Sempre que faig una entrada sobre ensenyament resulta pessimista, trista, fins i tot catastrofista (merda de rimes!). Supose que tinc la síndrome de burn-out o que estic "hasta los estos de aquí" (que diria el genial Forges), però l'altre dia la meua dona (que també es del gremi) em va comentar tota contenta l'efecte estètic i emotiu que va produir en els seus alumnes de primer de batxillerat un sonet de Petrarca. Pràcticament he oblidat eixa sensació de saber, sense cap dubte, que un poema ha commogut una ànima adolescent. I era una sensació de plenitud, de què les meues classes estaven plenes de sentit i de què l'enlluernament davant la poesia era quelcom de compartit, quelcom comunicable, perquè habitava en l'esperit dels catorze, dels quinze, dels setze anys. Però en més de vint anys de dedicació a la docència puc contar (literalment) amb els dits d'una mà eixos moments de comunió, sempre manifestats en un somriure, en una mirada que diu "he comprés", "ho sent".Recorde els ulls baixos d'una xiqueta de segon de BUP, la cara tota enrogida, la companya espentant-la lleugerament amb el colze mentre jo llegia:
No puc dormir soleta, no.
Què em faré, lassa,
si no mi's passa?
Tant mi turmenta l'amor!
Ai, amic, mon dolç amic!
Somiat vos he esta nit.
Què em faré, lassa?
Somiat vos he esta nit
que us tenia en mon llit.
Què em faré, lassa?
Ai, amat, mon dolç amat!
Anit vos he somiat.
Què em faré, lassa?
Anit vos he somiat
que us tenia en mon braç.
Què em faré, lassa?
La niña que amores ha
sola, ¿cómo dormirá?
Recorde els ulls a prop de les llàgrimes, les mans crispades, agarrant el llibre de Garcilaso, d'una altra xica de tercer de BUP mentre recitava
Por vos nací, por vos tengo la vida,
por vos he de morir y por vos muero.
I en eixa mateixa classe la mirada directa, clara, brillant d'una altra xiqueta (sempre, pràcticament sempre, les dones) mentre escoltàvem, en la veu de rierol d'Amancio Prada
Mi amado, las montañas
los valles solitarios, nemorosos,
las ínsulas extrañas,
los ríos sonorosos,
el silbo de los aires amorosos.
I recorde els meus alumnes de quart d'ESO cantant
...para bordar de corales tu cintura
saciar esta locura
mojado en ti.
I després
Besos, ternura
qué derroche de amor
cuánta locura.
I recorde el cor en un puny de tota la clase de tercer d'ESO mentre llegiem el Romance de Delgadina:
La más pequeña de ellas
Delgadina se llamaba.
Un día estando a la mesa
su padre se la miraba.
-¿Qué me miras, padre mío,
que me miras a la cara?
-Te miro una cosa hija
que has de ser mi enamorada.
He de reconèixer que, de vegades... però són tant poques...
10 comentaris:
Home, clar que es posen vermelles, pobretes, amb tretze anyets i aquests textos amorosos :-))
Per cert, potser tinc la ment una mica bruta, però a aquest Romance de Delgadina (que admeto que no coneixia de res) li veig un aire sospitosament incestuós... no?
Sospitosament no: descaradament. N'hi ha moltes versions a quina més salvatge. Veges si no:
Romance de Delgadina
El buen Rey tenía tres hijas—muy hermosas y galanas;
la más chiquita dellas,—Delgadina se llamaba.
—Delgadina de cintura,—tú has de ser mi enamorada.
—No lo quiera Dios del cielo,—ni la Virgen soberana;
que yo enamorada fuera—del padre que me engendrara.—
El padre que tal oyó,—la encerrara en una sala.
Non la daban de comer—mas que de carne salada;
non la daban de beber,—sino zumo de naranja.
A la mañana otro día,—se asomara a la ventana,
y viera a su madre enbajo—en silla de oro sentada:
—¡Mi madre; por ser mi madre,—púrrame una jarra d' agua;
porque me muero de sede—y a Dios quiero dar el alma!
—Calla tú, perra maldita;—calla tú, perra malvada;
siete años que estoy contigo,—siete años soy mal casada.—
A la mañana otro día,—se asomara a otra ventana:
vió a sus hermanas enbajo—filando seda labrada.
—¡Hermanas, las mis hermanas;—purriíme una jarra d'agua;
porque me muero de sede—y a Dios quiero dar el alma!
—Primero te meteríamos—esta encina por la cara.—
Se asomara al otro día—a otra ventana más alta;
vió a sus hermanos que enbajo—estaban tirando la barra:
—¡Hermanos, por ser hermanos,—purriíme una jarra d'agua,
que ya me muero de sede—y a Dios quiero dar mi alma!
—Non te la doy, Delgadina;—non te la damos, Delgada;
que si tu padre lo sabe—nuestra vida es ya juzgada.—
Se asomara al otro día—a otra ventana mas alta,
y vió a su padre que embajo—paseaba en una sala:
—¡Mi padre, por ser mi padre,—púrrame una jarra d'agua;
porque me muero de sede—y a Dios quiero dar el alma!
—Darétela, Delgadina,—si me cumples la palabra.
—La palabra cumpliréla,—aunque sea de mala gana.
