dimarts, 14 de juliol de 2009

La conjuració de les metàfores I


Introducció a la crítica, per ara inconclusa, de l’assaig “hablar en cristiano” del llibre Idees i paraules de Tobies Grimaltos.


Vaig sentir una vegada Iñaki Anasagasti alegoritzar (comparar, si més no) l’Estat Espanyol amb una comunitat de veïns. En concret deia que la comunitat decideix sobre els espais comuns (per exemple si es posa o no un test amb un ficus a l’entrada) però que no s’ha de decidir en una junta de veïns (supose que l’equivalent seria el parlament espanyol) si els que viuen a la porta número cinc han de posar la foto del iaio al menjador o al dormitori: cada pis és una comunitat autònoma que pot decidir per si mateixa allò que l’importa, i la foto del iaio… doncs, el pressupost anual o una foto de veres de Sabino Arana. Diuen els francesos (o algun francés va dir) que “comparaison n'est pas raison” i la veritat és que la “comparaison” d’Anasagasti, a banda de vulgar i poc ocurrent, no té massa base: imaginem-nos, a l’inrevés, que al veí del tercer se li passa pel cap comparar la comunitat de veïns amb l’estat amb dret de mobilitat sense limitacions i decideix mudar-se a viure a casa nostra. Potser no és aquesta derivació hippie i llibertària allò que proposa Anasagasti, ans al contrari: que cada autonomia siga una casa pròpia amb la porta tancada i els habitants dels altres pisos, doncs això, veïns que podem saludar fredament (o no) a l’ascensor. Com què quan vaig sentir això pensava anar uns dies a Anasagastiko etxea (val a dir: al País Basc), vaig pensar “caram! Em faran netejar-me els peus en una estoreta abans d’entrar? I, com hauré de dir: …Buenasssss, que hi ha algú? I, qui eixirà a rebre’m?: Ay la hostia! Pasa pues y el pisito verás…”
Tonteries per a passar l’estona. A més a més, se senten tantes voltes comparacions que impliquen una casa que ja ni ens adonem: mira tu que fins i tot els socialistes parlaven de la “casa comuna de l’esquerra”… Tanmateix sembla que, de vegades, una metàfora gastada reviscola i ens sorprén amb nova força: un temps després de sentir l’ocurrència d’Anasagasti vaig veure una pel.lícula titulada en castellà El buen pastor. En un moment donat un agent de la CIA (Matt Damon) negocia amb un mafiós (Joe Pesci) per un afer relacionat amb Cuba i el capo li amolla a l’espia, diu: “els italians tenim la família; els negres, la música; els irlandesos, l’església… però els tipus com vosté, què tenen?” I l’altre, un wasp gelat, impassible, quasi sense moure un múscul va i diu: “Els Estats Units d’Amèrica. Vostés només hi són de visita.” Heus ací una altra volta, implícitament, la metàfora de la casa com a nació: a la casa d’un altre anem de visita, a un altre país anem de vacances o per treball o per estudis, però no solem dir “m’en vaig a visitar els anglesos”, si no volem donar-li a l’expressió cert extranyament quasi literari. A la fi, si la comparació d’Anasagasti semblava treta d’"Aquí no hay quien viva" o "La que se avecina" (sèries de televisió plagiàries al seu torn de La rue del Percebe, 13, que això sí que era bo)… Per on anava? Ah, sí… La metàfora de l’agent de la CIA té més a veure amb el western: “doneu-li aigua al vostre cavall i després aneu-vos-en de les meues terres, de la meua propietat, foraster. Teniu fins a la caiguda del sol, ni un minut més…”
Ben mirat la identificació casa-país té quelcom de tel.lúricament arcaic. Vull dir: les metàfores han de tindre una base semàntica que faça de vas comunicant entre els significats dels termes identificats. Així podem dir “ulls de maragda” perquè el color verd, comú al significat d’ambdues paraules, permet formar la imatge i plenarla de sentit. Ara bé, entre “casa” i “país”, quin significat ens permet el comerç metafòric? Òbviament: vivim a la casa i vivim al país, llavors casa i país són llocs on vivim… No ho tinc tant clar. També vivim al carrer o al lloc de treball i no s’ens ocurreix dir “de fora vindran que del carrer ens trauran” La nació no és el “carrer” o la “fàbrica”, n’és “la casa” (inclús el carrer i la fàbrica poden ser la casa) perquè el vincle semàntic entre ambdós termes és d’ordre ètic: a la casa i a la nació hi són “els meus”, la família, els que parlem una mateixa llengua i tenim els mateixos costums. Tanmateix aquesta eticitat identitària fa temps que s’ha trencat. Els límits difusos entre "públic" i "privat" del món tradicional que permet identificar casa i nació (“el lloc on visc ambs els meus”) fa temps que han quallat en dos àmbits quasi antagònics: la societat civil reglada per l’estat te poc a veure amb la prolongació de la llar que era l’explotació agrària comuna, el taller familiar o el mercat de la plaça. I aquesta llar de portes obertes als altres-que-també-són-meus fa temps que ha esdevingut pràcticament una confederació d’habitacions (la “república independent de la república independent de ta casa”, que diu la propaganda d’una botiga sueca). Si encara entenem (o busquem donar-li significat a) la metàfora casa-nació (que, objetivament, és una “imatge visionària”, ço és, una “metàfora irracional”) és per una nostàlgia (si m’ho permeteu, una mica reaccionària) d’allò premodern…