La fe és una virtut que no té sentit a les societats modernes i democràtiques car demana una creença ferma sense dades observables, i això sembla irracional. Llavors és preocupant l’èmfasi desmesurat que li’n dóna el catolicisme perquè contribueix a mantindre inqüestionat l’estatus del poder. Aleshores caldria substituir-la per l’esperança, una virtut que admet un sentit humanista modern.
Trobe que les paraules d’ací dalt resumeixen de manera adient l’article “Fe”, de l’amic Enric Senabre, publicat el dia 9 de gener de 2011 al seu blog Observatori de la ciutadania (http://observatoridelaciutadania.blogspot.com/) He deixat fora del resum (segons els cànons d’aquesta disciplina) les valoracions, els recursos modalitzadors, els trets subjectius, la informació prescindible, etc., que, no obstant, seran objecte de crítica en aquesta anàlisi. Com que el text és públic i accessible mitjançant l’enllaç crec que no podré ser acusat d’inexactitud, descontextualització, tergiversació i d’altres maldats habituals en els debats d’aquest caire.
No vull comentar, per ara, el presumpte caràcter irracional de la fe sinó posar de manifest l’atreviment de l’amic Senabre en suposar la importància “fora de mesura” que el catolicisme concedeix a la fe. Aquesta petitio principii no pot vindre (disculpa’m Enric) més que de la ignorància. I és exigible per a criticar l’Església, el comunisme o la FIFA, un coneixement mínim d’allò què s’està parlant. Dic això perquè no cal ser teòleg ni massa beat per a llegir les Epístoles de sant Pau on trobarem aquest himne meravellós (I Cor. 13):
Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no tinguera caritat, seria com una esquella sorollosa o un címbal estrident
Si tingués el do de profecia i penetrés tots els designis amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no tinguera caritat, no seria res.
Si repartís tots els meus béns als pobres, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau i tingués així un motiu de glòria, però no tinguera caritat, de res no em serviria.
[…]
La caritat no passarà mai. Vindrà un dia que el do de profecia serà inútil, que el do de parlar en llengües s'acabarà, que el do de conèixer serà també inútil.
[…]
Mentrestant, subsisteixen la fe, l'esperança i la caritat, totes tres; però la caritat és la més gran.
Val a dir que, de les tres virtuts teologals (fe, esperança i caritat) sant Pau dóna especial rellevància a la caritat. Aquesta és la virtut en què el catolicisme hi posa èmfasi. Tant és així que (si no volem apropar-nos a sant Pau) la primera encíclica de Benet XVI, Deus caritas est, té aquesta virtut, identificada amb l’essència de Déu, com a objecte:
«Déu és amor; el qui està en l'amor està en Déu, i Déu està en ell» (1 Jn 4,16). Aquestes paraules de la Primera carta de Joan expressen amb claredat meridiana el cor de la fe cristiana: la imatge cristiana de Déu i també la imatge consegüent de l'home i del seu camí.»
De fet, el catolicisme considera que la caritat és tant al centre “de l’home i del seu cami” que la tercera encíclica del Sant Pare es titula Caritas in veritate i és un desenvolupament de la Doctrina Social de l’Església segons les circumstàncies de (com diría l’amic Senabre) “els nostres temps”.
Seria qüestió de veure ara si en aquesta incardinació de fe i caritat (la caritat és “el cor de la fe cristiana”) “l’esperança” hi juga algun paper i si la raó apareix per algun lloc.
(Continuarà)
7 comentaris:
Amic Parraga, és difícil parlar de l'església en la teua presència, perquè el teu coneixement del tema porta a trobar aspectes desconeguts fins i tot per als propis fidels. En el meu cas, és cert, el desconeixement és major, i les meues opinions sorgeixen de comentaris llegits en premsa, escoltats directament en radio o tele o llegits (com en el teu cas, ja que al teu blog vaig llegir un article en el qual assenyalaves la importància de la fe). En aquest cas vaig llegir unes declaracions respecte de la manifestació per la família d'any nou en les que es situava, l'amor, la fe i la caritat com a virtuts bàsiques del cristianisme modern (no pense citar, no tinc temps de buscar ara). Arran d'això em sorgí el dubte, perquè entenia l'amor i la caritat, però no entenia la importància de la fe. Per tant, no és que crega que el catolicisme li done una importància única, però sí desmessurada respecte a la importància que jo, i una societat civil democràtica, li donem. Només. Per tant, no et perdes en discussions teologals ni textuals, en les que no pense entrar, i explica'm perquè forma part de la tríada bàsica (en la qual jo no posaria)
Salut, Enric!
Ja t'ho he dit... Has d'escoltar més la COPE i llegir menys El País :D
Parlant seriosament: quan militava al Partit Comunista sempre n'hi havia algú que em deia "Tu no ets comunista? Doncs, hauries de repartir el teu sou!" I aixó perquè "havien sentit" que el comunisme és, essencialemt, repartiment. Crec que aquesta actitud no és filosòfica. Cal informar-se bé. Altrament, estic d'acord amb tu en què la presència de la fe en la quotidianitat de les nostres societats (post)modernes és ben minsa i que la proposta cristiana (insistisc en allò de "proposta") és a contracorrent del procés aclaparador de secularització. però si et sembla bé (i, per favor disculpa'm si, sense voler, puc semblar desconsiderat) a l'altra entrega de la meua crítica parlem d'això...
