dimarts, 12 d’octubre de 2010

Festa Nacional

A la pel.lícula La marseillaise de Jean Renoir, en un moment donat s’enfronten dues unitats militars; una d’elles crida “Vive le roi!”, l’altra “Vive la nation!”. En certa forma les dues criden el mateix: “Vive le souverain!”. Visca el sobirà. “L’État c’est moi”, diu Lluís XIV i, amb la revolució, la nació francesa contesta “l’État c’est a moi”. L’estat modern, que naix indeferenciat del rei absolut, amb la revolució burgesa passa a ser instrument d’un altre sobirà esqueixat de l’estat: la societat civil. Aquest és el concepte modern de “nació”. La societat civil exerceix la sobirania en tant que nació i re-constitueix l’estat que, històricament, l’ha precedit. No és tracta, òbviament del concepte romàntic de nació que vindrà després i que, tot volent fer coincidir estat i comunitat (lingüística, cultural, telúrica) vol dir el mateix que "le Roi Soleil": “l’Etat c’est moi” perquè aquest, l’estat, n’és la culminació natural de l’autorrealització de la nació des d’els seus origens mitològics: el rei mític, la batalla decisiva, l’esdeveniment que substancia el poble, etc. L’equilibri entre aquestes dues concepcions de la nació és prou difícil perquè sembla que el “contracte” costitucional modern no basta per a cimentar la societat civil. Sembla necessària certa mitología romàntica com a aglutinant nacional i per a això s’institueixen “festes nacionals” aprofitant efemèrides de caràcter mitològic (narratiu)  més que no pas contractual: la desfeta d’Almansa, la caiguda de Barcelona durant la Guerra de Successió, l’entrada del rei En Jaume a València, la derrota dels comuneros. He de dir que en aquestes qüestions d’ordre polític no em sent massa romàntic i que preferiría celebrar la festa de la raó més que no pas la festa del mite. Sobretot si el mite que es celebra no és aglutinador de tota la nació (ço és, de la societat civil sobirana) i, damunt, té un caire imperialista. No m’agrada gens la data del 12 d’octubre com a Festa Nacional. (Del concepte d’"Hispanitat" podrien parlar un altre dia sempre tenint a la mà el llibre, magistral, d’Ángel López El sueño hispano ante la encrucijada del racismo contemporáneo.) Però si es tracta de celebrar la constitució de la Nació Espanyola, de la societat civil que s’apropia de l’Estat Espanyol, preferiría una altra data més significativa d’aquest esdeveniment. M’agrada el 14 d’abril, òbviament, però trobe que la Nació Espanyola naix (s’autoconstitueix) amb la seua primera Constitució el 19 de març (diada de Sant Josep) de 1812 quan proclama:

En el nombre de Dios Todopoderoso, Padre, Hijo y Espíritu Santo, autor y supremo legislador de la sociedad.
Las Cortes generales y extraordinarias de la Nación española, bien convencidas, después del más detenido examen y madura deliberación, de que las antiguas leyes fundamentales de esta Monarquía, acompañadas de las oportunas providencias y precauciones, que aseguren de un modo estable y permanente su entero cumplimiento, podrán llenar debidamente el grande objeto de promover la gloria, la prosperidad y el bien de toda la Nación, decretan la siguiente Constitución política para el buen gobierno y recta administración del Estado.
La Nación española es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios.
La Nación española es libre e independiente, y no es ni puede ser patrimonio de ninguna familia ni persona.
La soberanía reside esencialmente en la Nación, y por lo mismo pertenece a ésta exclusivamente el derecho de establecer sus leyes fundamentales.
La Nación está obligada a conservar y proteger por leyes sabias y justas la libertad civil, la propiedad y los demás derechos legítimos de todos los individuos que la componen.

2 comentaris:

Enric Senabre ha dit...

El problema és just aquest, que la majoria no ens identifiquem amb aquesta visió de la nació que ens venen el 12 d'Octubre. I no es tracta d'una qüestió de no sentir-se espanyol, sinó que a uns quants ens tindria igual ser espanyols si Espanya fora altra cosa.

Jesús Párraga ha dit...

No entenc el teu comentari, Enric. "Sentir-se espanyol" entra dins la definició romàntica de nació. Però pertanyer a la nació en tant que societat civil sobirana és una qüestió fàctica: som ciutadans espanyols i això no té res a veure amb identificacions o sentiments. Una altra cosa és la construcció d'una pàtria solidària i justa, feta amb les nostres mans, amb la que siga possible identificar-se i de la qual sentir-se part comunitàriament. Aquesta és la meua proposta.

Ínfimament minoritària.