—Acorred, mis pajecicos,—a Delgadina con agua;
el primero que llegase,—con Delgadina se casa;
el que llegare postrero,—su vida será juzgada.—
Unos van con jarros de oro,—otros con jarros de plata...
Las campanas de la iglesia—por Delgadina tocaban.
El primero que llegó,—Delgadina era finada.
La cama de Delgadina—de ángeles está cercada:
bajan a la de su padre,—de demonios coronada.
El Romancero castellà és molt burro.
I n'hi ha versions més animals encara en què és la mare qui tanca Delgadina en una torre.
Ufff... I això llegiu a xiquets tan petits?
Està clar que jo dec ser una carca de marca major, perquè jo els hi llegiria altres "romanços", i coses com aquesta les deixaria per quan fossin una mica més grans... o per mai... ufff quin fàstic l'home repugnant aquest, el pare de la Delgadina.
Els "romances" castellans són, en la seua inmensa bellesa, prou brutals però, malauradament, els xiquets i xiquetes estan exposats a brutalitats reals, no literàries. Jo, personalment, preferisc qualsevol "romance" a moltes pàgines d'internet o al messenger, que em sembla un invent del dimoni. Et deixe ací baix un altre "romance" molt més amable i divertit:
Romance de la gentil dama y el rústico pator
Estáse la gentil dama
paseando en su vergel,
los pies tenía descalzos,
que era maravilla ver;
desde lejos me llamara, no le quise responder.
Respondile con gran saña:
-¿Qué mandáis, gentil mujer?
Con una voz amorosa
comenzó de responder:
-Ven acá, el pastorcico,
si quieres tomar placer;
siesta es del mediodía,
que ya es hora de comer,
si querrás tomar posada
todo es a tu placer.
-Que no era tiempo, señora,
que me haya de detener,
que tengo mujer y hijos,
y casa de mantener,
y mi ganado en la sierra,
que se me iba a perder,
y aquellos que me lo guardan
no tenían qué comer.
-Vete con Dios, pastorcillo,
no te sabes entender,
hermosuras de mi cuerpo
yo te las hiciera ver:
delgadica en la cintura,
blanca soy como el papel,
la color tengo mezclada
como rosa en el rosel,
el cuello tengo de garza,
los ojos de un esparver,
las teticas agudicas,
que el brial quieren romper,
pues lo que tengo encubierto maravilla es de lo ver.
-Ni aunque más tengáis, señora,
no me puedo detener.
Ooooh, aquest pastor sí que és un bon exemple :-))
I el "feisbuc"? que em dius d'aquesta arma de destrucció massiva? Vaig llegir que als Estats Units un xiquet havia gastat uns 4.000 $ de la tarja de crèdit dels seus pares per "comprar" accessoris virtuals per una granja del Feisbuc.
El joc en sí és absolutament inofensiu: Tens una petita granja que pots anar ampliant... plantes patates, mongetes... compres vaques, reculls la llet... les coses donen punts i ja està (és molt addictiu, això sí)
Però el problema és que si jugant així no vas prou ràpid a poder comprar més terres o animals hi ha la possibilitat de fer-ho pagant amb calers reals!! I això és el que va fer la criatureta...
Disculpeu, si us moleste.
Però jo volia afegir que no són tan poques, que has de canviar la visió pessimista que tens de l'educació, home! Que només cal tocar-los la fibra sensible, que són personetes.
Bé, jo crec que això ja ho saps, les crítiques són per quedar bé, no?
Tu no molestes mai, Enric.
Però he de puntualitzar que el meu pessimisme davant l'actual sistema educatiu (insistisc: "actual") no és pas de caràcter antropològic, sinò més aviat de caràcter "estructural". És el "sistema", no l'educació en sentit ample allò que provoca el meu pessimisme. I, evidentment, els xiquets són personetes (en vies de formació) amb capacitat de commoció estètica, però no podem basar l'ensenyament en tocar la "fibra sensible". No sé, però confie més en la inteligència racional que en la inteligència emocional (si més no a l'hora d'aprendre el binomi de Newton, que no tot és literatura). A banda d'això les meues crítiques al sistema educatiu mai són per a "quedar bé". De fet, davant de molts companys i amics, quede prou malament. Ara, com deia Aristòtil: "sóc amic de l'Enric, però més amic de la veritat." :-D
Ui, criticar el sistema és com tirar les culpes a Déu de les meues faltes. És una crítica massa genèrica, i massa utilitzada. En realitat sempre et fa quedar bé. Ja saps, és el sistema, que està mal.
Ho sent, no em referisc a tú, però és que he recordat moltes situacions amb aquestes paraules.
Com diuen els gabatxos, Enric, "Comparaison n'est pas raison". Què té a veure Déu amb la LOGSE? Perquè les meues crítiques a l'organització educativa van dirigides fonamentalment a l'estructura que naix de la LOGSE. Quan jo era Professor Agregat de Batxillerat (segons consta al meu nomenament professional) no estava, ni de molt lluny, tant cremat com estic des de què em degradaren a Professor de Secundària. Val a dir, no parle genèricament de la sistematització burocràtico-racional de l'educació, SIMPLEMENT EM CAGUE EN LA LOGSE I TOT EL QUE HA VINGUT DESPRÉS!!!
Merda de síndrome d'abstinència dels ansiolítics...
Publica un comentari a l'entrada