D'Espriu vaig sentir parlar per primera vegada als 16 anys fullejant el llibre de Literatura Española de 2º de BUP. Era el manual tant conegut de Lázaro Carreter i Tusón: blau, apaïsat, de l'editorial "Anaya". Encara el conserve, com una relíquia de quan a l'institut s'estudiava literatura, amb notes (i xorrades adolescents) escrites a boli. A la pàgina 473 diu: Ara digueu: "la ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles..."
Quan vaig llegir aquests versos no entenia pràcticament res de català però se me'n van quedar gravats al cor. A finals del curs (Déu meu, el 1978-79!) arribàrem apenes a les lliçons finals i la professora va insistir en la importància de La pell de brau (en l'ambient hostil al català propi d'un poble de l'Horta de València); va remarcar la bellesa i la intensitat dels versos que hi havia a la mateixa pàgina:
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i la pau, en el treball
en la difícil i merescuda
llibertat.
És de veres que son paraules bellíssimes, però quan arriba la primavera sempre en ve al cap "ara digueu: la ginesta floreix..."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada