diumenge, 6 de desembre de 2009

España, aparta de mí este cáliz.

Artículo 1. España es una República democrática de trabajadores de toda clase, que se organiza en régimen de Libertad y de Justicia. Los poderes de todos sus órganos emanan del pueblo. La República constituye un Estado integral, compatible con la autonomía de los Municipios y las Regiones. La bandera de la República española es roja, amarilla y morada.

Hom parla en aquests dies de si Espanya és una nació, o una nació de nacions, o un conglomerat de nacionalitats i regions, o un estat plurinacional o “un no sé qué que quedan balbuciendo...” Jo què sé. És difícil el tema doncs les nacions, encara que presentant-se com el resultat comunitari de llengua i cultura, van tenir un origen històric de classe: sobre la unificació de l'Estat a força de conquestes (com en el nostre cas), sobre el predomini i la imposició d'una llengua sobre les altres (com ací) un element unificador s'imposa en l'hegemonia de la classe social burgesa que crea la idea moderna de Nació. Per damunt d’allò que pot disgregar-la (l'origen bèl·lic, l'atenuació de les cultures autòctones) la solidesa d'una classe nacional constitueïx la nació, la produeïx. Però a Espanya han tingut més poder el record de la conquesta i la reivindicació lingüístico-cultural (i les burgesies casolanes) que la classe universalitzadora. Va haver, no obstant això, un moment històric en què Espanya va ser Nació, doncs va contar amb una classe unificadora i una forma d'estat compartida, no imposada “por justo derecho de conquista”: Espanya va ser nació mentre va ser proletària i va ser republicana.
Ve aquesta soflama (potser, aquest sofisma) a conte de recomanar encaridament (emotivament) als amics, amb motiu del Dia de la Constitució, la lectura d'un llibre del poeta peruà César Vallejo: España aparta de mí este cáliz. I, sobretot, el poema que dóna títol al llibre, doncs és difícil trobar en tan poques paraules major profunditat d'ànima compartida: calze, nens, escola, Espanya, mare i mestra, creu, guerrers:

¡Niños del mundo, está
la madre España con su vientre a cuestas;
está nuestra maestra con sus férulas,
está madre y maestra,
cruz y madera, porque os dio la altura,
vértigo y división y suma, niños;

Què fàcil fer servir la paraula Espanya sense complexos envoltada dels nens del món, sent mater et magistra! I quina tristesa que els estudiants, tot llegint aquest poema no senten ressonar (perduda intertextualitat de l'educació postmoderna) la veu de Crist (“aparta de mi aquest calze”) o la veu de Marx (“proletaris del món...”) César Vallejo era cristià i era comunista. Podia, doncs, permetre's el luxe d'invocar als nens del món (“sinite parvulos venire ad me”) en la defensa d'una Espanya proletària:

Niños,
hijos de los guerreros, [...]
si hay ruido en el sonido de las puertas,
si tardo,
si no veis a nadie, si os asustan
los lápices sin punta, si la madre
España cae –digo, es un decir–
salid, niños del mundo; id a buscarla!...

Espanya va ser una Nació. I va tenir els seus poetes.

1 comentari:

Enric Senabre ha dit...

Una Espanya de la que sentir-se'n orgullòs? No se, no se... potser aquella República, federal, democràtica...és temptador, però impossible a hores d'ara