Sobre l'ensenyament II (resposta a l'entrada "Les tisores" de l'Observatori de la ciutadania.)

Enric, em sap malament, de veres, estar en desacord amb algú que, com és evident en el teu cas, defensa l'ensenyament públic, però crec que algunes de les coses que dius (a l’entrada del teu bloc titulada “Les tisores”) són més a prop de la demagogia que de la realitat.

Intentaré ordenar les meues objeccions:

1.- “Han apartat els inspectors habituals, entre els quals hi ha alguns massa sentimentals què xafen els centres i els acaben agafant carinyo. No, millor un cervell sense ànima, el perfecte conductor d’un programa informàtic elaborat amb uns límits marcats i insuperables, una altra màquina, però humana.”

En vint anys de dedicació a l’ensenyament públic (hi inclosos sis com a director d’un institut que va anticipar la reforma) no he conegut cap inspector que no fos un buròcrata més interessat en quadrar els números i tindre tota la paperassa a punt, que en la qualitat de l’ensenyament. No dic que la condició de “buròcrata” en alguns no fóra “malgre lui” però el resultat era el mateix: un professor de filosofia fent classe de castellà (en COU!) amb díhuit hores quadrades. Vull dir que la tendència de l’administració (en tant que organització burocràtica) a veure un forat i omplir-lo amb la primera peça que trobe a ma, encara que siga a martellades, no es privativa d’aquest govern.

2.- “I no és que estem en contra de l’optimització de recursos públics, al contrari, és la garantia de millora del funcionament de l’escola pública.”

Si no recorde malament, va haver-hi un temps en què les “hores de dedicació” actuals n’eren “hores de reducció per càrrec” i no eren acumulables. Ara com ara pot ocòrrer el següent (és un exemple real): un cap de departament (amb tres hores de dedicació al càrrec) és al mateix temps professor de l’àmbit socio-lingüístic d’un Programa de Diversificació Curricular (amb tres hores més de dedicació) i també tutor d’un grup ordinari de 4t d’ESO (dues hores, de les quals una és individualitzada i no apareix a l’horari dels alumnes) Totes aquestes hores tenen consideració de “lectives” i, per tant, tenim que aquest company fa deu hores de, diguem-ne, pissarra. Pot passar (entrem en el terreny de la hipòtesi però no gens extranya) que, d’aquestes deu hores, dues siguen d’activitats alternatives a la religió i millor no entrem en algunes matèries optatives... Tinc un amic que va vindre fa poc traslladat d’allén les nostres fronteres autonòmiques, on governa feliçment el progressisme stakhanovista, i es va quedar bocabadat de veure com pràcticament cap professor, als nostres instituts, fa díhuit hores completes de classe. Al meu parer la realitat actual del nostre sistema educatiu (compte que dic “sistema” i no “gestors del sistema” es caracteritza per una absoluta dispersió i malbaratament dels recursos humans i intelectuals: fa poc al meu institut discutíem si el professorat de guàrdia ha d’obrir i tancar les portes per a que l’alumnat ixca a l’hora del pati. Tant se val: per la mateixa regla de tres els conserges hi poden substituir els professors absents... Total, amb mantindre l’ordre (“ei, si pot ser”) ja n’hi ha prou. El cas és que n’eren el més progressistes els que defensaven (supose que per no haver llegit Lukacs) això que tu denuncies, que “totes les persones són iguals davant la llei i per tant intercanviables.” Pense que “l’optimització de recursos públics” hauria de començar per permetre als professionals de l’ensenyament ensenyar les seues matèries... Ja sé, ja sé, açò és abordar un tema molt complex, però la racionalització mesquina de la Conselleria és una goteta en un mar fosc, fred, brut, d’irracionalitat.

3.- “Però el problema és que ací no es busca optimitzar recursos per tal de millorar-la [l’escola pública], sinó tot el contrari, es busca ofegar la qualitat i la bona imatge amb la que poder competir amb la privada.”

Enric, disculpa’m, però estic sentint el mateix des que (quan era estudiant de tercer de BUP) ens manifestaven contra la llei de centres d’UCD. I estic cansat (literalment cansat) de sentir als alliberats sindicals explicar-nos (què llestos que són, mare!) les intencions ocultes de qualsevol mesura de l’administració. Es diu oculta per dir alguna cosa, perquè, al final d’un alambinat discurs, sempre és la mateixa història: “volen privatitzar l’ensenyament” Mira tu quina notícia. Amic Enric, company: “la qualitat i la bona imatge” de l’escola pública és un capital social que han (hem?) anat dilapidant d’ençà la promulgació de la LOGSE en bona mida amb la col.laboració (podrien dir complicitat?) de molts professionals amb una “vaga astronomia” de bones intencions inconcretes: una mica d’institución libre de enseñanza, un xic d’ateneu llibertari, un poc d’escola d’estiu del País Valencià amb Gonzalo Anaya de pontífex màxim (altrament, algú coneix qualque llibre d’aquest home a banda de ¿Qué otra escuela?), un pessic de constructivisme i alguna lectura de Montessori et Voila! Un curset del CEFIRE. Per cert, ara son les 23:31 i acabe de tornar de sopar amb la família i uns amics del gremi. He parlat del comentari que estic escrivint (aço d’ací que esteu llegint) i em diuen que els camarades que governen a Catalunya han obert la porta a la concertació del batxillerat. Fíate de la Virgen y no corras que diuen els nostres veïns de l’esquerra del mapa.

4.- “I ja ho veieu, amb una calculadora i unes tisores hem aconseguit enfonsar un poquet més l’escola pública i, a més, escarmentar a tots aquestos rojos que ens han criticat amb tanta voracitat.”

Els “rojos” que n’hi han als claustres de professors... Vinga home, Enric, no faces bromes.