-“No es tracta de ser anti-cristià. Es tracta de deixar les cosses clares i ser una mica més humà, més persona. Parlar menys en nom de Déu i de l'esglèsia i treballar més per la dignitat humana. Així i tot estic segur que entre els catòlics hi ha gent meravellosa que se'n fot d'aquesta esglèsia polititzada i ultradretana. Eixos, de segur, que no secunden cap intervenció política de l'esglèsia.”
-“La religió ha d'estar a les esglèsies, a les cases i als cors d'aquells qui en creuen.”
Les paraules anteriors estan preses d’un debat (un tant prostituït el terme “debat” però que hi farem!) de fa unes setmanes a compte de la manifestació pro-vida de Madrit. He comentat unes altres opinions a “Cristianofòbia I”, més contundents, més “anticristianes”. Ara toca l’altra cara de la moneda, la vessant de l’esquerra que acepta el cristianisme sota una sèrie de condicions que han d’acomplir els “bons cristians”. A saber:
-Parlar menys en nom de Déu i i de l’església i treballar més per la dignitat humana: ço és actuar al món en tant que ONG.
-Els catòlics bons (“gent meravellosa”), políticament correctes són els “cristians de base” els que “se’n foten d’aquesta església polititzada i ultradretana”
-“Eixos de segur que no secunden cap intervenció política de l’església” perquè “la religió ha d’estar a les esglésies, a les cases i als cors…” Val a dir: la religiositat és quelcom estrictament privat i els cristians, en tant que cristians, no han d’intervindre en política.
No sé què pensaran els altres cristians, però a mi personalment aquesta retafila d’imposicions dels dipositaris de les essències progressistes em sembla profundament anticristiana… com era profundament anticomunista l’estratègia d’aquesta mateixa gent quan demanaven als membres del Partit “treballar més als sindicats i als moviments socials i deixar-se de teoritzacions marxistes superades per la historia”; quan elogiaven els comunistas “renovadors” que se’n fotien de la “nomenklatura ortodoxa”; quan establien que ser comunista estaba molt bé… als llibres d’història, a la memòria històrica, i al corral de les senyoretes “pijes” que alcen el puny o dels bròfecs enriquits que fan virtut de la indigència intelectual.
Els comunistes pràcticament han desaparegut… espere que els cristians no facen el mateix camí.
-“La religió ha d'estar a les esglèsies, a les cases i als cors d'aquells qui en creuen.”
Les paraules anteriors estan preses d’un debat (un tant prostituït el terme “debat” però que hi farem!) de fa unes setmanes a compte de la manifestació pro-vida de Madrit. He comentat unes altres opinions a “Cristianofòbia I”, més contundents, més “anticristianes”. Ara toca l’altra cara de la moneda, la vessant de l’esquerra que acepta el cristianisme sota una sèrie de condicions que han d’acomplir els “bons cristians”. A saber:
-Parlar menys en nom de Déu i i de l’església i treballar més per la dignitat humana: ço és actuar al món en tant que ONG.
-Els catòlics bons (“gent meravellosa”), políticament correctes són els “cristians de base” els que “se’n foten d’aquesta església polititzada i ultradretana”
-“Eixos de segur que no secunden cap intervenció política de l’església” perquè “la religió ha d’estar a les esglésies, a les cases i als cors…” Val a dir: la religiositat és quelcom estrictament privat i els cristians, en tant que cristians, no han d’intervindre en política.
No sé què pensaran els altres cristians, però a mi personalment aquesta retafila d’imposicions dels dipositaris de les essències progressistes em sembla profundament anticristiana… com era profundament anticomunista l’estratègia d’aquesta mateixa gent quan demanaven als membres del Partit “treballar més als sindicats i als moviments socials i deixar-se de teoritzacions marxistes superades per la historia”; quan elogiaven els comunistas “renovadors” que se’n fotien de la “nomenklatura ortodoxa”; quan establien que ser comunista estaba molt bé… als llibres d’història, a la memòria històrica, i al corral de les senyoretes “pijes” que alcen el puny o dels bròfecs enriquits que fan virtut de la indigència intelectual.
Els comunistes pràcticament han desaparegut… espere que els cristians no facen el mateix camí.
