Coses de la intertextualitat: Enric Senabre i Bernat Metge.

L'altre dia, l'amic Enric Senabre va publicar al seu blog(http://observatoridelaciutadania.blogspot.com/)

una entrada tiulada "En què creiem els que no creiem." Inmediatament ens ve al cap el títol del llibre In cosa crede chi non crede? que recull un diàleg epistolar entre Umberto Eco i el cardenal Carlo Maria Martini; però vull posar de manifest no aquesta intertextualitat evident sinò una molt més llunyana. Entre l'espessa bruma del temps que separa el segle XIII del nostre, ressonen a l'article de l'Enric les idees (fins i tot les paraules) de l'humanista Bernat Metge quan exigia, en Lo somni, a l'esperit de Joan I que li donara proves de la inmortalitat de l'ànima. Potser (si encara n'hi ha homes al món) d'ací a huit segles més algú demanarà el mateix. He ficat en negreta els fragments de text de l'Enric i en cursiva els fragments de Lo somni (llibre que, per cert, no té desperdici)

...no és el mateix creure que existeix una entitat superior de la qual no es tenen més proves que la pròpia convicció, que no creure en la seua existència. De fet, és una trampa, perquè els que no creuen no tenen necessitat de demostrar res, doncs res afirmen.

—Noresmenys, bé saps tu que moltes coses creu hom que no pot veure.

—Ver és —diguí jo—, mas no els tenc per savis aquells qui n’usen. Ço que veig crec, e del pus no cur.

El pes de la prova ha de recaure en aquells que s'entesten en convèncer-los, perquè són ells els que la postulen i, per tant, l'han de demostrar, o raonar o convèncer.

—Com no dubtar! —diguí jo—. En provar-ho serà la maestria.

 —…senyor, per molt que hajats dit, no m’havets provat, a mon juí, per raons necessàries, sinó ab persuasions mesclades ab fe, que l’espirit de l’hom sia immortal, ne veig coses evidents per què ho deja creure.

...tenim testimonis fefaents de la desaparició de les persones (i tantes com n'han desaparegut i no han tornat), perquè hem vist morir persones estimades i no volíem que se n'anaren, perquè comprovem la desaparició de la carn, dels ossos, del cos.

—No em par —diguí jo— que l’espirit sia res aprés la mort, car moltes vegades he vist morir hòmens e bèsties e ocells, e no veïa que espirit ne altra cosa los isqués del cos, per la qual jo pogués conèixer que carn e espirit fossen dues coses distintes e separades;

Albirar el no res, el no ser, és... terrorífic, però evident.

—Digues —respòs ell—: abans que vinguesses en lo món, què eres?

—Ço que seré aprés la mort —diguí jo.

—E què seràs?

—No res