Interessant... està bé la traducció que fas servir en aquest cas, per parlar de les tres virtuts teologals emprant la paraula CARITAT, perquè jo sempre l'havia llegit amb AMOR (tot i que sabem que és el mateix... Deus caritas est = Déu és amor)
"Si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res"
Però així, com tu ho fas, queda molt clar.
Per cert, en la línia de qui parla de la FIFA, de l'església i del comunisme amb desconeixement de causa (i no ho dic per l'Enric, eh? que segur que en sap força) és que no puc resistir a explicar-te una anècdota:
Quan va venir el Sant Pare a Barcelona, a la Sagrada Família, un bloguero va parlar de la "poca presència de les dones a l'HOMILIA del Papa" hehehe ;-))
I quan li vaig dir que el que havien de fer les dones durant l'homilia era el mateix que els homes: seure, escoltar i mirar de no distreure's, va dir que ho havia posat així perquè ho havia llegit a un diari.
Bé, vaig a catequesi hehe... és cert, eh? ;-)
Salut, Assumpta! En realitat he fet un encreuament de la traducció catalana habitual que tu cites i una "catalanització" de la traducció castellana (que és la que tinc al cap): "y aunque tuviese tanta fe que trasladase las montañas, si no tuviera caridad, nada soy", per tal de donar-li a la virtut de la "Caritas" un nom paregut al llatí (el mateix Sant Pare parla de les dificultats de traducció de la paraula grega "agapé", si no recorde malament...) Ostres, tu! estem fets uns exègetes bíblics d'aupa!
:-)
Perdoneu-me per ficar-me en la vostra discussió etimològica-exegètica, però el que jo volia dir és justament el que he dit, que no em fa falta coneixer l'evangeli per opinar sobre el paper social de l'església als nostres dies. I no estic fent professió d'ignorància, no, no soc la Esteban, per l'amor de Déu, sinó que tinc el suficient criteri (jo i la major part de la ciutadania) per interpretar les informacions que llisc, veig i escolte. Crec que tots som prou majors per matisar i contextualitzar una notícia al País o a la Cope, per tant em sent plenament capaç per entendre les declaracions del Papa o de Rouco. I estic un poc cansat que l'argument que utilitzeu siga el de "no us entereu", "no sabeu prou" o "us manipulen perquè la confabulació jueu-masònica està contra l'església catòlica". Ja està bé. Ens fem una opinió tan fonamentada com la vostra que, trobe jo, disculpa totes les esllavissades (o sinceritats) de la cúria en funció del que diu l'antic testament o del que podria ser o del que hauria de ser. Ja val, aquest dilema el va posar a les clares Protàgores fa molt de temps. L'església és el que és, però els seus caps visibles tenen més responsabilitat en la imatge que transmeten, i estan cobrint-se de glòria.
I em sembla molt bé que dones i homes puguen resar en igualtat (faltaria més), però fins que no puguen donar missa o ser papa estaran discriminades.
Enric, no et mosquejes, home, que ningú t'ha comparat amb Belén Esteban, exagerat, que ets un exagerat (la Esteban és més lletja que no tu, home!)El que passa és que, pel que fa a la informació de la premsa no sempre és fàcil discriminar allò que és manipulació interessada: en un mitin de dues hores Anguita va fer referència a sant Joan de la Creu ("si os preguntan por pactos postelectorales, vosotros sonreid como san Juande la Cruz")... Al dia següent, Rodolfo serrano (que Dios confunda) basaba tota la seua informació del mitin donant la impressió que anguita era un "iluminat" que tan sols havia parlat en termes religiosos i de la "pinza" dels collons. Trobe que moltes vegades passa el mateix amb la informació que rebem de l'Església...
ENRIC, per la part que em correspon, perdona :-)
Vaig seguir el to que em va semblar de broma d'en JESÚS, però en realitat el meu comentari no anava directament dirigit cap a tu, perquè no havia llegit el teu post. Em sap greu si t'ho has pres malament. I t'ho dic de veritat.
El que jo volia dir -i això sí que és cert- és que molta gent creu al cent per cent el que diuen els mitjans de comunicació com si fos veritat absoluta (o sigui, tenen fe en ells hehehe) i si un mitjà de comunicació diu una burrada tan gorda l'exemple que vaig posar de la de la poca intervenció de les dones en una homilia (que és "sermó"), doncs sempre hi ha qui ho copia i ho repeteix i es fa abanderat dels drets de les dones demanant la seva major intervenció en les homilies ;-))
En quant a la reivindicació de llocs i escales jeràrquiques dins de l'Església... ja va dir Jesús que les coses no van per aquí. I ho dic perquè, com a dona (que fa catequesi, que col·labora en la revista i el blog parroquial, etc.) no em considero "discriminada" per no poder dir Missa o ser Papa... no és la meva meta arribar a ocupar un càrrec :-)
Quan, a la Sagrada Família, aquelles bones dones, les monges que van eixugar l'altar i van parar la taula, van ser ridiculitzades per "fer de minyones i tan sols sortir a netejar", jo recordava l'escena del Dijous Sant, quan Jesús, tovallola al cinto, comença a rentar els peus als seus deixebles, com feien els criats als senyors :-))
Publica un comentari a l'entrada