Mocador

Supose que allò que diem “educació”, “cortesia”, “urbanitat”, etc. són restes d’una codificació pre-jurídica (o quasi-jurídica) de les relacions humanes que establia un ordre conegut de submissió i jerarquia. El respecte degut (i si és degut és de justícia, és just, atorgar-lo) als ancians i les ancianes es manifesta tot cedint-los el seient o ajudant-los a creuar el carrer perquè reconeixem en aquests actes la possició jeràrquica merescuda, el dret guanyat i el nostre deure de satisfer-lo. Si el senyor feudal passa pel carrer, la gent del comú es descobreix, es lleva el barret, inclina el cap. Davant les dones (ah, la courtoisie!) els barons també ens llevem el barret ens inclinem i les besem a les mans. Besem els nostres parents si els trobem pel carrer, si ens acomiadem o si els donem la benvinguda. Besem els xiquets abans d’anar a dormir. Les dones, segons sant Pau, han de dur el cap cobert a l’Església peró no els barons que tenen, fins i tot, l’obligació de descobrir-se quan es troben sota un sostre… Submissió, jerarquia.
La juridització moderna de les relacions humanes, en tant que contracte entre iguals, deixa una mica en l’aire les antigues regles d’urbanitat. Sí, una persona ben educada ha d’obrir la porta i deixar passar a un altre, ha de dir “bon dia” quan arriba al forn a comprar el pa, ha de cedir el seient a les dones embarassades… Per què? Perquè això és ser ben educat. Però, per què he de ser ben educat? Tinc l’obligació de ser ben educat? N’hi ha alguna llei que me n’obligue? Doncs, no… O, sí. Perdut el conjunt de relacions consuetudinàries de caràcter comunitari, l’Estat, com a monopolitzador de l’ús legítim de la violència ens obliga a cedir el seient del metro a embarassades, discapacitats i persones grans tot reservant-ne uns quants en cada vagó per a aquestes persones. (Bé, si n’hi ha tres seients ocupats per tres vellets jo no tinc cap obligació de cedir-ne el meu: que posen-hi més! )
A les aules dels nostres pecats (normalment dotades amb sostre) tenen el costum de vindre (obligats) molts xicons amb una gorra al cap. No només amb una gorra al cap, sinò fent ostentació de la gorra que, òbviament, es porta com a signe de pertànyer a alguna subcultura urbana i que aquestos angelets no es lleven ni per a anar a pixar. Ara bé, per què haurien de llevar-se la gorra? Tenen els usuaris de l’ensenyament públic (o clients de l’ensenyament privat) el deure de reconèixer, amb aquest gest de submissió, la jerarquia del professor? Portar el cap cobert no destorba la classe i, sobretot, en quina part del contracte (ço és, del dret) diu que no puc vestir com em done la gana, eh? L’Estat (en forma de Consell Escolar, tant se val) determina aleshores que les gorres estan prohibides perquè interpreta (encertadament) que són un signe d’insolència que pertorba el normal desenvolupament de les classes. Ara bé, la llei ha de tindre un caràcter universal i la norma positiva no pot dir “es prohibeix a la banda dels latins lovers i mascatxapes en general portar les seues gorres asqueroses a dins de l’insti”, sinò (més o menys) “cap membre de la comunitat escolar romandrà amb el cap cobert per cap tipus de peça de vestir a les instalacions cobertes del Centre”.
La qüestió és que l’origen de la norma és impedir la insolència, quelcom que trenca el contracte entre iguals perquè una part contractual obliga l’altra, velis nolis, a suportar la seua presència insolent. No es tracta, doncs, de no dur res al cap sinò de no ser insolent. Perquè… Imaginem-nos (i malauradament, dolorosament, se’n donen casos) una xiqueta sotmesa a un tractament de químio-teràpia que vol cobrir el seu cap; o un xiquet amb una malaltia que li desfà la pell i no vol mostrar les plagues del seu crani. Com no acudir a l’esperit de la norma i no a la seua lletra? Com no fer una excepció, motivada i argumentada?
Imaginem-nos ara que una xiqueta, seguint les seues creences religioses (reconegudes com un dret positiu), no vol amagar el seu rostre, no vol ser insolent amb els seus mestres, no vol ofendre ningú i no vol mostrar els seus cabells sinò cobrir-los amb un mocador que s’ajusta al seu cap…
Què perdem com a estat modern, com a societat moderna i democràtica?