diumenge, 25 d’abril de 2010

Mocador

Supose que allò que diem “educació”, “cortesia”, “urbanitat”, etc. són restes d’una codificació pre-jurídica (o quasi-jurídica) de les relacions humanes que establia un ordre conegut de submissió i jerarquia. El respecte degut (i si és degut és de justícia, és just, atorgar-lo) als ancians i les ancianes es manifesta tot cedint-los el seient o ajudant-los a creuar el carrer perquè reconeixem en aquests actes la possició jeràrquica merescuda, el dret guanyat i el nostre deure de satisfer-lo. Si el senyor feudal passa pel carrer, la gent del comú es descobreix, es lleva el barret, inclina el cap. Davant les dones (ah, la courtoisie!) els barons també ens llevem el barret ens inclinem i les besem a les mans. Besem els nostres parents si els trobem pel carrer, si ens acomiadem o si els donem la benvinguda. Besem els xiquets abans d’anar a dormir. Les dones, segons sant Pau, han de dur el cap cobert a l’Església peró no els barons que tenen, fins i tot, l’obligació de descobrir-se quan es troben sota un sostre… Submissió, jerarquia.
La juridització moderna de les relacions humanes, en tant que contracte entre iguals, deixa una mica en l’aire les antigues regles d’urbanitat. Sí, una persona ben educada ha d’obrir la porta i deixar passar a un altre, ha de dir “bon dia” quan arriba al forn a comprar el pa, ha de cedir el seient a les dones embarassades… Per què? Perquè això és ser ben educat. Però, per què he de ser ben educat? Tinc l’obligació de ser ben educat? N’hi ha alguna llei que me n’obligue? Doncs, no… O, sí. Perdut el conjunt de relacions consuetudinàries de caràcter comunitari, l’Estat, com a monopolitzador de l’ús legítim de la violència ens obliga a cedir el seient del metro a embarassades, discapacitats i persones grans tot reservant-ne uns quants en cada vagó per a aquestes persones. (Bé, si n’hi ha tres seients ocupats per tres vellets jo no tinc cap obligació de cedir-ne el meu: que posen-hi més! )
A les aules dels nostres pecats (normalment dotades amb sostre) tenen el costum de vindre (obligats) molts xicons amb una gorra al cap. No només amb una gorra al cap, sinò fent ostentació de la gorra que, òbviament, es porta com a signe de pertànyer a alguna subcultura urbana i que aquestos angelets no es lleven ni per a anar a pixar. Ara bé, per què haurien de llevar-se la gorra? Tenen els usuaris de l’ensenyament públic (o clients de l’ensenyament privat) el deure de reconèixer, amb aquest gest de submissió, la jerarquia del professor? Portar el cap cobert no destorba la classe i, sobretot, en quina part del contracte (ço és, del dret) diu que no puc vestir com em done la gana, eh? L’Estat (en forma de Consell Escolar, tant se val) determina aleshores que les gorres estan prohibides perquè interpreta (encertadament) que són un signe d’insolència que pertorba el normal desenvolupament de les classes. Ara bé, la llei ha de tindre un caràcter universal i la norma positiva no pot dir “es prohibeix a la banda dels latins lovers i mascatxapes en general portar les seues gorres asqueroses a dins de l’insti”, sinò (més o menys) “cap membre de la comunitat escolar romandrà amb el cap cobert per cap tipus de peça de vestir a les instalacions cobertes del Centre”.
La qüestió és que l’origen de la norma és impedir la insolència, quelcom que trenca el contracte entre iguals perquè una part contractual obliga l’altra, velis nolis, a suportar la seua presència insolent. No es tracta, doncs, de no dur res al cap sinò de no ser insolent. Perquè… Imaginem-nos (i malauradament, dolorosament, se’n donen casos) una xiqueta sotmesa a un tractament de químio-teràpia que vol cobrir el seu cap; o un xiquet amb una malaltia que li desfà la pell i no vol mostrar les plagues del seu crani. Com no acudir a l’esperit de la norma i no a la seua lletra? Com no fer una excepció, motivada i argumentada?
Imaginem-nos ara que una xiqueta, seguint les seues creences religioses (reconegudes com un dret positiu), no vol amagar el seu rostre, no vol ser insolent amb els seus mestres, no vol ofendre ningú i no vol mostrar els seus cabells sinò cobrir-los amb un mocador que s’ajusta al seu cap…
Què perdem com a estat modern, com a societat moderna i democràtica?

