divendres, 3 de febrer de 2012

Temps de ferro

 Sobre els ensenyants pesa la tradició il·lustrada de què l'educació és una espècie de garantia de progrés i transformació social cap a un món més just. N'hi ha als claustres del professorat companys i companyes que creuen en la reforma dels costums, en el poder de les seues classes per a aconseguir persones tolerants, crítiques etc.. De fa un temps aquesta posició ideològica (dit siga sense cap mena de connotació negativa) ha quallat en la defensa d'una assignatura com ara Educació per a la ciutadania front als intolerants i obscurantistes que volen una societat de súbdits, de serfs, i no de ciutadans lliures... o en l'oposició a qualsevol mesura que potencie l'excel·lència (elitista, antidemocràtica, selectiva) a l'ensenyament. Trobe que n'hi ha bona cosa de supèrbia, fins i tot de megalomania, en la pretensió de canviar el món des de les aules, com, a l'inrevés, massa conformisme o esquerranisme infantil en la consideració del sistema educatiu exclusivament com a un Aparell Ideològic de l'Estat que contribueix al reforçament de la societat de classes. La bibliografia sobre aquest debat és prou abundant i amena i, si no volem aprofundir tant, podem tirar mà dels recents articles de premsa i entrades a les diverses formes de comunicació de la xarxa informàtica.
La cosa és que mentre discutim si la nostra funció última en el món (perquè som els Bons, els que tenim la Raó, els que anem en el camí del Progrés) és "educar els educadors" per a la transformació social i els altres (alguns d'ells companys i companyes nostres) són els Dolents, contraris a la Raó i al Progrés; mentre discutim les excel·lències de la EpC i qüestionem si un batxillerat més llarg no serà una maniobra vaticana contra les classes populars... ens rebaixen el sou els socialistes al 2010, ens ho congelen, ja rebaixat, els socialistes al 2011, tornen a congelar-lo els democristians i liberals al 2012. Damunt, ací al País Valencià, els mateixos democristians i liberals ens rebaixen més encara el sou, ens lleven els complements salarials si estem de baixa (tot i que no tenim reconegudes malalties professionals), plantegen contractacions de saldo per mesos i no per curs acadèmic, ens augmenten l'horari de treball i el nombre d'alumnes per aula...
I ara s'ens planteja una altra disjuntiva: totes aquestes agressions estan subordinades a una estratègia més ampla contra l'ensenyament públic? La reivindicació merament salarial ha d'estar inserta en una lluita més ampla per la "dignitat" de l'ensenyament públic? La transformació social, la construcció nacional, com a objectius del sistema educatiu públic valencià estan per damunt de qüestions pecuniàries? O prenem consciència de la nostra situació pauperitzada, proletaritzada i, fins i tot subproletaritzada? O ens adonem que abans de canviar el món (Déu meu, sancta simplicitas!) hauríem de preocupar-nos per conservar el nostre sou? Que abans de generar consciència revolucionària hauríem de tindre, si més no, consciència tradeunionista?
La reivindicació del professorat en aquest temps de ferro (no dic la primera sinó l’única) ha de ser la conservació i millora de les condicions laborals i salarials; i la reivindicació primera (no dic l'única sinó la primera) de l'alumnat i de les AMPAs ha de ser la de tindre bons professors i professores, ben formats i pagats dignament, amb condicions dignes de treball.
Le reste, (EpC, duració del batxillerat, llengües vehiculars, programes especials...) est littérature. Mauvais littérature.

7 comentaris:

Enric Senabre ha dit...

No hi estic d'acord, Jesús. Dins de les nostres reivindicacions necessitem una visió general que contextualitze i done sentit a l'acció. La reivindicació purament laboral és lògica, però ha de tenir una direcció política. Sense pretendre canvia el món des de l'aula, cosa impossible (justament per això sabem que l'EPC no adoctrina), tenim un concepte d'educació pública que compartim amb altres sectors socials. Aquesta és una coincidència que pot portar a una lluita més transformadora (dins de les possibilitats)

Jesús Párraga ha dit...

Ostres, he penjat una resposta al teu comentari i ha desaparegut. Bé, tampoc té massa importància. Ja sé que la meua proposta está condenada al fracàs teòric... i l'estratègia que tu segueixes al frcàs pràctic. Millor això que les parides d'Hèctor que són una mostra de fracás mental.
Estic bord, hui.
:)

Emili Morant ha dit...

Jesús:

la "situació" de l'educació i dels mestres és tan delicada que he de confessar, ací entre amics com estic, que visc torturat entre la meua independència de criteri (eixos errors que m'agrada cultivar en la intimitat) i la certesa que, si no es cedeix a opinions majoritàries amb què no comulgue necessàriament, tota acció serà inútil. I en eixes em trobe: tan escèptic com sempre respecte de què cal fer, però més implicat que mai en el que altres (els companys, els sindicats) diuen que ens convé. Una situació incòmoda.

