dimecres, 19 de gener de 2011

Coses de la intertextualitat: Joan Vecord i Julián Marías

L'altre dia vaig trobar un llibre de Julián Marías (filòsof que m'agrada prou) titulat Consideración de Cataluña. Està editat el 1994 però l'edició original és de 1966 i va ser escrit primerament en forma d'articles un any abans. Com que m'estic llegint una novel·la una mica pesada (més aviat, molt pesada) i la prosa de Marías és transparent, plena d'equilibri, justa, he començat a llegir el llibret (la temàtica del qual m'interessa molt) i en un moment donat he tingut un déjà vu o, millor dit, un déjà lu: això ja ho he llegit jo, m'he dit. I, efectivament, considereu els dos textos d'ací baix. És ben curiós perquè la distància és de 45 anys! I tot el que ha plogut i ha passat en aquest país! (Les negretes les he posades jo)

“I, com potser ja hagi explicat alguna altra vegada, parlo des de l'experiència d'haver anat veient com molts dels meus amics i antics companys d'escola (anys 80) i d'institut (els 90) catalanoparlants de l'Eixample barceloní han anat deixant de relacionar-se en català per a fer-ho gairebé exclusivament en castellà. Amb l'única excepció de l'expressió oral (doncs tots seguim parlant en català quotidianament), en la resta de parcel•les trien gairebé sempre el castellà: a l'hora de llegir un llibre, de mirar una pel•lícula i, sobretot, d'escriure una entrada al Facebook. Per què? Simplificant-ho molt i de manera barroera, perquè busquen la normalitat, i després de tants anys de cansaments i d'inseguretats sentint (i sentint-se dir) que el seu català no és correcte, el que volen és senzillament embolcallar-se de normalitat, una normalitat que no troben quan llegeixen en un llibre (o escolten en una peli) el diàleg falsament espontani d'algú que s'expressa en català normatiu. Tan gran és la fractura entre el nostre llenguatge quotidià i la llengua dels diccionaris. I si ja era prou gran aquesta escletxa quan vam iniciar l'EGB, les normes i mesures que havien d'ajudar a reduir-la el que han aconseguit ha estat, contràriament, ampliar-la, i acabàvem el COU sentint-nos encara més insegurs.”

Joan Vecord (Ivan Roig), “Això del català, podem fer-ho més fàcil?” en http://diaridavort.blogspot.com/
22 de mars de 2010


“…muchos catalanes, cuya adhesión al catalán es muy viva y que lo hablan constantemente, prefieren leer en español en condiciones “neutrales”; por ejemplo, un libro extranjero traducido. […] Los esfuerzos de gramáticos y lexicógrafos, y de algunos escritores, a lo largo del siglo XIX y en nuestro tiempo, por restablecer un catalán “puro” probablemente han restado espontaneidad al cultivo de esta lengua y han introducido una singular “inseguridad” en los que lo escriben. […] Son muchos los catalanes que hablan perfectamente el catalán, pero vacilan y se sienten inquietos al escribir una lengua que sienten en alguna medida “artificial” y distante de los usos verbales espontáneos.”

Julián Marías, Consideración de Cataluña, (articles publicats a El Noticiero Universal de Barcelona entre el 28 d’octubre i el 9 de desembre de 1965)

12 comentaris:

Assumpta ha dit...

És cert que molts catalanoparlants habituals sentim certa inseguretat a vegades a l'hora d'escriure la nostra llengua, però això té una explicació claríssima: VAREM SER EDUCATS EN L'EXCLUSIÓ TOTAL I ABSOLUTA DEL CATALÀ.

Quan jo anava a l'escola, tot era (TOT, o sigui el cent per cent) en castellà. De cop, un any, va aparèixer una assignatura (UNA) que es deia "Lengua vernácula" (en castellà, of course) en la que una professora, sense llibre ni material, una horeta per la tarda, mirava d'explicar-nos quatre coses sobre el català. Però ni tan sols recordo haver fet un miserable examen d'aquella mena d'assignatura experimental.