dissabte, 24 d’abril de 2010

ABRIL 74, 25 D'ABRIL

Abril és el mes més cruel, fa brotar
liles de l'interior de la terra morta, mescla
la memòria i el desig, estremeix
els arrels marcits amb pluja de primavera.
T. S. Eliot, Terra erma





José Afonso
Grândola vila morena

Grândola, vila morena
Terra da fraternidade
O povo é quem mais ordena
Dentro de ti, ó cidade
Dentro de ti, ó cidade
O povo é quem mais ordena
Terra da fraternidade
Grândola, vila morena
Em cada esquina um amigo
Em cada rosto igualdade
Grândola, vila morena
Terra da fraternidade
Terra da fraternidade
Grândola, vila morena
Em cada rosto igualdade
O povo é quem mais ordena
À sombra duma azinheira
Que já não sabia a idade
Jurei ter por companheira
Grândola a tua vontade
Grândola a tua vontade
Jurei ter por companheira
À sombra duma azinheira
Que já não sabia a idade





Lluís Llach
Abril 74

Companys, si sabeu,
on dorm la lluna blanca
Digueu-li que la vull,
però no puc anar a estimar-la
Que encara hi ha combat
Companys si coneixeu
el cau de la sirena
enllà en mig de la mar
Jo l' aniria a veure
Però encara hi ha combat
I si un trist atzar
m'atura i caig a terra
Porteu tots els meus cants
I un ram de flors vermelles
A qui tant he estimat
Quan guanyem el combat
Coneixeu, el cau de la sirena
Allà en mig de la mar
Jo l' aniria a veure
Pro encara hi ha combat
Companys si busqueu
Les primeveres lliures
amb vosaltres vull anar
Que per poder-les viure
Jo me n'he fet soldat
I si un trist atzar
m' atura i caig a terra
Porteu tots els meus cants
I un ram de flors vermelles
A qui tant he estimat





Georges Moustaki
Portugal

Oh muse ma complice
Petite sœur d'exil
Tu as les cicatrices
D'un 21 avril

Mais ne sois pas sévère
Pour ceux qui t'ont déçue
De n'avoir rien pu faire
Ou de n'avoir jamais su

A ceux qui ne croient plus
Voir s'accomplir leur idéal
Dis leur qu'un œillet rouge
A fleuri au Portugal

On crucifie l'Espagne
On torture au Chili
La guerre du Viêt-Nam
Continue dans l'oubli

Aux quatre coins du monde
Des frères ennemis
S'expliquent par les bombes
Par la fureur et le bruit

A ceux qui ne croient plus
Voir s'accomplir leur idéal
Dis leur qu'un œillet rouge
À fleuri au Portugal

Pour tous les camarades
Pourchassés dans les villes
Enfermés dans les stades
Déportés dans les îles

Oh muse ma compagne
Ne vois-tu rien venir
Je vois comme une flamme
Qui éclaire l'avenir

A ceux qui ne croient plus
Voir s'accomplir leur idéal
Dis leur qu'un œillet rouge
À fleuri au Portugal

Débouche une bouteille
Prends ton accordéon
Que de bouche à oreille
S'envole ta chanson

Car enfin le soleil
Réchauffe les pétales
De mille fleurs vermeilles
En avril au Portugal

Et cette fleur nouvelle
Qui fleurit au Portugal
C'est peut-être la fin
D'un empire colonial

Et cette fleur nouvelle
Qui fleurit au Portugal
C'est peut-être la fin
D'un empire colonial

dijous, 22 d’abril de 2010

¿Qué fue de los profesores agregados de bachillerato? (fragmento de un informe académico)

