divendres, 17 de febrer del 2012

Vergonya, professors, vergonya!

Al meu perfil de facebook tinc, com a cita preferida, una frase de l’escriptor de novel•les policiaques James Hadley Chase (“com que no són eficaços si més no sigam honrats”) però trobe que vaig a canviar-la per una altra de Karl Marx que m’ix al pas cada dia: “Hegel remarca en una ocasió que tots els grans fets i personatges de la història mundial sorgeixen, per dir-ho així, dues vegades. Es va oblidar d'afegir que la primera vegada com a tragèdia, la segona vegada com a farsa.” Aquest axioma s’acompleix fins i tot per a esdeveniments tant propers com ara les revoltes estudiantils. Vejau si no els dos vídeos que pose ací baix (o les notícies imparcials i professionalíssimes de la Sexta) . I tanmateix, si fem cas d’allò que se sent per la xarxa, sembla ser que estem davant d’un altre maig del 68, davant d’una altra “noche de los lápices”. Fins i tot he llegit algun poema (?) èpic dedicat “als herois” de l’institut Lluís vives de València, que té collons la cosa. Mira per a on després de claustres i assemblees, de camisetes i pancartes, de tancaments i dibuixets, de dir que sí però que no a les activitats extraescolars, després de fer vore a tota la societat valenciana per què el govern autonòmic (el govern no és gilipolla per molt “llestos” que sigam nosaltres) ens ha fet boc expiatori de la crisi: perquè som el col•lectiu més desorganitzat, mancat de consciència, de unitat i de vergonya de tots els col•lecitus de treballadors... Després de tot això i més que vindrà resulta que ja tenim l’estratègia perfecta: que siguen els xiquets i xiquetes els que facen el treball brut, que siguen els estudiants els que facen vagues (els professors no, eh?, que això és fer-li el joc a l’administració i, a més a més, es tracta d’una mesura paleoesquerrana i reaccionària), que siguen els estudiants (per què?) els que tallen el trànsit. I aixì quan a algun xiquet, a alguna xiqueta li fotran una hòstia de de veres sempre podrem convocar un claustre extraordinari i mostrar la nostra repulsa amb un minut de protesta a la porta de l’institut amb foto, pancarta i camisetes supermegaguais i direm que quina vergonya! Quina vergonya. Això: quina vergonya!



6 comentaris:

Anònim ha dit...

Estic molt de acord amb tu.
Pero necesito enterarme un poco más de lo que pasó. Por cierto, Laura estuvo allí.
José Ramón

Jesús Párraga ha dit...

Yo tengo un testimonio (¡pásmate!, nunca mejor dicho) de la parte contraria.

juan ramon ha dit...

La verdad es que el absurdo marxiano parece apropiarse de la realidad. ¿De qué se quejan esos estudiantes de la pública? ¿De la degradación a la que una parte importante de sus profesores y de ellos mismos la han abocado? ¿Protestan por la falta de "recursos"? ¿Todavía más "recursos" para disimular que el vestido del rey es la desnudez más radical? Asistiremos a la pira funeraria de la enseñanza pública. Parte de la gasolina es el sueldo de esos atribulados profesores que se solazan con las protestas de sus cachorros, mientras ellos se quedan resguardados en la madriguera, hasta que desaparezca.

Emili Morant ha dit...

Curiosa paradoxa la dels manifestants del carrer Xàtiva. Per als qui els consideren persones ja amb capacitat crítica, és una barbaritat que reben aquest tracte per part de la policia perquè són xiquets. I els qui creuen que són massa joves i per tant un simple producte de la manipulació dels seus professors estan d'acord, en canvi, en què el tracte rebut per part de la policia era proporcionat a les accions de què són responsables.

A estes altures no em cal insistir en què la meua postura és una paradoxa intermèdia. No crec que faça falta "manipular" massa els estudiants per a fer una cosa que mig els naix, els bull per dins: tallar el carrer Xàtiva "perquè sí" i excitar-se davant la possibilitat d'enfrontar-se a la Policia. No ho considere un heroisme de cap classe, ni la mostra que la joventut d'ara és "distinta", més conscient, més sacrificada... La joventut el que és és això, joventut: voluble, intermitentment apassionada, especialment sensible, sí, però hui a una cosa i demà a una altra. Es veu en el vídeo que has penjat del Cojo Manteca: la icona d'una manifestació d'estudiants és un pària, un que demanava per allà i que no tenia res a perdre per una miqueta de diversió. I quan faig "números" d'aquella joventut compromesa i esquerrosa, resulta que són, a hores d'ara, un dels trams d'edat més conservadors de la societat espanyola. "Divino tesoro", sí, però sobrevalorat pels qui l'han deixat arrere.

Però crec que la imatge de la Policia és lamentable. Ja sé que cada patada i cop de porra que peguen serà equiparat als dispars amb bales de veres dels exèrcits de les pitjors de les dictadures (i no: la nostra no ho és, és una democràcia apàtica i decebedora, és a dir, un dels règims més lliures coneguts). Però això mateix em passa a mi en el meu tracte diari amb els meus alumnes (encara més "joves", encara més cafres), i la meitat de la meua feina és controlar-me, no dir-li inútil a qui és inútil, no abusar d'una posició que a més de poder (i com a conseqüència) comporta responsabilitat - i d'emprar la violència física ni parlem. En això, la policia no ha estat a l'altura: els mestres fem millor coses més difícils amb eixos "xiquets".

I eixa podria ser, en última instància, la causa de què perdem aquesta guerra: que com a mestres, estem (o ens creiem) obligats a lluitar-la des d'una posició de superioritat moral que no aconseguim mantenir sempre (ningú no és perfecte) o que quan l'aconseguim ens desarma, ens fa inofensius. Tu mateix has llistat algunes de les nostres covardies com a col·lectiu, però clar - i ja acabe: el que té la nostra feina cada dia de díficil, d'heroic, de valent... qui ho veu? qui ho valora? Si fem el sacrifici d'una vaga, què podem esperar?

Hosco ha dit...

el silenci del claustres...i jo m'entenc...

DE TOT UN POQUET ha dit...

Compartisc totalment el que diu l'Emili.