diumenge, 11 d’octubre de 2009

Sweet sixteen


Sweet sixteen
Deia el filòsof Julián Marías que els pitjors mals socials del segle XX (corregits i augmentats en el XXI) són la generalització del consum de drogues, el terrorisme com a instrument de lluita política i l'acceptació social de l'avortament. L'inventari (per escàs) és molt discutible però entenc que matances, fams, guerres, intolerància, explotació i tota la resta de maldats que, com a éssers vius-humans, ens infligim uns a altres amb singular obstinació són xacres de tots els segles. El segle XX (i el XXI) hauria aportat aquests nous fenòmens a la cultura de la mort.
Conscients del problema (dels problemes) l'estat i la societat civil prevenen els joves dels perills del consum de psicotròpics i estupefaents. Bé és veritat que alguns ajuntaments no només comprenen sinó que fomenten la pràctica del botellot i la tolerància progre respecte al cànnabis és proverbial. Hem de sofrir-lo amb paciència i pensar que la collita de dirigents polítics cantamañanas no s'acaba mai.
La qüestió del terrorisme és diferent. Ahí tot el món està d'acord (i jo també) que és una cosa molt dolenta. Ara que, ja ho deia un personatge de la pel·lícula Platoon, les excuses són com el cul: tothom en té una. I segons aquesta regla, no és estrany llegir, i fins i tot sentir raonaments que distingeixen entre terroristes bons (que no són terroristes sinó que practiquen la "lluita armada defensiva", mira tu per on) i terroristes dolents que són "els altres". Això: els dolents. Es tracta del mateix, d'una llorigada de chiribainas com el cantamañanas d’abans.

Pel que fa a l’avortament… això és una altra cosa. Ací l'acord de principi i la hipocresia com a pràctica ("estic contra les drogues però unes ratlletes de coca el cap de semana…!") no funciona. En la qüestió de l'avortament el discurs ha canviat radicalment. Fa vint anys pràcticament tot el món considerava l'avortament com un problema i la discussió es centrava en buscar solucions. Ara, per a molts, l'avortament no és un problema sinó una solució. En aquestes pàgines (pantalles?) ja me n’he ocupat en diverses ocasions del tema i no és qüestió de repetir-se. Però és necessari no deixar de donar arguments davant allò que no són sinó consignes ("dret de la dona", "hipocresia de l'Església") quan no monstruoses necieses, com aquesta que la condició de "ser humà" a partir de "ser viu" s'adquireix per dret d'antiguitat de tretze setmanes de gestació. Que dic jo que caldria vigilar per si els éssers vius en procés de gestació d'altres espècies va i es converteixen en éssers humans.

Mentrestant, els nostres joves reben missatges contradictoris sobre l'alcohol i les drogues, missatges contradictoris sobre la violència política... i un missatge clar, redundant, obsessiu, per part de l'agitprop governamental: passa dels teus pares, que no són guais, col·lega, que per avortar i posar-se mamelles amb tenir setze anys ja va bé la cosa. I que ningú no es pose chulito que per a la pròxima legislatura rebaixarem l'edat de vot també als setze.

No sé si estaré donant idees... Temps al temps.

4 comentaris:

Emili Morant ha dit...

Jesús, benvingut de nou. Una coseta intrascendent sobre el títol: "sweet" porta dues es - no ho dic per res, és que he tardat en entendre què volia dir...

En certa manera (i en termes generals, perquè aquesta és una discussió en què el matís ho és tot) entenc i compartisc la teua perplexitat davant l'aparent "desproblematització" de l'avortament. Fins on sóc capaç d'entendre, l'avortament és un trauma per a una dona: un trauma físic, i ben probablement, a menys que hom haja interioritzat al peu de la lletra la idea que es tracta del "propi cos" i prou, un trauma psicològic. Puc entendre qualsevol intent de "despenalitzar" aquesta circumstància, aquesta decisió, que en moltíssims casos podria tractar-se del menys roïn dels mals. Però no puc compartir cap plantejament que "desculpabilitze" l'avortament, que intente dissoldre la mala consciència, el sofriment i dilema interior que han d'acompanyar, indefugiblement, fins i tot la menys roïn de les decisions.