El debat permanent amb l'amic Enric Senabre em fa recordar un Informe que vaig redactar fa uns anys. Deixe ací a sota un nou fragment especialment dedicat als que, un dia, van ser Professors Agregats de Batxillerat i es sentiren com un personatge d'una pel.li de l'oest (no me'n recorde del títol) en la que agarren a un militar d'eixos de cavalleria i el degraden i li lleven les insignies i els botons... i fins i tot la cartera.
[...] La subordinación de la enseñanza al sistema productivo es algo evidente cuya demostración sería un ejercicio perogrullesco pues así se dice explícitamente en los textos normativos de más alto rango (basta una ojeada a los preámbulos de la leyes orgánicas sucesivas que regulan el Sistema Educativo). Ahora bien, de que este hecho sea una evidencia no se deriva la evidencia de su necesidad. Es decir, que la escuela esté al servicio de la producción no implica que la escuela deba estar al servicio de la producción. En principio porque no siempre ha sido así: la escuela se convierte en sierva de las fábricas, talleres y comercios cuando acceden a ella aquéllos cuyo destino social es la fábrica, el taller o el comercio. Cual si de la maldición de Sísifo se tratase, el proletariado entra en la escuela para descubrir que la escuela se ha proletarizado y le sitúa en el punto de partida, hasta el punto de que la academia no es ya posibilidad de ascenso social sino garantía incierta de, cuando menos, permanecer en la clase obrera y no caer en la exclusión social.
El primer paso de la industrialización de la enseñanza viene dado por la introducción en ella de formas organizativas fabriles (básicamente la fragmentación del proceso en tareas mecánicas) y el reajuste conceptual del proceso educativo, pero, más allá de esto, el maridaje entre la escuela y la producción de bienes y servicios constituye el esqueleto mismo de todo el sistema educativo.
Una de las obsesiones del legislador al promulgar la LOGSE fue “dignificar” la Formación Profesional y quizás sería más conveniente hablar de “privilegiarla”:

· A la FP de grado medio se accede previa obtención del Graduado en Enseñanza Secundaria Obligatoria o mediante la realización de una prueba de acceso. Una doble vía inexistente para el Bachillerato, al que sólo se puede acceder con el graduado o después de haber superado un ciclo formativo de grado medio.
Al grado superior de la FP se accede mediante la obtención del título de bachillerato o la realización de una prueba de acceso (en determinados casos se puede pasar también con facilidad desde el grado medio al grado superior), en cambio, para acceder a la Universidad tras cursar el bachillerato es necesario superar alguna prueba selectiva.
La Enseñanza Secundaria Obligatoria (y aun el Bachillerato) incluyen la formación profesional de base que da paso a ciclos medios y superiores que suman cuatro cursos, mientras que el Bachillerato consta tan sólo de dos.

