dimecres, 12 d’agost de 2009

La conjuració de les metàfores IV

On es refereixen històries amables molt profitoses per al bon regiment de la nostra vida comuna i segueix la crítica del discurs "Hablar en Cristiano."


A banda del lumpenproletariat (social o intelectual, uniformat militar o civilment) amb tendències autoritàries congènites, poca gent exigeix amb mala bava que li parlem cristianament. Pense que la majoria del veinatge amb competència parcial en valencià demana disculpes per no entendre algunes paraules, sol.licita que anem espai al parlar i fins i tot s’avergonyeix de no poder mantindre la conversació en la mateixa llengua de l’interlocutor. Aquesta gent conforma un grup que a l’article de Tobies ve assenyalat[1] amb alló que podrien dir “tu2”: “Perquè sé que no m’entens, et parlaré en la teua llengua. Però no abuses i no em demanes sempre aquest esforç. A les visites se les atén amb tota cortesia i no se’ls deixa llevar taula. Però si es queden, aleshores han d’acostumar-se a la quotidianitat i col.laborar-hi. No voldràs que continue llevant taula sempre jo!”
Potser aquest passatge és el que més m’ha cridat l’atenció. De fet n’és el que ha motivat aquesta retafila de comentaris, doncs l’exemple metafòric que acompanya les dues primeres oracions em sembla desafortunat i no reforça sinò que enterboleix el raonament, tot considerant que les persones que n’han vingut al País (deixem a banda els turistes) no hi són de visita: han vingut per a quedar-se. No són visites. Són veïns. I, de fet, la seua ocupació principal no només és llevar taula, sinó també parar-la, i escurar, i fer els llits, i agranar… I patir també lingüísticament, que ningú té el monopoli del sofriment per causa de la llengua.
Com diria Sofia Petrillo: Barcelona, mitjans dels anys cinquanta del segle passat. Ma mare (la meua, no la de Sofia Petrillo), treballava de minyona (que diuen allà al nord) a casa d’una dona de la petita burgesia catalana (la senyora Quimeta). Aquesta li va dir un dia que netejara la finestra. Com que ma mare no s’atreviria mai a dir-li a ningú que li “hable en cristiano” i menys encara a la “señora” es va cuidar molt de preguntar i va tractar de deduir-ne el significat d’aquella paraula estranya. Va concloure que la “finestra” hauria de ser alguna cosa molt “fina” com ara una figureta de porcellana. Però no va trobar-ne cap a l’habitació que estaba netejant i, a la fi, va baixar a la botiga de la senyora Quimeta i li va dir que no trobava la finestra encara que havia escorcollat fins i tot baix del llit. Tots els circumstants van esclatar en rialles i ma mare, afrontada, sense saber de què reien es ficà a plorar.
No és cert, com diu Tobies a “Ser de poble i parlar valencià”, que “els de pobles castellanoparlants […] tenien una possessió que els de la ciutat respectaven i anhelaven: la llengua castellana. Els valencianoparlants eren doblement de poble, o eren els únics de poble”. No és cert perquè els que veníem de fora (per favor, no em digues que de visita!) tampoc no eren posseïdors de la “llengua castellana” sinò, com a molt, d’un “castellano mal hablao”, mentre que a València, segons la xicoteta burgesia coenta de la ciutat, es parlava “castellano, mejor que en ninguna parte de España”. L'infra-burgesia de la ciutat, intelectualment indigent, identitàriament destroçada, no volia el castellà en tant que llengua sinò en tant que signe de distinció propi de la burgesia de de veres… Com també el proletariat andalús: un oncle meu em va demanar (com a estudiant de “cosas de letras” i co-propietari de la “Lengua”) que li ensenyara a parlar bé el castellà (a ell que tenia un vocabulari molt més ric que no jo!) perquè a la fàbrica l’habien fet encarregat i havia de parlar amb freqüència amb els caps… que venien de Catalunya i d’Alcoi i parlavem un castellà velaritzat i sonoritzat que esmussava.
Si la gent que pertany al conjunt assenyalat amb “tu1” (ço és, els ignorants autoritaris) no poden modelar el “jo” (doncs són com una cagarrita en el camí), la gent de la classe “tu2” no pot ser objecte de refús, perquè també són els nostres i reclamen la solidaritat (de classe universal abans que de nació particular) de tots els que s’han sentit alguna volta (com diu Tobies) “condemnat durant molts anys al silenci.”
Continuarà.

[1] Nota bene: a “Hablar en cristiano” només apareix un “tu” però em sembla difícil construir un únic destinatari ideal assenyalat amb aquest deíctic, doncs conforme avancem en la lectura pareix canviar i ajustar-se a models socials diferents.

1 comentari:

Aurora Mora ha dit...

Totalment d'acord amb el que dius del "Tu2", tanmateix, per això mateix, se li ha d'ensenyar. Abans eren els andalusos (ma mare seria un d'eixos casos), ara els marroquins o els senegalesos.