5 comentaris:
Tens tota la raó quan denuncies eixa classe d'argument genèric segons el qual quan la política ix al carrer la religió s'ha de quedar a casa. Si un ix dient que creu que s'ha de promoure l'escola pública, la sanitat pública o la seguretat social perquè les seues conviccions cristianes li fan pensar que eixes són bones formes de preservar la dignitat humana, resulta que és un cristià exemplar, una persona íntegra, algú que ha interpretat "correctament", "modernament" les seues creences religioses. Però si la creença religiosa és usada en algun altre sentit en el debat polític, resulta que no, que els bisbes s'han saltat les normes, que la vida pública no ha de veure's invadida per la religió i totes aquestes mandangues.
Sóc poc amic d'aquesta segona classe de manifestacions polítiques: això de que "la unidad de España es un bien moral" i de protestar contra l'avortament només quan manen els socialistes... que no compten amb mi. Però el que no puc és acceptar els arguments que intenten barrar les portes del debat (i manifestació) públic a la gent de fe: si fan el ridícul, això és cosa seua, però no és sensat pretendre evitar-los-el i criticar-los no pel que diuen, sinó per dir-ho.
No sé si he sabut explicar-me, però crec que ens entenem.
Ens entenem perfectament, Emili. Jo procure llegir totalment els textos de la Conferència Episcopal (o de les Encícliques)per evitar caure en els "titulars": una vegada vaig assistir a un miting de Julio Anguita. De passada va citar Sant Juan de la Cruz i al dia següent vaig veure un titular a El País segons el qual tot el discurs havia girat en torn al sant. Moltes vegades amb les deplaracions episcopals passa el mateix i amb les encícliques papals no veges. Crec que en la "qüestió social" la Doctrina Social de la Església n'és una referència importantíssima per als creients. De fet trobe que és a l'esquerra de molts patrimonialitzadors (xé, quin paraulot!)del discurs emancipatori. No sé. Ja en parlarem.
Per cert, ja he acabat de rellegir "Muerte en Venecia". Si no em guanya la gossera faré una crítica un dia d'estos.
Salut, Emili.
Els cristians han de poder manifestar la seua fe públicament, i l'estat ha de garantir-los el dret, a ells, a totes les altres confessions i als no-creients en igualtat de condicions. Però allò que no poden fer, i per desgràcia tenen una tendència irrefrenable a fer-ho, és imposar les seues creences a tota la societat, ni donar lliçons de moral als que no combreguem en aquesta fe. Ja sé que hi ha molts cristians que no ho fan, i els respecte i admire, però els seus representants oficials es permeten opinar massa alegrement sobre la moral pública, i haurien de recordar que només són una concepció moral més al costat de moltes altres tan respectables i dignes com la seua.
No estic d'acord (com de costum) amb tu, Enric: ningú no està obligat a anar a missa, o a llegir els documents de la Conferència Episcopal, o a dur els seus fills a un col.legi religiós. Per què dius que els cristians volen (volem) imposar res a ningú? Moltes vegades tenen gran ressò als mitjans de comunicació no-cristians les declaracions d´algun bisbe per tal de prvocar reaccions com ara aquesta de "volen imposar la seua moral". Níngú no està obligat a obeïr el bisbe de Mondoñedo(on dimonis estiga això), ni obligat a llegir les seues declaracions "escandaloses" remarcades a El País o Público.
No sé si es pot "opinar massa alegrement" sobre la "moral pública". De fet trobe que qui opina amb certa solemnitat impostada, fingida i irresponsable sobre moral són els socialistes, o si més no, els seus "representants oficials", com ara la ministra Aido que compara "alegrement" un avortament amb el fet de "ponerse tetas" i que, tot desgranant la letania de "científic, científic, científic" es permet dictaminar en quin moment un "ser vivo" és o no és "ser humano".
Es qüestió d'opinions com (quasi) tot, però trobe que ara com ara els únics que volem "imposar" una moral civil oficial són, justament, els que obliguen, velis nolis, els xiquets i xiquetes a tindre una assignatura com ara "educació per a la ciutadania".
Per cert, crec que la teua crida per a fer servir els condons arriba una mica tard: a hores d'ara les xiques estan enverinantse amb píndoles del dia després (tot decidint lliurement i sobirana sobre el seu cos) per a que els seus nuvis estiguen alliberats fins i tot del treball de decidir alguna cosa, pobrets meus. I això que té a veure amb el tema que discutíem? Perdona'm Enric
que ja m'he perdut...
LAUS DEO
Xe, Jesús, com t'agrada el "lío", home. Ja parlarem dels condons un altre dia :-)))))
És per donar-li un toc d'humor a la cosa. De passada: m'he de posar al dia en el blog d'Enric, que fa temps que no passe.
Publica un comentari a l'entrada