Es imposible no concluir que el camino de la Formación Profesional es ancho y ameno mientras que el que conduce a la Universidad está plagado de obstáculos y desvíos: titulación, PAU, retroceso al bachillerato desde un ciclo medio de FP tras un rodeo de dos años, acceso desde la FP superior dos años después de haber concluido el Bachillerato, etc.
Además el profesorado tradicionalmente adscrito al bachillerato ha de “descender” hasta los niveles inferiores de la ESO mientras que el profesorado de FP recibe un alumnado mayor de dieciséis años en los ciclos medios y otro equiparable al universitario en los ciclos superiores. Por otra parte, los periodos de Formación en Centros de Trabajo liberan al profesor de FP de gran parte de su carga lectiva y por último, la ratio de los grupos de FP es inferior a la ratio de Bachillerato.
Puede haber alguna inexactitud en la exposición de los hechos anteriores pero ello no empece una interpretación casi obvia: el antiguo profesor de bachillerato ha de vérselas con alumnos de entre doce y veinte años distribuidos en dos etapas distintas (una de las cuales, a su vez, se divide en dos ciclos), con toda la enorme diversidad y complejidad que ello implica en cuanto a niveles de motivación, interés por el aprendizaje, disparidad de circunstancias personales y sociales, necesidades educativas especiales de todo tipo, integración en el aula de distintas culturas y etnias, escolarización sobrevenida, ratio desbordada, etc. Mientras que el profesor de FP encuentra estudiantes quizá diversos por las diferentes vías de acceso pero en general motivados y adscritos a una etapa postobligatoria en estudios mayoritariamente vinculados a ramas productivas del sector terciario (sería interesante estudiar las diferencias existentes entre los oficios adscritos a la Garantía Social y los adscritos preferentemente a la Formación Profesional).
En vísperas de la promulgación de la LOGSE nos felicitábamos de que la nueva ley se acercaba al ideal del cuerpo único de docentes. En realidad el colectivo ha sufrido una fragmentación brutal entre docentes que “ascienden” (maestros del primer ciclo de secundaria que al entrar en los institutos equiparan su salario y su horario lectivo al de los profesores de secundaria y profesores de FP que ejercen en un ghetto residencial ajeno a la mayoría de los problemas de la enseñanza) y docentes que “descienden” desde el bachillerato hasta el primer ciclo de la secundaria obligatoria con lo que todo ello implica de resentimiento y desconfianza mutua. Y sin considerar las diferencias entre profesores con destino definitivo, desplazados, suprimidos, en expectativa de destino, interinos, sustitutos, profesores técnicos y de secundaria, catedráticos...
En la obra, Sociología de l’Educació se caracteriza al profesorado como un colectivo de criterios dispersos y difícilmente unificables. ¿Cómo no ha de ser así si es imposible de hecho hablar de la existencia de un colectivo de enseñantes (de esa entelequia que los sindicatos llaman “trabajadores de la enseñanza”)? El profesorado forma un conjunto disperso, fragmentado, imposibilitado para generar una conciencia común y disuelto en querellas de intereses muchas veces enfrentados entre sí que se resuelven en una queja continua y victimista (¡más recursos, más apoyos, más reconocimiento, más incentivos!) pero que paralizan una posible acción común por el reconocimiento social.
Es imposible no concluir que el sector del profesorado más castigado (y elegimos intencionadamente el participio) ha sido el de los antiguos profesores agregados de bachillerato, que se ven expulsados de la enseñanza postobligatoria a las tinieblas exteriores de las enseñanzas básicas. Se trata, sin duda, de una enorme derrota.
El resultado de privilegiar la orientación productivista del sistema educativo es, en consecuencia, la pérdida de sentido de la actividad de una gran masa de profesores para los cuales (y esto pasa ya por ser un deseo casi vergonzante) el destino natural de la enseñanza media es la Universidad.
Proletarizados y alienados, cuestionados y denostados por aquellos a cuyo servicio trabajamos, fragmentados, divididos, categorizados, minorizados, imposibilitados para sentirnos compañeros unos de otros, nuestra profesión cae necesariamente en la anomia y de ahí al nihilismo, a percibir el trabajo como una carga insoportable, a veces entre risas amargas y nostalgias no menos amargas, no hay ni siquiera un paso.

dissabte, 17 d’abril de 2010

No puc dormir soleta, no

Sempre que faig una entrada sobre ensenyament resulta pessimista, trista, fins i tot catastrofista (merda de rimes!). Supose que tinc la síndrome de burn-out o que estic "hasta los estos de aquí" (que diria el genial Forges), però l'altre dia la meua dona (que també es del gremi) em va comentar tota contenta l'efecte estètic i emotiu que va produir en els seus alumnes de primer de batxillerat un sonet de Petrarca. Pràcticament he oblidat eixa sensació de saber, sense cap dubte, que un poema ha commogut una ànima adolescent. I era una sensació de plenitud, de què les meues classes estaven plenes de sentit i de què l'enlluernament davant la poesia era quelcom de compartit, quelcom comunicable, perquè habitava en l'esperit dels catorze, dels quinze, dels setze anys. Però en més de vint anys de dedicació a la docència puc contar (literalment) amb els dits d'una mà eixos moments de comunió, sempre manifestats en un somriure, en una mirada que diu "he comprés", "ho sent".

Recorde els ulls baixos d'una xiqueta de segon de BUP, la cara tota enrogida, la companya espentant-la lleugerament amb el colze mentre jo llegia:


No puc dormir soleta, no.
Què em faré, lassa,
si no mi's passa?
Tant mi turmenta l'amor!

Ai, amic, mon dolç amic!
Somiat vos he esta nit.
Què em faré, lassa?

Somiat vos he esta nit
que us tenia en mon llit.
Què em faré, lassa?

Ai, amat, mon dolç amat!
Anit vos he somiat.
Què em faré, lassa?

Anit vos he somiat
que us tenia en mon braç.
Què em faré, lassa?


La niña que amores ha
sola, ¿cómo dormirá?

