dimecres, 26 de gener de 2011

Fe adulta

"La Fe", escultura de Luis Salvador Cardona
(el termostat del costat
no forma part de l'escultura, em sembla)
Aquest article va ser publicat fa ara uns cinc anys al periòdic de l'associació de veïns del meu barri. Com que darrerament he tingut algun debat amb amics sobre el concepte de "fe", trobe que pot llançar alguna llum sobre la visió cristiana d'aquesta. Pense que els amics i amigues creients que tenen a bé passar per aquest blog estaran d'acord en una cosa: de caritat, d'esperança, en major o menor grau tots en tenim. Poques persones (afortunadament) estan mancats absolutament de caritat o esperança. Déu ens dóna aquestes gràcies com a part constitutiva de la nostra humanitat. Però la fe és diferent: cal aceptar-la conscientment. No hem d'afirmar (encara que sempre el podem millorart) el nostre caràcter caritatiu; no hem de fer un esforç conscient per a tindre esperança; però la nostra radical llibertat exigeix afirmar o negar la fe. Crec que és falsa l'afirmació "no puc creure voluntàriament" per analogia a "no puc enamorar-me voluntàriament" (com fa l'amic Tobies Grimaltos al seu llibre Idees i paraules). La possibilitatr de la fe sempre és al nostre abast i dir-li "no" és un acte conscient. I dir-li "sí", també. Els cristians pensem que dir "no" es fer-nos violència a nosaltres mateixos. Quelcom d'imperdonable. La blasfèmia contra l'Esperit Sant... Però això, potser, és un altre tema. Vos deixe l'article en castellà, tal com va ser escrit originalment.



Adulta y madura es la fe profundamente radicada en la amistad con Cristo. Es esta amistad que nos abre a todo aquello que es bueno y nos dona el criterio para discernir entre lo verdadero y lo falso, entre engaño y verdad.

Benedicto XVI.


Enseño a mi hijo de seis años a rezar. Padre nuestro que estás en el cielo...Todas las noches lo repite antes de dormir. Ya lo sabe de memoria. Por las mañanas, camino del colegio, rezamos el Ave María. De los Diez Mandamientos ha retenido sobre todo el quinto (me pregunta si es el más importante) y el cuarto. El octavo no lo sitúa numéricamente aunque, por ahora, lo respeta de manera escrupulosa. Pero la fe no puede venir de mí. Sólo de Dios procede la fe.
Se desvanecen las creencias de nuestra niñez. Porque esperamos ver y llegamos un segundo tarde. Justo cuando ya se han ido los Reyes Magos o el ratoncito Pérez. Pero hay pruebas empíricas de su existencia. Los regalos, la moneda, los restos de comida y agua que han dejado los camellos. Cuando esas evidencias señalan a otra entidad, la mano amorosa y oculta de los padres, desaparece la ilusión de una realidad sensible. Quien así cree en Dios durante la infancia le ve desaparecer junto a los ensueños y miedos infantiles porque se fundamentó la fe en pruebas palpables. El pensamiento positivo, soberbio, que lo ocupa todo en su exigencia de hechos y pruebas, estaba ya presente en la ventana abierta que demuestra la existencia de Papá Noel. Una fe que exige demostraciones empíricas es, paradójicamente, una fe infantil, ciega, mágica, que espera la moneda debajo de la almohada. La fe adulta viene de Dios, no de la protección y halago de los padres, no de la causalidad mítica que, perdida la inocencia pueril, se transforma en causalidad técnica no menos pueril, pero mucho más cruel.
Y siendo así, como creo que es, ¿qué puedo hacer yo? ¿Qué podemos hacer, como padres, para preparar el advenimiento de la fe adulta. Confiar en Dios, por supuesto... Y también preparar su llegada. Facilitar la recepción de su voz de la única manera posible: a lo largo de los años infantiles aprendemos que el trueno y el relámpago tienen tal y tal causa natural, que el camino del Sol... que la forma de la Tierra... Aprendemos escuchando. Si son oídas nuestras preguntas. Después una explicación total, única (desencantada) del mundo se impone como un monólogo de la naturaleza sobre nuestra inteligencia adolescente. El universo no nos da razones, nos desvela (cuando lo hace) sus leyes mecánicas. Y un embeleso de contemplación ahoga las antiguas preguntas.
Sólo si el niño es educado en la palabra (escuchar, recibir razones, comprender, pedir, obedecer, discutir, perdonar, amar) podrá alguna vez escuchar la palabra de Dios y recibir la fe como un diálogo con Él. El mundo es una voz estridente pero carece de oído. Dios escucha si se le habla, si también se le oye. Enseño a mi hijo a rezar. Creo en Dios Padre, todopoderoso... Como su madre y yo le enseñamos en su día a hablar con nosotros, ahora aprende a hablar con Dios. Pregunta y aprende que hay una voz, un logos, más allá de la causalidad ciega de la maquinaria mundana.
Veo a los adolescentes, tan viejos a veces, gritar sus opiniones con una contundencia desesperada. La misma que posee la ley de la gravedad o el principio de Avogadro (sea cual sea.) Imposibilitados para la razón esgrimen hechos, demuestran, imponen una algarabía solipsista, sorda y ciega y mecánica. Leo que se habla de una ética dialógica intramundo y no lo entiendo: el mundo es palabra pronunciada. No podemos hablar en él, con él, sino a través de la voz que lo dice y crea. Un diálogo personal que ignora esta verdad es imposible. En todo caso no es conversación sino mutuo golpear de palabras. Como el martillo neumático sobre la roca muerta.
Enseño a mi hijo a rezar.

