dimarts, 7 de febrer de 2012

La qualitat de l'ensenyament com a excusa

A l'entrada anterior titulada Temps de ferro, el company i amic Emili Morant ha fet un comentari (interessantíssim i que convé llegir) que per a ser contestat requeria molt d'espai. I com que pense que la discussió pot ser interessant és millor que no tinga lloc a la intimitat del racó dels comentaris sinò a l'espai públic.


Salut, Emili!
Tu no fas comentaris, tu fas una entrada sencera! Em sembla molt bé. Però el que passa és que per a continuar la conversa caldria una altra entrada. En qualsevol cas intentaré defensar la meua posició. Fixa’t que, siga per un confessat tacticisme (i no hi tinc res a reprotxar) com al teu cas, o des d’una visió, diguem-ne, estratègica, com la que exposa l’amic Enric, la qüestió salarial s’ha de subordinar a interessos més amples. Pel que fa a la primacia de la “qualitat de l’ensenyament públic” trobe que també s’hi amaga quelcom (i no ho dic per l’Enric) de merament tàctic: quan la baixada de sou de 2010 molts companys es resistien a enfrontar-se a un “govern d’esquerres” i a les protestes que n’hi hagué  es mesclava de manera confusa (i interessada, tàcticament interessada) l’oposició a la “política de Font de Mora”. Val a dir, que per allò que se sent dir als claustres i als actes de protesta la noble, nobilíssima, defensa de l’ensenyament públic amaga una no tan noble subordinació dels nostres (legítims) interessos al desgast del govern actual cap a un més que quimèric canvi de partit regnant. D’allò se’n diu manipulació amb totes les lletres.
Que ho sabem i a pesar de tot, alguna cosa traurem de la unitat d’acció amb les HAMPAs (l’hac no ha segut equivocació), les agrupacions folklòriques de cors i danses del País i els sindicats dinàstics…? Potser. Però ho dubte molt. I ho dubte perquè és quasi axiomàtic que en una negociació política allò primer que decau és allò que és considera “secundari”. De fet molts companys ho diuen paladinament, que prefereixen millores a la "qualitat de l’ensenyament"  (quin mantra, Déu meu!) que recuperar allò que ens han furtat.
Per altra banda, si la defensa dels nostres drets com a treballadors pot enfrontar-nos als interessos dels pares o als dels alumnes és que no hi era tan clara la comunitat d’interessos per l’ensenyament públic i que pares i alumnes ens consideren “recursos” al mateix nivell que la calefacció, la llum o el paper higiènic. N’hi ha gent que pensa així. Però nosaltres no podem autoconsiderar-nos d’una manera tan baixa, no podem pensar que som un recurs més que contribueix a la puta qualitat de l’ensenyament. Entre d’altres raons de dignitat personal i social,  perquè, farem el que voldrem però sempre, (sempre) les Kailajènifers i les seues mares i pares (l’enveja social i la mala llet són fenòmens amplíssim) pensaran que “més els haurien de baixar el sou a aquestos gossos que no fan res i tenen massa vacances; que es foten, home, que es foten!” Si hem d’aplacar els llops administratius aplacant primer els llops als que fem costat, malament: no aplacarem ningú i ens mossegaran per davant i per darrere.
I, per acabar, voldria dir que tenim la solidaritat de pares i mares, la solidaritat dels estudiants. D’alguns pares i mares, d’alguns estudiants. No aconseguirem més. Però vull pensar que els que están al nostre costat són els millors, els que poden comprendre que un moviment, per molt plural, polifònic o poliesportiu que siga necessita una direcció, un referent clar i concret, com pot ser la reivindicació salarial del professorat. Perquè la “qualitat” cadascú pot entendra-la d’una manera, pero 300 euros menys al més no té més que una interpretació posible: ens han fotut ben fotuts.

2 comentaris:

Enric Senabre ha dit...

La veritat que estic molt d'acord amb Emili, encara que tu trobes diferències jo no les veig, i poc amb tu. I dic poc, perquè estic d'acord en el dret que ens assiteix a reivindicar els nostres drets, entre ells a mantenir el sou. Però no podem oblidar que en aquest cas no estem reivindicant un augment de sou o una millora de condicions laborals, sinó que estem lluitant contra uns retalls dels serveis públics, entre els quals està el dels seus treballadors. Per tant no és una reivindicació salarial, sensu stricto, sinó una qüestió més ampla. A més està la qüestió estratègica, a la qual no sabem jugar (és la crítica que faig a la meua entrada), perquè de vegades ens pensem que som un poder econòmic com els controladors, i d'altres ens volem guanyar a l'opinió pública. No podrem fer l'últim si ens volem assemblar als controladors (amb els quals no compartim ni el poder ni l'estil). I tot açò, sense excloure mesures que perjudiquen els nostres alumnes i pares, com la vaga, però que són clares i raonades. El que no entendrien són vagues de zel, o eliminació d'activitats que no ens costen gens de fer.

Valldalbaidí ha dit...

No puc parlar per totes i tots, però sí per mi. I no és allò que "quien se pica ajos come". Jo sí vaig fer la vaga general passada (al meu centre fórem 3 companys -2 i jo-). I ara no entenc eixe "atac" i eixe "posar-nos a tots en el mateix sac". Ho dic cordialment...