Recorde els ulls a prop de les llàgrimes, les mans crispades, agarrant el llibre de Garcilaso, d'una altra xica de tercer de BUP mentre recitava

Por vos nací, por vos tengo la vida,
por vos he de morir y por vos muero.

I en eixa mateixa classe la mirada directa, clara, brillant d'una altra xiqueta (sempre, pràcticament sempre, les dones) mentre escoltàvem, en la veu de rierol d'Amancio Prada

Mi amado, las montañas
los valles solitarios, nemorosos,
las ínsulas extrañas,
los ríos sonorosos,
el silbo de los aires amorosos.


I recorde els meus alumnes de quart d'ESO cantant

...para bordar de corales tu cintura
saciar esta locura
mojado en ti.

I després

Besos, ternura
qué derroche de amor
cuánta locura.

I recorde el cor en un puny de tota la clase de tercer d'ESO mentre llegiem el Romance de Delgadina:

La más pequeña de ellas
Delgadina se llamaba.
Un día estando a la mesa
su padre se la miraba.
-¿Qué me miras, padre mío,
que me miras a la cara?
-Te miro una cosa hija
que has de ser mi enamorada.

He de reconèixer que, de vegades... però són tant poques...

divendres, 16 d’abril de 2010

Microconte

L'amiga Assumpta ens demana que participem als jocs literaris de Sant Jordi organitzat a http://tumateix-llibres.blogspot.com/ . Es tracta de confeccionar un microconte de menys de 50 paraules que incloga el títol d'un llibre i el seu autor però sense que la temàtica faça referència al mateix (si ho he entés bé). Deixe ací baix el meu microconte (per favor, heu de ser condescendents.)


Ficcions

Segons les cròniques de Tlön (però Déu és més savi!), Pere Borges, heresiarca d’Uqbar, va ser assassinat pel seu amic Jorge Luis Calders, gran mestre de l’ordre d’Orbis Tertius, qui, poc abans de morir, va admetre: “…Borges deia la veritat, però una veritat que havia de romandre oculta…”

dijous, 15 d’abril de 2010

BANDA SONORA, Child in time


Entre els adolescents de la classe obrera dels setanta potser la banda de Rock'n'roll més famosa era Deep purple i de les seues cançons la més admirada era sens dubte "Highway star". Vos deixe ací baix una que m'agrada més(encara), "Child in time".



Child in time
Deep purple

Sweet child in time you'll see the line
The line that's drawn between the good and the bad
See the blind man shooting at the world
Bullets flying taking toll
If you've been bad, Lord I bet you have
And you've been hit by flying lead
You'd better close your eyes and bow your head
And wait for the ricochet

dimarts, 13 d’abril de 2010

14 D'ABRIL: VISCA ESPANYA REPUBLICANA!

Per la III República Espanyola
Abril és el mes més cruel, fa brotar
liles de l'interior de la terra morta, mescla
la memòria i el desig, estremeix
els arrels marcits amb pluja de primavera.
T. S. Eliot, Terra erma
Quan expliquem el Romanticisme literari a l'institut és un tòpic dir que els romàntics, malcontents amb la societat que els ha tocat viure, fugen (amb la imaginació) en l'espai cap a paisatges exòtics, bàrbars, i en el temps cap al passat idealitzat de la cavalleresca Edat Mitjana. Quelcom de semblant passa amb l'esquerra espanyola, que mai és a Espanya i va per ahí resolent (amb la imaginació) el conflicte palestino-israelí o recolzant la Revolució cubana, venezolana o boliviana. I si mirem a dintre de les nostres fronteres més o menys sobiranes hem de buscar l'esquerra embolicada en resoldre qüestions identitàries de gènere o transgènere, atomitzada a la recerca d'identitats nacionals, fins i tot defenent a vida o mort assumptes urbanístics de barris perifèrics. Això pel que fa a l'espai. Pel que fa al temps, el gran mite escapista de l'esquerra espanyola és la Segona República. Mitificada i mistificada en la memòria i la imaginació, la Segona República (com els nacionalismes diferencials, com l'internacionalisme oenegista, com la teoria queer...) ens lliura de construir un projecte clar de futur republicà, unitari, estatal, per a la nostra pobra, bruta, trista, dissortada pàtria... espanyola.


Amics i amigues, companys i companyes, salutacions republicanes!

Visca el 14 d'abril!

