On continua l'exegesi de l'assaig "hablar en cristiano" Havien quedat (si més no, jo m’havia quedat) en que la identificació casa-país no té base objetiva, que la realitat social vigent l’havia convertida en una expressió, com a molt, lexicalitzada, fossilitzada i que, tanmateix, encara la fem servir com a argument (dic com a “argument”, no pas com a “ornatus”) pràcticament inapellable: “estic en ma casa i ningú m’ha de dir el que he de fer-hi.”
La casa es l’espai privat (de propietat i recolliment), i sobirà, on ningú ens pot manar res (això pensem almenys), per oposició a l’espai públic que, com és de tots, ha d’estar regulat pel dret civil. Per això faig un esforç d’extranyament quant sent allò d’“estic en ma casa” si el referent és el país. No dic que no ho entenga sinò que m’esforce en no entendre -ho. Perquè pense que, més que aclarir el discurs, la metáfora es conjura contra la comunicació i li lleva força a l’argument.
Pel que fa a la llengua és evident que aquesta és, fonamentalment, quelcom social, públic. Compartit. Potser allò més públic, gratuït, donat, que n’hi ha en un món de realitats privatitzades fins a extrems de locura. I llavors, pel seu caràcter públic, quan Tobies diu al seu interlocutor imaginari “no en digues háblame en cristiano” està carregat de raó; però quan diu de seguida “sobretot no m’ho digues a ma casa” (no em digues “háblame en cristiano” perquè estic en ma casa) això no li afegeix força causal (raons) a la proposició. No senyor: no em digues “hablame en cristiano” perquè no tens dret a exigir-me-ho. No cal dir que hom està a sa casa perquè no és de veres (les metàfores sempre són mentides que ocasionalment serveixen per dir veritats.) Si el referent de “casa” fóra l’usual, el raonament seria “escolta tu, en ma casa no em dius tu a mi en quina llengua he de parlar, així que fot el camp o te tire a pataes.” I estaría bé (inclús allò de les patades). Però si el referent de “casa” n’es “el País Valencià”, si estem a la Plaça de la Mare de Déu de València i algú ens diu “háblame en crisitiano”, com que estem a l’espai públic, el raonament hauria de ser més o menys… “Escolte senyor (o senyora) en funció d’allò establert en la Constitució Espanyola, l’Estatut d’Autonomía de la Comunitat Valenciana, la Llei d’Us i Ensenyament del Valencià i demés normes d’aplicació, parlaré en qualsevol de les dues llengues oficials de la Comunitat Valenciana, i a més a més és vosté un (o una) prepotent .”
L’ordenament jurídic, el dret, n’és l’únic criteri argumentatiu a l’espai públic quan n’hi ha un conflicte com el que planteja Tobies al seu assaig. Altrament podrien parlar de les fonts del dret en la història, els costums, etc. Però no és el cas. El cas és que parlem valencià públicament al País Valencià perquè tenim dret a fer-ho i també tenim dret a fer-ho a Valladolid i a Barcelona (no tinc coneixement de què n’hi haja cap norma en contrari). En Barcelona ens entendran (probablement) i en Valladolid probablement no.
Crec que la millor manera d’abordar el conflicte lingüístic és aceptar que mai viurem a un país “normal”, que és pràcticament impossible (ací on vivim) passar un dia sencer sense canviar de llengua, que la nostra convivència pública és, si més no, una espècie d'overlaping linguistics (si es pot dir així, que jo d’anglés em vaig quedar en smoke on the water) on podem trobar interlocutors en situacions públiques i privades, formals i informals. Si informalment topem amb un cercabregues que ens demana cristianitzar la llengua podem, informalment també, dir-li “vaya usted al guano.” I si la demanda es produeix en un context formal, doncs llei i ordre. Serà per lleis…
Ara bé, si tractem aquest tema (si continuem tractant aquest tema) des d’una posició essencialista, si acudim a termes com ara “ser”, “casa”, “tresor”, “herència”, “fills”; si entrem al terreny íntim del “jo” que accedeix a la pròpia realitat, al ser, en tant que parlant d’una llengua (“no puc expressar-me, expressar-me jo, a banda de les coses que expresse”); si fem això hem d’admetre allò que s’infereix de les metàfores, allò que les paraules (com deia Vinyoli) “transparents, oculten”… Però això (les reflexions de Tobies cundeixen molt) queda per a una tercera entrega.