Aquesta assignatura va desaparèixer a FP i tampoc la vaig tenir a COU on tot, tot i tot era sempre en castellà i el català era totalment inexistent. Jo vaig començar COU l'any 1980... a l'any 80 RES DE CATALÀ!!!

A la Facultat (vaig començar l'any 1981) tan sols UN professor -de Dret Polític- feia la classe en català... Durant tota la carrera crec que tan sols vaig tenir dos professors que expliquessin en català (llibres, manuals... tot era en castellà, clar)
I a 5è de carrera, una assignatura OPTATIVA, que es deia Dret Civil Català, que ens feia l'Encarna Roca i Trias, per cert.

Com ens hem de sentir segurs escrivint en català si MAI ens l'han ensenyat?

Si dubtem no és per culpa del català normatiu o dels diccionaris, és culpa del règim franquista...

Però bé, això es pot arreglar... practicant i practicant i llegint i equivocant-se i corregint una i una altre vegada.

Qui, per comoditat i mandra, deixa d'escriure en català i es passa al castellà, poc amor té a la seva llengua.

Jesús Párraga ha dit...

Salut, Assumpta!
Òbviament tens tota la raó (imagina't ací al País Valencià!). Tanmateix considera que qui fa l'entrada és una persona que no és de la nostra generació, que, afortunadament, no ha viscut el franquisme, que ha estat alfabetitzat en català i que es fa ressó d'un problema detectat, amb moltíssima perspicàcia, ja als anys 60 entre les persones il·lustrades. No sé... No podríem, si més no, enviar a fer la mà les "eles" geminades que mai no sé on he de posar-les?
;.)

Enric Senabre ha dit...

osti, si això els passa als catalans, què ens passa a nosaltres? La meua idea és que no hem aconseguit un estandard d'ús comú (creia que els catalans sí, però no ens servia als del Sud) i això crea la fractura de la qual parla el primer article. M'han agradat molt els articles (tot i que no m'agrada gens el Julian Marias, ai, no coincidirem en res! Jesus, bé aquest article si que m'ha agradat molt, ja coincidim!)

Joan Vecord (Ivan Roig) ha dit...

Ostres Jesús, se m'ha quedat el cos petit de l'emoció: veure el meu nom (bé, el meu malnom o sobrenom) al costat del del Julián Marías, que per molt que no sigui sant de la meva devoció és tota una patum!

Evidentment, i malgrat el risc de rebre alguna pedregada (el tema de la llengua desperta l'animal que tots tenim dins) pots usar la meva foto. Al costat del Marías encara hi haurà qui em trobarà atractiu. ;-)

PD: un apunt molt breu (se suposa que ara mateix estic atenent clients): com bé queda expressat en el text que reprodueixes, la meva experiència es refereix a la ciutat de Barcelona (concretament, l'Eixample), menció feta expressament per a marcar diferències amb la resta del territori, que queda lluny de les meves intencions i (sobretot) coneixements. Crec, tanmtaeix, que a Barcelona el divorci amb la normativa ve condicionat sobretot per la quantitat de castellanismes que portem enquistats des de fa generacions (ja les deien els nostres besavis, per entendre'ns), mentre que potser fora de Barcelona els conflictes amb l'estàndard no tinguin tant a veure amb castellanismes o barbarismes com amb trets dialectals no reconeguts. I com que l'agressivitat no és la mateixa contra els dialectalismes que contra els barbarismes, la inseguretat i distanciament del parlant crec que tampoc no ho és.

PD2: aquest posicionament meu (i del Marías!) sobre la contraprudència de la inseguretat que provoca el culte a la puresa lingüística el defensa també l'Albert Pla Nualart, autor del llibre a què feia referència la meva entrada al blog i actual corrector del diari Ara.

