dimarts, 11 d’agost de 2009

La conjuració de les metàfores III


On continua (però no conclou) l'anàlisi del text de Tobies ("Hablar en cristiano") tot investigant a qui es refereix l'autor quan diu "tu".



Trobe que no és injust qualificar d’essencialista el tractament que fa Tobies del conflicte lingüístic valencià si considerem els termes que fa servir. Si més no, el jo que parla, immediatament identificat amb l’autor del text, la casa entesa com a nació i la llengua com a vincle d’ambdós extrems, com a aquella instància que lliga ontològicament l’individu amb el seu poble: “no és la meua llengua i en ella no sóc jo.” Arribar a tindre un jo a ser subjetivament, conscientment, més enllà de la mera objetivitat, és impossible, per a Tobies, “en una llengua que no fos la seua materna”
Ara bé entre el “jo” i la “casa” que li’n dóna identitat hi apareix un ésser pertorbador que interfereix al lligam de la llengua: el “tu” a qui, retòricament, apella el text i que, com a pervers polimorf, adquireix diverses personalitats.
El “tu” assenyala, en primer lloc, a una persona prepotent que exigeix autoritari, ignorant i monolingüe que parlem en castellà. De què conec jo a eixe bròfec? Ah, sí! N’és el caporal de la Infanteria de Marina (uniforme mimetitzat, ulleres de sol, boina negra, rellotge amb la bandereta bicolor) que a dos metres de distància va amollar “¡qué asco!” quan ens va sentir (a un xic de Barcelona i a mi) parlar en català i, incontinent, s’ens va apropar i amb ràbia va dir: “Al menos por educación, por educación (dues voltes) cuando haya alguien delante que no entienda el catalán, hablen ustedes en castellano.” Saludàrem militarment i a l’uníson cridàrem “¡a la orden de usted, mi cabo!” La qual cosa dita ens allunyarem, tot cagant-nos en la mare que l’havia parit, per a continuar la conversa. És possible una intromissió més palmària en la casa d’una persona (la conversa privada i amistosa) que aquesta? I de qui venia? D’un autoritari minúscul amb complex (motivat) d’inferioritat que buscava acollonir dos reclutes quan, de fet, bastants suboficials i oficials parlaven en valencià.
Anys després m’he tornat a trobar el caporal travestit en pare d’alumne. Havia canviat l’accent andalús per un deix de Castella-La Manxa, la boina i l’uniforme per una calba incipient, una camisa amb quasi tots els botons despassats, pantaló curt, espardenyes i la mateixa mala llet. Ara ja no hi som davant de la màquina de café del pati d’armes del Tercio de Levante (quina manera més tonta de contar la mili) sinò a l’aula multiús d’un institut i veig l’interfecte com remuga, incòmode, en la cadira; com mira al voltant buscant complicitat en els altres i com, finalment, esclata: “¡Oiga, por favor! Yo entiendo casi todo el valenciano; no lo hablo, pero… (ara ens conta la seua vida) …y muchas palabras no las entiendo, que parece más catalán que valenciano (Déu meu! ara ix el filòleg de taverna)… Así que a ver si podría hablar en castellano.” Cabotades d’aprovació emfàtica d’alguns, sospirs resignats d’uns altres i alguna veueta amb marcadíssim accent de l’Horta i comprensiva condescendència que diu… “es claro,… por educasión… si no lo antienden el valensiano…” Qué hi farem? Ara toca perdre uns quants minuts explicant-los (en castellà per a que es queden contents) que el director d’un institut té l’obligació legal de potenciar l’ús social del valencià i que si algú té alguna dificultat en la comprensió del discurs, després i personalment li ho explique tot altra volta, home. Hala! Ja podem continuar en valencià.
Potser el primer tipus és allò que Lain Entralgo defineix com a “mal bicho” i cal defugir-lo: total, tampoc n’hi ha tants. I l’altre, l’únic que vol es contar als amigatxos en el bar: “¡Qué! Que lo puse firmes al tío. Mucho director y mucha hostia pero le dije, digo, a mí me hablas tú en castellano, que ya está bien, hombre. Además que eso no era valenciano sino catalán. Que, oye, a mí el valenciano me gusta y yo también digo me cagen la mare que ta parit. Pero los maestros… con las vacaciones que tienen y lo que cobran y hablan en catalán encima. Ahora que a mí no, ¿eh? A mí o me hablan en castellano o…” I l’amic meneja el cap, fuma, beu la cervesa de la botella mateixa i després comencen a parlar de futbol.

I jo em pregunte, són tant importants aquesta gent com per a determinar allò que sóc jo? Supose que no. I supose que el “tu” a què es dirigeix Tobies ha de tindre més entitat que aquestos desgraciats.

2 comentaris:

Aurora Mora ha dit...

M'alegre de trobar-te de nou per ací, Jesús. Uff, el tema dels fonamentalistes donaria per a una o dues tesis. Totes ens hem trobat en situacions així, desgraciadament...

Jesús Párraga ha dit...

Hola Aurora. Com veuràs estic fent la crítica d'un assaig inclós al llibre "Idees i Paraules" del professor de la Facultad de Filosofia Tobies Grimaltos. Un llibre molt recomanable per al estiu. El blog de Tobies es diu "Vista parcial" i és molt entretingut. (Publicitat patrocinada pel departament de Metafísica i Teoria del Coneixement)