La casa es l’espai privat (de propietat i recolliment), i sobirà, on ningú ens pot manar res (això pensem almenys), per oposició a l’espai públic que, com és de tots, ha d’estar regulat pel dret civil. Per això faig un esforç d’extranyament quant sent allò d’“estic en ma casa” si el referent és el país. No dic que no ho entenga sinò que m’esforce en no entendre -ho. Perquè pense que, més que aclarir el discurs, la metáfora es conjura contra la comunicació i li lleva força a l’argument.
Pel que fa a la llengua és evident que aquesta és, fonamentalment, quelcom social, públic. Compartit. Potser allò més públic, gratuït, donat, que n’hi ha en un món de realitats privatitzades fins a extrems de locura. I llavors, pel seu caràcter públic, quan Tobies diu al seu interlocutor imaginari “no en digues háblame en cristiano” està carregat de raó; però quan diu de seguida “sobretot no m’ho digues a ma casa” (no em digues “háblame en cristiano” perquè estic en ma casa) això no li afegeix força causal (raons) a la proposició. No senyor: no em digues “hablame en cristiano” perquè no tens dret a exigir-me-ho. No cal dir que hom està a sa casa perquè no és de veres (les metàfores sempre són mentides que ocasionalment serveixen per dir veritats.) Si el referent de “casa” fóra l’usual, el raonament seria “escolta tu, en ma casa no em dius tu a mi en quina llengua he de parlar, així que fot el camp o te tire a pataes.” I estaría bé (inclús allò de les patades). Però si el referent de “casa” n’es “el País Valencià”, si estem a la Plaça de la Mare de Déu de València i algú ens diu “háblame en crisitiano”, com que estem a l’espai públic, el raonament hauria de ser més o menys… “Escolte senyor (o senyora) en funció d’allò establert en la Constitució Espanyola, l’Estatut d’Autonomía de la Comunitat Valenciana, la Llei d’Us i Ensenyament del Valencià i demés normes d’aplicació, parlaré en qualsevol de les dues llengues oficials de la Comunitat Valenciana, i a més a més és vosté un (o una) prepotent .”
L’ordenament jurídic, el dret, n’és l’únic criteri argumentatiu a l’espai públic quan n’hi ha un conflicte com el que planteja Tobies al seu assaig. Altrament podrien parlar de les fonts del dret en la història, els costums, etc. Però no és el cas. El cas és que parlem valencià públicament al País Valencià perquè tenim dret a fer-ho i també tenim dret a fer-ho a Valladolid i a Barcelona (no tinc coneixement de què n’hi haja cap norma en contrari). En Barcelona ens entendran (probablement) i en Valladolid probablement no.
Crec que la millor manera d’abordar el conflicte lingüístic és aceptar que mai viurem a un país “normal”, que és pràcticament impossible (ací on vivim) passar un dia sencer sense canviar de llengua, que la nostra convivència pública és, si més no, una espècie d'overlaping linguistics (si es pot dir així, que jo d’anglés em vaig quedar en smoke on the water) on podem trobar interlocutors en situacions públiques i privades, formals i informals. Si informalment topem amb un cercabregues que ens demana cristianitzar la llengua podem, informalment també, dir-li “vaya usted al guano.” I si la demanda es produeix en un context formal, doncs llei i ordre. Serà per lleis…
Ara bé, si tractem aquest tema (si continuem tractant aquest tema) des d’una posició essencialista, si acudim a termes com ara “ser”, “casa”, “tresor”, “herència”, “fills”; si entrem al terreny íntim del “jo” que accedeix a la pròpia realitat, al ser, en tant que parlant d’una llengua (“no puc expressar-me, expressar-me jo, a banda de les coses que expresse”); si fem això hem d’admetre allò que s’infereix de les metàfores, allò que les paraules (com deia Vinyoli) “transparents, oculten”… Però això (les reflexions de Tobies cundeixen molt) queda per a una tercera entrega.
1 comentari:
Desde los inicios del romanticismo (idealismo) alemán, la lengua y la literatura fueron el cauce por excelencia para expresar el "espíritu" de un pueblo, a la par que sus más acendradas señas de identidad. La ruptura del organicismo lingüístico (el latín como koiné) e ideológico (la Iglesia como legitimadora del saber)supuso una fragmentación de una unidad, pero no del anhelo de unidad, que perennemente anida en el inflamado corazón de todo vate con ínfulas de conductor de la ciudadanía y de su identidad, de auriga de culturas populares a las que su trabajo y esfuerzo dotará de prestigio y de reconocimiento. De poder.
Publica un comentari a l'entrada