PD3: la guerra català light vs. català heavy segueix ben viva. A tall d'exemple, aquest fil recetn a un fòrum del Racó Català:

http://www.racocatala.cat/forums/fil/135477/catala-correcte-direm-va-rompre-vas-tenda

Jesús Párraga ha dit...

Collons, Enric, Joan, què vos ha fet el pobre Julián Marías? Va lluitar amb la República, Va ser represaliat pel franquisme, es va negar a jurar els "principios fundamentales del movimiento" i no va poder fer classes a la Universitat... i damunt li va eixir un fill tant pedant com Javier...
:)
(ostres, tu, la parauleta de comprovació és "poleming")

Assumpta ha dit...

No, de cap manera... No vull eliminar les "eles" geminades perquè formen part de la meva llengua. El que vull fer és aprendre bé on s'han de col·locar...

Ah, jo també sóc de l'Eixample, de la dreta de l'Eixample per ser més exactes, i he sentit molts més castellanismes en persones de comarques gironines (sí, sí, no us poseu les mans al cap) i aquí a Reus -on visc des de fa 20 anys- que no pas a Barcelona (on en vaig viure 28 i hi vaig tot sovint)

Jesús Párraga ha dit...

Hala, Assumpta! Et llances a la jugular!
;-)
Conste que en el debat original a ca Joan Vecord la meua postura no era massa definida. De fet sóc prou conservador en matèria ortogràfica (allò de la geminació era broma, que ben boniques que són les eles paral·leles)
Ara, no podríem simplificar els dígrafs...? és que tanta "tz", "tj"...

ÉS BROMA, ÉS BROMA!!!

:)

Valldalbaidí ha dit...

Lamente contradir alguna cosa que s'ha dit als comentaris. Vaig arribar a Catalunya el curs 1980-81... i vaig haver d'impartir Llatí aqueix curs. Ho vaig fer amb un manual en català i no vaig tindre cap tipus de problema. Tot el contrari: agraïments per part de pares i alumnes. Fins i tot, el fill del sergent de la GC volia fer-me dir alguna cosa en castellà i no ho va aconseguir mai durant els quatre cursos que vaig estar al meu primer centre. No sé a quin institut o col.legi aniria Assumpta... però sàpies que, si l'any 80 RES DE CATALÀ!... puc dir-te que en algun lloc (i no vaig tindre mai la sensació de ser una cosa rara) QUASI TOT EN CATALÀ! Bona nit.

Valldalbaidí ha dit...

El que dic no trau la raó al text de Jesús. Tot el contrari. Però, si falla alguna coseta, és des de dins... pense jo.

Jesús Párraga ha dit...

Salut, Àngel! Vaja, si començares a fer classes al 80-81 ja tens alguns triennis :-)
Eixe curs jo estava en COU a l'institut d'Alaquàs. No teníem classe de valencià ni en valencià. De fet jo vaig descobrir que el valencià era una llengua viva quan vaig arribar a l'institut i vaig sentir els meus companys d'Alaquàs, Aldaia i Xirivella... Al 2n de BUP (78-79)posaren classes voluntàries de valencià fora de l'horari lectiu. El primer dia l'aula estava plena de gom a gom però en veure el professor (un home una mica tocat que ens va dir de bell antuvi que el valencià no era la mateixa llengua que el català) al segon dia no hi va anar ningú... Ostres, tu com passa el temps... :-)

Valldalbaidí ha dit...

A mi, si els polítics tingueren una miqueta de sentit comú -no dic ja vergonya- ja m'haurien jubilat... És a dir, entre la discapacitat -ara me l'han deixada en el 41%... saben molt ells... i ja saps per què ho div- i alguna coseta més, m'haurien d'agrair (i a molts més també) que hem mantingut un ensenyament "viu" fins avui. Però ja saps...

Àngel

Valldalbaidí ha dit...

Evidentment, al PV, la situació era totalment diferent. Vaig haver d'emigrar per poder fer classes de i en la llengua de mon pare (DEP) i ma mare a Catalunya... i això no ho oblidaré mai.