divendres, 2 d’abril de 2010

2 d'abril

Ara fa tres anys el 2 d'abril va caure en Dilluns Sant. El món catòlic (i moltes persones més) recordava el Papa Joan Pau II i va morir mon pare (qepd). Enguany el 2 d'abril ha caigut en Divendres Sant. Des que vaig aprovar les oposicions a professor agregat de batxillerat aprofitava aquest dia (el Divendres Sant, vull dir) per a dur els pares a menjar un arròs a banda o qualsevol altra cosa amb peix per tal de respectar la tradició. Un any a Benidorm, un altre a Cullera, un altre a Peníscola... A ma mare li agradava molt veure'm pagar amb la targeta de crèdit i mon pare fruïa com un xiquet tot unflat d'orgull per el fill i la nora "profesores, más que maestros..." i perquè li agradava molt eixir en cotxe i dir a tothora "tú tranquilo, sin correr. El que quiera correr que corra, tú pégate a la derecha." Hui, ma mare, vídua des de fa tres anys està en ma casa passant la Setmana Santa. Hem dinat sopa de peix i calamars a la romana. Abans de dinar hem passat a veure el meu oncle a la residència. Després de dinar hem començat a veure Espartaco però la meua dona, el meu xiquet i jo hem fet una breu visita a un nebot que tenim a l'hospital per problemes digestius. Ara, mentre escric, la meua dona i ma mare veuen Ben-hur i el meu fill és a la cuina mirant una sèrie de dibuixos animats. El Crist ha mort i el món és orfe. Pense en l'angúnia de Jesús a Getsemaní i em ve al cap un personatge d'un conte de Clarín que diu, desesperat: "No podía ser el mundo una cosa tan mala. La creación, como mis hijos, necesitaba padre... y a través de doctrinas viejas y nuevas, de sistemas orientales y occidentales, inmanentes y trascendentales... fui buscando, buscando... la paternidad, como imperativo categórico del dolor... La infinidad del mal, lo absoluto de la desesperación que suponía la no existencia de un Dios Padre, era cosa demasiado perfecta en su género de mal, para no ser cosa artificiosa, hipótesis, una teoría alambicada, una figura geométrica, regular, abstracta, que no se daba en la realidad, sino en el cerebro enfermo del hombre. No podía ser que el universo no tuviera Padre... El Padre nuestro... Aquel en cuyo seno yo dejaré a mis hijos si mis locuras me matan antes de tiempo. Pensando que hay Dios, Padre Celestial; pensando que, pese a la apariencia, el universo es un regazo, un nido de cariño, puedo vivir sin una camisa de fuerza. ¡Si mis hijos no tuvieran más padre que yo, mortal!... Pero le tienen sí. ¿verdad? ¿No es verdad que en cátedra lo pruebo? ¿Que no hay positivismos ni intelectualismos que valgan ante la idea seria, clásica, tradicional, estética, armoniosa... del Padre Eterno que está en los cielos... es decir, en todas partes?"

2 comentaris:

Assumpta ha dit...

Mon pare va morir un dimarts sant (era 22 de març, ara ha fet cinc anys)...

Records ben macos aquests que expliques dels teus pares... i tan orgullosos que s'havien de sentir! ;-) (i la mare encara!!)

Avui, a la vetlla Pasqual, el Mossèn l'ha ofert per mon pare! ;-) Jo li vaig anar a demanar la Missa pel dia 22 de març... i em va dir "saps què, Assumpta? Li diré per la Vetlla Pasqual" ;-))

BONA PASQUA, JESÚS! :-)

Valldalbaidí ha dit...

Mon pare fa quatre (el 19 de desembre) va morir. El teu, tres. També tinc ma mare vídua, però no és molt eixidora. Seguim trobant-nos coses en comú. O quasi.