dijous, 20 de gener de 2011

Racionalitat de la fe i fidelitat de la raó (II)

Fa uns dies l'amic Enric Senabre va publicar al seu blog una reflexió sobre la fe on defensava la superior excel·lència de la virtut de l'esperança. Arran d'això he llegit alguns comentaris que insisteixen en la contraposició fides/ratio i com que, a més a més, ja ha començat el previsible aldarull per la beatificació de Joan Pau II... Doncs, això, que convé aclarir els conceptes i no està de més veure què és això de la Raó a la que, per cert, Lutero considerava la "ramera de Satanàs"


A finals del XIX, en la seua novel·la Heart of Darkness, Josep Conrad va avançar quelcom que preocuparà a la filosofia (a una part de la filosofia) del segle XX: la venjança del mite sobre el logos, de les ombres sobre la llum. Alguns anys després Max Weber va enunciar lapidàriament l'essència del procés racionalitzador de la Modernitat: el progressiu "desencantament" del món. L'evidència que "no existeixen entorn a la nostra vida poders ocults i imprevisibles, sinó que, al contrari, tot pot ser dominat mitjançant el càlcul i la previsió. Açò vol dir simplement que hom ha exclòs allò màgic del món. A diferència del salvatge, per a qui tals poders existeixen, nosaltres no hem de recórrer ja a mitjans mágics per controlar els espirits o moure-los a pietat. Açò és cosa que s’aconsegueix gràcies als mitjans tècnics.”
Per a Weber la racionalització (i burocratització) del món és quelcom d’irreversible i fatal de tal manera que, així les coses, "a aquells que no puguen suportar virilment (sic) aquest destí del nostre temps cal dir-los que tornen [...] a l’ample y pietós si de les velles esglésies." La societat moderna, com l'infern de Dante, inscriu a les seues portes "lasciate ogni speranza"
Cal tindre present tot això quan s'apel·la acríticament a la Raó, perquè, potser, si acusem la Fe de ser "irracional" seria menester mirar també què entenem per Raó i trobe que el diagnòstic de Weber és constatable i inapel·lable: al nostre món la raó és (a quedat reduïda a) un instrument, un mitjà tècnic privilegiat per al domini calculat de la terra i dels homes. Punt. Llavors, les endetxes sobre la llum de la raó, front a l'oscurantisme de la fe o bé parteixen d'un optimisme propi del segle XVIII, prou ingenu i assilvestrat, o, simplement, de l'ocultació de la reflexió contemporània sobre la "dialèctica de la Il·lustració", ço és de la "infidelitat de la raó". Aquesta, la Il·lustració, prometia l'emancipació de l'home, el seu alliberament, la seua "majoria d'edat" i, tanmateix, con denunciaven Horkheimer i Adorno "la il·lustració [...] ha perseguit des de sempre l’objetiu d’alliberar els homs de la por i constituir-los en senyors. Però la terra enterament il·lustrada resplendeix sota el signe d’una triumfal calamitat."
En què consisteix la "infidelitat de la Raó", molt més preocupant, al meu entendre, que la suposada "irracionalitat de la fe"? En un llibre de George D. Thomson titulat Marxisme i poesia trobe aquest passatge: "La màgia pot descriure's com a una tècnica illusòria que supleix les deficiències de la vertadera tècnica [...] Un acte màgic és aquell mitjançant el qual els salvatges miren d'imposar-li la seua voluntat al medi.” I un "acte racional" (podríem afegir) és aquell mitjançant el qual els homes civilitzats, amb una eficàcia infinitament superior, proven de fer el mateix. Aleshores, si l'única racionalitat que reconeix el nostre món és l'ajust no contradictori entre mitjans i fins (la raó instrumental) qualsevol mitjà disposat cap a una finalitat esdevé, automàticament, racional: per a eixir demà de casa és racional que vulga saber si plourà o no i consulte les previsions meteorològiques i, altrament, és igualment racional que consulte a la bruixa Lola què em depararà el futur. És el caràcter instrumental d'ambdues consultes, l'interés pel domini sobre el món, el que concedeix en la nostra societat el timbre de "racional". La dialèctica del nostre món atabalat i postmodern no és la fe front a la raó, sinó la fe en la tècnica front a la fe en la màgia, com es pot veure en la nefasta pel·lícula Avatar, o en la gran obra de Nàrnia.
Trobe que cal considerar tot açò abans de mirar en què posem la nostra esperança perquè, com va dir sant Pau, (i el Papa en la seua encíclica Spe salvi) “hem estat salvats, però només en esperança. Ara bé, veure el que s'espera no és esperança: allò que es veu, per què s'ha d'esperar?" (Rm. 8, 24)

(Continuarà)



5 comentaris:

Enric Senabre ha dit...

Francament, no trobe el debat, estic absolutament d'acord amb tú, però, em sembla, que no és d'açò del que parlàvem. I si parlem de concepcions històriques de la fe, tens una història dramàtica, amb inquisició inclosa. Però clar, això no és manera de raonar, a que no? El tú i més no és precisament edificant ni demostra massa raons -en el popular i bon sentit-.

Jesús Párraga ha dit...

La veritat és que tinc greus dificultats per a saber de què parlem, tot considerant que, originalment, la teua reflexió sobre la fe es feia ressò de l'èmfasi excessiu que posava l'Església en aquesta virtut (en comparació amb el valor que té per a la resta de la societat) i, atés que la fe és més aviat quelcom d'irracional i oposat al sentit comú, proposaves reforçar la virtut (o el valor) de l'esperança,més a prop de l'humanisme modern. Més tard, arran d'un comentari d'una amiga digueu que la finalitat de la reflexió era posar de manifest la manca de modernitat de l'Església. Bé, una cosa és allò que se'n diu i una altra la finalitat que es persegueix amb l'acte de comunicació (és deformació professional, perdona'm). El cas és que allò que tracte de fer es refutar el teu raonament, ço és:
1.- L'església posa massa èmfasi en la fe.
2.- La fe es incompatible amb la racionalitat i, fins i tot, amb la democràcia.
3.- Caldria posar-hi la insistència en la virtut de l'esperança.
A la meua primera entrada he tractar de demostrar l'error que n'hi ha a la pirmera proposició. Ara he fet una espècie de "prèvia": mostrar que ser "irracional" por ser no "donar-li" la raó, a la raó instrumental, la raó dels mercats, de l'eficàcia económica del benefici, de la raó tècnica.
Ho sent però sóc incapaç de raonar sense anarme'n al principi dels temps (em passa com a als Emts, els pastors d'arbres de "El señor dels anells"). A banda que pense que el tema mereix una reflexió tot allò rigorosa que permet les limitacions del canal i de l'emissor (un servidor de usted)
Intentaré que la pròxima entrada (sobre Nàrnia, Avatar i l'Esperança) siga l'última.

...i Julián Marías, era una gran parsona, caram!

:-)

Assumpta ha dit...

Acabo de decidir, JESÚS, que mai m'atreviré a discutir de res amb tu, perquè saps un munt de coses de les que jo no tinc la menor idea ;-)

Bé, quan dic que no discutiré de res, no vull dir que no et pugui portar la contrària (en temes polítics, per exemple) però te la portaré sense discutir. Jo, senzillament, diré que sóc independentista i ja està... :-))

Bromes a part... és que dóna gust llegir les teves argumentacions, eh? :-)

Jesús Párraga ha dit...

Ostres, Assumpta, moltes gràcies! M'has fet pujar l'autoestima fins a tal grau que pense que m'ha pujat el colesterol (el bo)!!!
:)
:)

Assumpta ha dit...

Si és el bo ja va bé :-))