dimecres, 2 de desembre del 2009

BANDA SONORA. Avant de nous dire adieu

Tendres cousines

Segons el doctor Paulino Castells (autor de La família, està en crisi?) si continuem amb la tendència a no tindre fills o a tindre només un, d’ací a uns anys els (pocs) xiquets i xiquetes que n’hi haja no tindran oncles ni cosins. No puc imaginar una catàstrofe major per al desenvolupament afectiu d’un xiquet (parle ara des d’un punt de vista masculí) que no tindre cosines germanes, llunyanes o com siga (de tietes podrien parlar un altre dia). Les cosines, sobre tot les que no viuen a prop, es troben en ocasions singulars, principalment bodes o vacances. Es a dir en un temps marcat, aïllat de la quotidianitat i on sembla que les normes habituals de comportament estan, si no suspeses, sí, almenys, atenuades. És estiu i podem arribar tard i endinsar-nos en la nit; estem en una casa desconeguda i cal explorar-la; en les bodes xiquets i xiquetes ballen i es relacionen lliurement. La vergonya inicial és vençuda aviat perquè són els pares mateix els qui insisteixen en que “sou cosins, sou família i no cal que teniu vergonya; hale, una besadeta a la cosina…” Som família i pràcticament estem obligats a estimar-nos. Com facilita això la relació, Déu meu! Pero no són germans i l’amor càlid de l’àmbit familiar adquireix un altre matís: sobre l’estima una mica difusa s’imposa un amor que, de principi, ens sorprem i quasi ens espanta perquè ens adonem que “desitgem” la bellísima cosina. Els pares fan broma: “mira tu si haurem de demanar una dispensa al Papa…”
Tot açò ve a què, buscant cançons per a incloure-les a la secció de Banda Sonora m’ha vingut de visita al cap un tema de Jeane Manson de l’any setanta-sis, quan els cosins més grans de la meua família començaren a casar-se i els més menuts ens trobàbem (de vegades per primera volta) en les bodes… La propia Jeane Manson sembla en aquest vídeo una cosineta d’allò més guapa (sobre tot quan diu “je me ferai si petite”). La cançó em sembla una meravella. N’hi ha una versió castellana però la història que conta és prou diferent i una mica vulgar.





AVANT DE NOUS DIRE ADIEU
(M. Mallory / J. Renard, 1976)
Jeane Manson


Faisons l'amour avant de nous dire adieu.
Avant de nous dire adieu.
Faisons l'amour puisque c'est fini nous deux.
Puisque c'est fini nous deux.
Faisons l'amour comme si c'était la première fois
Encore une fois toi et moi puisque l'amour s'en va

Faisons l'amour avant de nous dire adieu.
Avant de nous dire adieu.
Faisons l'amour puisque c'est fini nous deux.
Puisque c'est fini nous deux.
Faisons l'amour comme si c'était la première fois
Encore une fois toi et moi puisque l'amour s'en va.

Je peux tout te pardonner
Et faire semblant d'oublier.
Je veux bien fermer les yeux
Et faire tout ce que tu veux.
Je veux bien te partager
Et même te supplier
Mais reste encore.
Je me ferai si petite
Que tu ne me verras pas
Et je me ferai si tendre
Que demain tu m'aimeras.
Je serai toute d'amour
Et je serai toute à toi
Mais reste encore.

Faisons l'amour avant de nous dire adieu.
Faisons l'amour puisque c'est fini nous deux.
Faisons l'amour comme si c'était la première fois
Encore une fois toi et moi puisque l'amour s'en va

Faisons l'amour avant de nous dire adieu.
Avant de nous dire adieu.
Faisons l'amour puisque c'est fini nous deux.
Puisque c'est fini nous deux.
Faisons l'amour comme si c'était la première fois
Encore une fois toi et moi puisque l'amour s'en va.

Adieu.

2 comentaris:

Enric Senabre ha dit...

Estàs molt musical i tendre últimament al teu bloc

Jesús Párraga ha dit...

Ai Enric... Serà la vellea. O la tardor...
En qualsevol cas, com veuràs, n'hi ha moltes formes de defensar la família tradicional, fins i tot reivindicant moderadament l'incest. Ja ho va dir un amic meu, retor i molt aficionat al futbol: "dels pecats del piu el nostre senyor se'n riu." Amen.