5 comentaris:

Enric Senabre ha dit...

Doncs sí, jo en aquesta concepció de la fe estic d'acord. Perquè és un fe de creients, que no es pot imposar. Efectivament, els que no creiem no la podem adquirir, perquè es tracta d'una il·luminació personal. És una fe privada no exportable, ni tan sols li la pots inculcar al teu fill, només preparar-lo per a rebre-la. D'acord.
Ara bé, d'aquest fet no es pot desprendre que els que no tenen fe no estan oberts al diàleg, només que tenen altres creences -només morals, o d'altres religions-. Més aïna al contrari, compte amb aquesta fe, que no es convertisca en especial, perquè si es creu que és la única autèntica i menysprea les altres creences, llavors és quan impedeix el diàleg i la convivència (i per ahí anava jo al meu article)

Vista Parcial ha dit...

No ho enten, Jesús, dius que es pot creure voluntàriament i alhora dius: Pero la fe no puede venir de mí. Sólo de Dios procede la fe.
Jo no dic que la voluntat no jugue cap paper en l'adquisició de creences; però aquest paper només pot ser indirecte. Només les raons teòriques (epistèmiques) tenen poder sobre la creença; les raons pràctiques (d'interés, conveniència, prudència, etc.) no poden fer creure, sinó, en tot cas, portar-nos a indagar a buscar, a aconseguir raons epistèmiques. Perquè, com diu Bernard Williams (i sembla una veritat com un puny) "belief aims at truth". Com que creure és considerar vertader, sembla que cal alguna cosa (evidència) que et faça considerar vertader l'objecte de la teua creença i, respecte d'això, les raons pràctiques són impotents.
Això o és que la fe o "creure en hDéu" no és pròpiament una creença; que tot podria ser.
Però, podem parlar-ne. A mi el tema m'interessa

Jesús Párraga ha dit...

Salut, Tobies! Me n'alegre molt de la teua visita i que el tema de la fe (o de la creença no justificada o com dimonis siga) t'interesse. Però em planteges uns interrogants (que per altra banda són els del teu article "Tu hauries de creure!") que em venen ganes de dir: "no me preguntéis a mí; doctores tiene la iglesia que os sabrán responder" i "escurrir el bulto". No vull fer això, però et pregue que em deixes un parell de dies. Si més no per aclarir-me jo mateix entre teologia, epistemologia i filatèlia i colombofília.
Una abraçada, Tobies!

Valldalbaidí ha dit...

No vegueu com se li posaren (fa uns anys) quam Mossén Vicent Ribes (+) digué al meu poble que la fe és un do gratuït. Les forces "vives" (entre altres, un mestre franquista que havia marcat a quasi tots els veïns dels poble... visqué més de 90 anys i es jubilà als 75 (en aquell moment, crec, era possible)volien tirar-lo del poble. Llàstima que, com sol passar -i en podria donar noms-, els sacerdots (amb trellat) o són pocs o moren joves (Ribes als 50 anys).

Bon dia.

Jesús Párraga ha dit...

Doncs eixos que volien tirar el retor (qepd) no serien massa catòlics. Que havien pagat per la seua fe, o què?
:)
Per allò que dius sobre els retors amb trellat i les forces vives, algun dia et contarè una anècdota de don Vicent Cardona quan estava a la parròquia de la Mare de Déu de l'Olivar d'Alaquàs (jo no l'he conegut personalment però la font és totalment fiable)

Salut, Àngel.