Però tornem al que exposes, i et respondré: fins i tot sota la hipòtesi que l'única de les nostres preocupacions fóra el nostre sou i les nostres condicions laborals, podria passar que l'entorn (comunicatiu, d'opinió, de recepció pública) ens demanara que revestírem les nostres demandes sota una capa pública de "bones intencions". No sé si va haver un temps en què allò important era tenir la raó; ara és el temps en què l'únic que importa és que te la donen. Si per a que no em baixen el sou o em pugen les hores convé proclamar les bondats del sistema públic i reivindicar la seua validesa i qualitat, ho faré sense manies. Jo mateix estic defensant individualment a les assemblees que les accions del professorat siguen escrupolosament cautes amb no enfrontar-nos als pares, els alumnes, els llibreters, etc. Una postura "light", si voleu, però que no ve inspirada pel "bonisme" sinó per questions estratègiques.

I tranquil, que de les "magnífiques intencions" que inspiren el sistema educatiu públic tenim anys per a continuar parlant: la crisi ha sepultat el nostre intent fallit d'educació inclusiva (a secundària almenys), i fins que no torne a haver diners no podrem plantejar-ne cap altre (o no els en plantejaran). Jo, amb un sistema educatiu que aconseguira formar treballadors competents (uns pocs qualificats, uns quants intermedis i un proletariat modest i dòcil) al servei del capital (de qui, si no?) em donaria per satisfet. Ara tenim gent amb dues carreres que ha d'emigrar i masses analfabetes que no aprofitaran per al que ens puga quedar d'indústria d'ací deu o vint anys. Per resumir-ho molt barroerament: hem pretés durant 15 anys que Kayla Yenifer desenvolupara esperit crític i ni tan sols hem aconseguit que entenga els únics textos que poden interessar-li ja: les instruccions que haurà d'obeir si té la sort de trobar una feina. No estic segur que li hàgem fet un favor...

Però no em feu cas, que enguany sóc tutor d'un grup Integra d'eixos i se m'està oblidant que hi ha xiquets "normals"...

Enric Senabre ha dit...

Totalment d'acord amb tu, Emili, en la primera part de l'article. La segona té implicacions més profundes i caldria analitzar-la, però és important, perquè ara que s'acaba un model integrador i s'opta per un selectiu, hauríem de valorar l'experiència en profunditat i esperar el fracàs del nou model per plantejar alternatives més assenyades.

Emili Morant ha dit...

Tal i com dius, la "segona part" mereix una anàlisi més detallada que jo mateix m'he proposat de fer (de manera temptativa) en més d'una ocasió. Tinc la sospita que certs objectius de l'educació, els més "nobles", els més "elevats", només poden assolir-se com a "epifenomen", és a dir, de manera implícita - i per tant, tinc dubtes del sentit de donar dues hores de ciutadania o equivalent a segons quines edats en comptes de tindre dos cursos sòlids (perquè vos van "retallar" hores fa uns anys) de Filosofia o de l'assignatura "substancial" que siga en cursos més avançats.

Igualment, tinc el dubte de si no hauria de ser una de les metes de l'escola pública oferir els millors professors (com tu, com Jesús, com jo: gent millor preparada que els d'altres tipus de centres) als millors alumnes de classe mitjana i baixa, i garantir-los una educació molt millor que la dels millors privats i concertats. No és que no m'apetisca perseguir alumnes per a que entren a classe, insistir constantment en els hàbits més elementals i els conceptes científics més ridículs, etc. No vull "fugir" dels meus alumnes "roïns": és la meua feina treure el millor d'ells mateixos. Però una escola pública "militant" pot militar també per altres metes, i la de discriminar/separar en funció de les distintes possibilitats dels nostres alumnes és una via de servei públic que podriem veure'ns abocats a explorar durant els pròxims anys - i avaluar després, en tot cas. L'intent, teòricament ben fundat, de no-discriminar, de posar davant el paper socialitzador de l'educació (secundària) davant d'altres possibilitats educatives (de "continguts", etc.) no ens va funcionar del tot ni tan sols en la millor de les èpoques. Potser és el moment de provar alguna altra cosa, encara que siga només perquè l'escola inclusiva, en aquestes condicions, esdevé una absoluta quimera.

I finalment: el millor de tot plegat és que podria ser magnífic que NO estiguérem d'acord en la nostra idea d'educació. De cadascú de nosaltres tres (i de tots els professors: som un col·lectiu plural) els nostres alumnes poden aprendre coses distintes per les nostres distintes formes de treballar. Però en general, "traient la mitjana" per dir-ho així, estem davant un desplaçament del focus del sistema educatiu, mig forçat per les circumstàncies, que podria no ser del tot roïn.

Salut!

Jesús Párraga ha dit...

El que jo deia: TU NO FAS COMENTARIS, FAS ENTRADES SENCERES!!!
Continua així, per favor!
:-)

Enric Senabre ha dit...

Emili, una experiència a l'Integra marca, i molt. Nosaltres el vam tenir el primer any de la direcció, i tela!
Però crec que és un debat que ens cal fer. Va Emili, escriu, Jesús, a tu no cal que t'ho diga, que ja ho fas, je je.