diumenge, 30 de desembre de 2012

Lectures 2012



Amb el poeta i narrador Berna Blanch durant la presentació d'Apunts d'altres mons a Torrent

L’any passat, seguint l’exemple d’alguns amics blogaires (sobretot de l’amiga Assumpta) vaig fer una entrada amb el llistat de les lectures de tot l’any. Trobe que (si més no pel que fa a mi mateix) és una bona manera de comentar i suggerir lectures als amics i d’autoestimular-se a llegir més. Lamentablement, pel que fa a aquest segon aspecte, no ha segut així i enguany he llegit menys que al 2011. Altrament em vaig proposar llegir tan sols llibres que tinc a casa de fa temps sense obrir. Tampoc ha estat possible i la compulsió de comprar llibres atiada per les ofertes d’una llibreria de València (no vull fer-ne publicitat) ha tirat per terra aquest propòsit. Què hi farem! Ahí va la meua llista de llibres llegits al 2012 i ordenada per gèneres i per autors. Al 2013… més (si Déu vol) Feliç any nou per a tothom, amics i amigues!

Assaig:
1. El alma del hombre bajo el socialismo, Oscar Wilde.
2. Razones para la fe, G. K. Chesterton.
3. ¿Dios existe?, Joseph Ratzinger/Paolo Flores d’Arcais.
4. La infancia de Jesús, Joseph Ratzinger.

Crec que aquestes quatre obres són molt recomanables, encara que l’última potser té un interés més restringit, a pesar de la polèmica absurda sobre la representació del naixement del Jesuset. ¿Dios existe? Inclou un article de Benet XVI i un altre de Flores d’Arcais (a més de la transcripció d’un debat d’ambdós filòsofs), al meu entendre absolutament imprescindibles per a les persones interessades en el diàleg cristianisme/ateisme. És de veres que als arguments de Flores d’Arcais li serien d’aplicació l’objecció que fa Chesterton a Razones para la fe (un text deliciosament anglés): “aquellos que se quejan de que el catolicismo no puede decir nada nuevo rara vez creen necesario decir nada nuevo sobre el catolicismo.” El alma del hombre bajo el socialismo és un assaig molt breu però molt dens i (al meu entendre) molt encertat en els seus postulats estètics. De fet, trobe que aquesta cita hauria d’estar sempre al davant dels que es dediquen, d’una manera o altra, marginalment o “professional”, a l’art: “Una obra de arte es el resultado único de un temperamento único. Debe su belleza a que el autor es lo que es, y nada tiene que ver con el hecho de que otros tengan necesidad de esto o aquello. Realmente, en cuanto el artista tiene en cuenta los deseos de otro, en cuanto se esfuerza en satisfacerlos, deja de ser artista en el acto y se convierte en un artesano triste o aburrido, en un comerciante más o menos honrado, y ya no tiene derecho alguno a llamarse artista.”

Poesia:
5. Poemes sense diminutius, Carles Cano.
6. Pol·len. Berna Blanch.
7. Sobre los ángeles, Rafael Alberti.

Enguany he llegit poca poesia (com sempre). De fet el text de Carles Cano apareix ací pel seu títol… El vaig llegir per la curiositat de saber quines lectures obligatòries tenia el meu fill a 1er d’ESO. Què voleu… L’amiga Maria Jesús Bolta va fer l’altre dia una encesa defensa de la literatura infantil. Jo no hi sóc massa d’acord. En concret aquests “poemes” de Cano… Doncs, això, deixem’ho estar! Una altra cosa és la poesia de Berna Blanch (d’Alberti no cal fer cap apología, òbviament!). L’any passat vaig fer una ressenya del seu llibre Espiga i pràcticament el mateix es podría dir de Pol·len. Un bon poeta, Berna.

Relats:
8. Discordancias, Elena Casero.
9. Corpus y otros cuentos, Gabriel Miró. 
10. Crímenes ejemplares. Max Aub.
Els relats de Max Aub són molt divertits i els agradarien a tots els que practiquen i gaudeixen  amb els microrrelats i els aforismes. Miró és una debilitat personal. Pense que ha estat injustament considerat com un esriptor “menor”. Els contes del seu recull són una meravella. Sobretot “Corpus”. El cas és que quan l’he llegit pensava que estava rellegint-lo i, efectivament: fragments d’aquest conte apareixien als llibres de lectura de llengua castellana quan jo era menut i (sortosament) no s’havia inventat la literatura infantil. El llibre d’Elena Casero no m’ha resultat massa interessant. Pense que peca d’allò que denuncia la cita de Wilde.

Novel·la:
11. Apunts d’altres mons, Berna Blanch.
12. Valor de ley, Charles Portis.
13. El fotógrafo que hacía belenes, Eloy M. Cebrián.
14. Las cerezas del cementerio, Gabriel Miró.
15. El revés de la trama, Graham Greene.
16. Nuestro hombre en La Habana, Graham Greene.
17. El americano impasible, Graham Greene.
18. El que pierde gana, Graham Greene.
19. El topo, John Le Carré.
20. La gente de Smiley, John Le Carré.
21. Sara de Ur, José Jiménez Lozano.
22. El contexto, Leonardo Sciascia.
23. Leviatán, Paul Auster.
24. El palacio de la luna, Paul Auster.
25. La trampa del desig, Urbà Lozano.

La novel·la és el meu gènere preferit (supose que es nota) i no em sent capaç de fer un comentari de cadascuna de les que apareixen ací. He de dir, no obstant, que promet no tornar a llegir Paul Auster; que El fotógrafo que hacía belenes, Las cerezas del cementerio, El contexto y Sara de Ur em semblen (encara que de diferent qualitat literaria) novel·les apreciables, amenenes i curioses; que continuaré llegint novel·les de Jonh Le Carré (magnifiques) encara que em costa molt de seguir la trama; i de Graham Green… doncs em sembla un esriptor grandíssim. Enguany he ajustat els comptes amb les seues novel·les que tenia per casa i no les havia llegides encara. De les que apareixen ací sense cap dubte la millor de totes és El revés de la trama, seguida molt de prop per El americano impasible. He comentat marginalment algún aspecte de El revés de la trama a la darrera entrada del meu blog. Pense que el desenvolupament narratiu de la novel·la, i la profunditat existencial de la seua temática (al meu entendre per damunt, per exemple, de L’ètranger de Camus) són magistrals. Pel que fa a Apunts d’altres mons, vaig tindre el plaer de presentar-la ací a la meua ciutat. Em sembla una molt interessant incursió poètica en la narrativa de tipus, digem-ne, "lovecraftiana". Per últim, pense que La trampa del desig ha rebut crítiques massa (unànimement) complaents. La novel·la em sembla una mica desigual, "desproporcionada" i trobe que (sense ànim de ser una mala persona) li quadra també la crítica d'Oscar Wilde. En general estic veent que la narrativa valenciana real és una narrativa feta per filòlegs d'esquerres i nacionalistes per a filòlegs nacionalistes i d'esquerres. Però això ja seria qüestió de tractar-lo en una entrada sencera.