Per dir-ho en un llenguatge potser un tant caducat, crec que l'avortament hauria de deixar de ser un delicte però que mai hauria de ser un "pecat" (no trobe millor forma d'expressar-me que el llenguatge religiós), una transgressió per la qual dones (i els homes responsables, per suposat!) haurien de pagar una pena, un dol, una penitència. Sé que és impossible "legislar" i "obligar" en eixa esfera tan íntima del que és humà: però hom hauria de sentir la necessitat de "ser perdonat" per haver hagut d'arribar a un avortament.

Però crec que, tal i com tu comentes, el propi llenguatge en què m'expresse tenia més sentit fa 20 anys, quan fins i tot els qui més havien renunciat a l'Església coneixien (i acceptaven) les idees bàsiques (ètiques, rituals, de convivència) d'una societat de valors eminentment cristians. Ara, el simple suggeriment que algú hauria de sentir-se "culpable" de forma natural és rebutjat per "beat", "opressiu" i "retrògrad". No voldria veure cap metge o cap dona en presó, ni en un judici, per avortar: però tampoc voldria veure ningú avortant sense sofrir les conseqüències morals (una altra paraulota caducada) d'un acte meditat i voluntari.

Jesús Párraga ha dit...

Gràcies Emili. Ja ho he corregit. El que passa és que jo d'anglés només sé dir "Smoke on de water", però volia donar-li un aire internacional a la cosa.

No cal preocupar-se per la possible caducitat del discurs moral: la relació amb l'altre i les seues implicacions ètiques no poden passar de moda. De totes maneres m'agradaria que li pegares una miradeta a altres entrades (sota l'etiqueta de "debat social")que parlen del mateix tema a veure que et pareixen.
Moltes gràcies pel teu comentari tant (al meu entendre) encertat.

Aurora Mora ha dit...

Ai Jesús, què farem de tu. Ets un provocador nat! Saps que hauríem de fer? Una espècie de diàleg epistolar, com el que regalaven el dissabte en Público, amb la salvetat que jo no sóc cap intel·lectual, clar. Però t'ho dic perquè en aquestes finestres de comentaris, moltes vegades és massa difícil exposar el que vols dir. Encara que alguna cosa diré. T'has passat una miqueta amb allò de comparar l'acceptació social de l'avortament amb matances, fam i guerres, no? Deu ser per allò que dius de "cultura de la mort", un sac on cap de tot: des de fabes a bresquilles passant per avortament i bombardejos massius.
Mira Jesús, jo he tingut la sort de no haver de passar per un trauma com eixe, i si m'haguera passat, no puc assegurar al 100% quina haguera estat la meua actitud i la meua decisió final. No obstant et dic que sempre he pensat que si em quedara embarassada, avortaria. I la veritat, no sé per què hauria de sentir "culpa" o mala consciència, més enllà de l'autoflagelació per no haver actuat com devia, çò és, utilitzant correctament un mitjà anticonceptiu i haver d'acudir a una intervenció quirúrgica.

PD. Per curiositat, qui és el de la foto?

Jesús Párraga ha dit...

Val, fem un intercanvi epistolar però jo faig d'Umberto Eco que això de ser cardenal imposa molt.
En realitat el que fa l'equació a que et refereixes es Julián Marías. Ara, no vull eixir-me'n: jo pense el mateix en un sentit: que l'avortament ha privat al món d'un nombre ingent d'éssers humans i que aquesta privació té una vessant moral tot considerant que la Declaració Universal diu que tots (tots) tenem dret a la vida. Em sembla que dins d'eixe "tots" entren els que ja estan vius però encara no han nascut No sé... el tema dóna per a molta discussió però cal evitar les consignes recurrents (jo no estic contra les dones ni sóc un esclau de l'Església: malhauradament (al meu entendre, malhauradament) per a moltes xiques (conec alguns cassos) sotmetre's a una intervenció quirúrgica per a interrompre (definitivament) l'embaràs és tant traumàtic com sotmetre's a una operació de cirurgia estètica. Trobe que l'objetiu de tota una corrent de pensament d'esquerres (i jo hi sóc molt crític) era precissament "des-traumatitzar" aquesta questió i convertir l'avortament en un anticonceptiu més. És una opció però em sembla moralment errònia i una concesió a l'ultraliberalisme que ho converteix tot (fins i tot el propi cos) en "propietat", en "mercaderia". No sé si m'explique.

Ah! la foto és el cartell d'una pel.li de Ken Loach. Un altre que em sembla prou discutible.

Salut, Aurora. Si més no, que no ens falte salut.