Visca Espanya amb honra!

Visca la República!

divendres, 9 d’abril de 2010

9 d'abril, fa trenta tres anys

Abril és el mes més cruel, fa brotar
liles de l'interior de la terra morta, mescla
la memòria i el desig, estremeix
els arrels marcits amb pluja de primavera.

T. S. Eliot, Terra erma


Ara fa trentra tres anys el 9 d'abril va caure en Dissabte de Glòria i va ser legalitzat el Partit Comunista d'Espanya. A sota del titular de Mundo Obrero ("El PCE legal") deia "Un triunfo para la democracia y la reconciliación."

divendres, 2 d’abril de 2010

2 d'abril

Ara fa tres anys el 2 d'abril va caure en Dilluns Sant. El món catòlic (i moltes persones més) recordava el Papa Joan Pau II i va morir mon pare (qepd). Enguany el 2 d'abril ha caigut en Divendres Sant. Des que vaig aprovar les oposicions a professor agregat de batxillerat aprofitava aquest dia (el Divendres Sant, vull dir) per a dur els pares a menjar un arròs a banda o qualsevol altra cosa amb peix per tal de respectar la tradició. Un any a Benidorm, un altre a Cullera, un altre a Peníscola... A ma mare li agradava molt veure'm pagar amb la targeta de crèdit i mon pare fruïa com un xiquet tot unflat d'orgull per el fill i la nora "profesores, más que maestros..." i perquè li agradava molt eixir en cotxe i dir a tothora "tú tranquilo, sin correr. El que quiera correr que corra, tú pégate a la derecha." Hui, ma mare, vídua des de fa tres anys està en ma casa passant la Setmana Santa. Hem dinat sopa de peix i calamars a la romana. Abans de dinar hem passat a veure el meu oncle a la residència. Després de dinar hem començat a veure Espartaco però la meua dona, el meu xiquet i jo hem fet una breu visita a un nebot que tenim a l'hospital per problemes digestius. Ara, mentre escric, la meua dona i ma mare veuen Ben-hur i el meu fill és a la cuina mirant una sèrie de dibuixos animats. El Crist ha mort i el món és orfe. Pense en l'angúnia de Jesús a Getsemaní i em ve al cap un personatge d'un conte de Clarín que diu, desesperat: "No podía ser el mundo una cosa tan mala. La creación, como mis hijos, necesitaba padre... y a través de doctrinas viejas y nuevas, de sistemas orientales y occidentales, inmanentes y trascendentales... fui buscando, buscando... la paternidad, como imperativo categórico del dolor... La infinidad del mal, lo absoluto de la desesperación que suponía la no existencia de un Dios Padre, era cosa demasiado perfecta en su género de mal, para no ser cosa artificiosa, hipótesis, una teoría alambicada, una figura geométrica, regular, abstracta, que no se daba en la realidad, sino en el cerebro enfermo del hombre. No podía ser que el universo no tuviera Padre... El Padre nuestro... Aquel en cuyo seno yo dejaré a mis hijos si mis locuras me matan antes de tiempo. Pensando que hay Dios, Padre Celestial; pensando que, pese a la apariencia, el universo es un regazo, un nido de cariño, puedo vivir sin una camisa de fuerza. ¡Si mis hijos no tuvieran más padre que yo, mortal!... Pero le tienen sí. ¿verdad? ¿No es verdad que en cátedra lo pruebo? ¿Que no hay positivismos ni intelectualismos que valgan ante la idea seria, clásica, tradicional, estética, armoniosa... del Padre Eterno que está en los cielos... es decir, en todas partes?"

dijous, 1 d’abril de 2010

DIJOUS SANT

No me mueve, mi Dios, para quererte
el cielo que me tienes prometido,
ni me mueve el infierno tan temido
para dejar por eso de ofenderte.
Tú me mueves, Señor, muéveme el verte
clavado en una cruz y escarnecido,
muéveme ver tu cuerpo tan herido,
muévenme tus afrentas y tu muerte.
Muéveme, en fin, tu amor, y en tal manera,
que aunque no hubiera cielo, yo te amara,
y aunque no hubiera infierno, te temiera.
No me tienes que dar porque te quiera,
pues aunque lo que espero no esperara,
lo mismo que te quiero te quisiera.