolor, però cal tenir en compte que tot procés de desintoxicació pot arribar a ser doloròs. En realitat els hi estem fent un gran favor, els hi estem obrint els ulls, els hi estem ajudant a redescobrir la veritat, els estem advertint de que van amb molt males comapanyies. Si fossen intel.ligents ens tindrien que donar les gràcies.”
-“Molts cristians només sou una colla de fanàtics, intransigents i bàrbars que us manifesteu, viviu, feu i penseu al ritme que marquen la colla de lladres i pederastes sectaris que formen la cúria romana.”
-“Els païassos de tota la vida, que es preocupen de la "vida" que està per nàixer i després són els primers en fotre-li la vida una vegada nascut.”
-“No es tracta de ser anti-cristià. Es tracta de deixar les cosses clares i ser una mica més humà, més persona. Parlar menys en nom de Déu i de l'esglèsia i treballar més per la dignitat humana. Així i tot estic segur que entre els catòlics hi ha gent meravellosa que se'n fot d'aquesta esglèsia polititzada i ultradretana. Eixos, de segur, que no secunden cap intervenció política de l'esglèsia.
-“La religió ha d'estar a les esglèsies, a les cases i als cors d'aquells qui en creuen.”

Els quatre primers judicis van més enllà de l’anticlericalisme clàssic: no denosten l’estament sacerdotal, allò que diem “la jerarquía eclesiàstica” sinò els cristians en general i, molt particularment, els catòlics. Es tracta d’un posició ideològica que va més enllà inclús de la que comentava Comín quan va ingressar (junt a la resta de militants de Bandera Roja) al Partit Comunista: “Y espero que ninguno de vosotros dirá, como dijo un camarada del PSUC ‘esto de tener la fe es una desgracia como otra cualquiera; esto es como el militante que pega a su mujer y llega al partido. Poco a poco, con mucha paciencia, tenemos que conseguir que deje de pegarle. Esperemos y conseguiremos que estos creyentes pierdan su fe.’”

La cita és ben curiosa, fins i tot des del punt de vista de l’evolució de les idees sobre violència sexista. Així doncs per a l’esquerra (per a l’esquerra que acceptava al seu si els cristians) la fe era poc menys que una psicopatologia. El que trobem ara al davant es pitjor: els cristians no tant sols som uns ignorants sinó que, a més a més, som culpables d’aquesta ignorància. Curiosament la ignorància culpable, la pertinàcia, la perseverança en el mal, és el pecat, imperdonable, contra l’Esperit Sant. En la versió anticristiana es tracta de no “donar les gràcies” als que ens poden portar a “redescobrir la veritat”. Esperem que açò de “els causarem dolor” siga metafòric.

Podem pensar que aquestes afirmacions són exabruptes d’un particular, però ens enganyariem: en l’esquerra d’aquest país s’ha passat d’una estratègia d’acceptació interessada dels cristians a una franca oposició al Cristianisme i els seus valors. En una escola de quadres del PCE un militant va dir fa temps (quan aquesta nova estratègia de l’esquerra encara era incipient) que “los cristianos a la polla la llaman Espíritu Santo”. Es tractava de tota una declaración de principis (polítics, intelectuals, civils, morals) de la postmoderna cristianofobia.

Pel que fa a les dues últimes valoracions, la questió és més interessant i per a comentar-la cal una nova entrada.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

On ha sigut el debat?

Aurora.

Jesús Párraga ha dit...

Al blog de Toni Cucarella. Però no és un espectacle massa edificant, la veritat.