divendres, 17 de febrer de 2012

Vergonya, professors, vergonya!

Al meu perfil de facebook tinc, com a cita preferida, una frase de l’escriptor de novel•les policiaques James Hadley Chase (“com que no són eficaços si més no sigam honrats”) però trobe que vaig a canviar-la per una altra de Karl Marx que m’ix al pas cada dia: “Hegel remarca en una ocasió que tots els grans fets i personatges de la història mundial sorgeixen, per dir-ho així, dues vegades. Es va oblidar d'afegir que la primera vegada com a tragèdia, la segona vegada com a farsa.” Aquest axioma s’acompleix fins i tot per a esdeveniments tant propers com ara les revoltes estudiantils. Vejau si no els dos vídeos que pose ací baix (o les notícies imparcials i professionalíssimes de la Sexta) . I tanmateix, si fem cas d’allò que se sent per la xarxa, sembla ser que estem davant d’un altre maig del 68, davant d’una altra “noche de los lápices”. Fins i tot he llegit algun poema (?) èpic dedicat “als herois” de l’institut Lluís vives de València, que té collons la cosa. Mira per a on després de claustres i assemblees, de camisetes i pancartes, de tancaments i dibuixets, de dir que sí però que no a les activitats extraescolars, després de fer vore a tota la societat valenciana per què el govern autonòmic (el govern no és gilipolla per molt “llestos” que sigam nosaltres) ens ha fet boc expiatori de la crisi: perquè som el col•lectiu més desorganitzat, mancat de consciència, de unitat i de vergonya de tots els col•lecitus de treballadors... Després de tot això i més que vindrà resulta que ja tenim l’estratègia perfecta: que siguen els xiquets i xiquetes els que facen el treball brut, que siguen els estudiants els que facen vagues (els professors no, eh?, que això és fer-li el joc a l’administració i, a més a més, es tracta d’una mesura paleoesquerrana i reaccionària), que siguen els estudiants (per què?) els que tallen el trànsit. I aixì quan a algun xiquet, a alguna xiqueta li fotran una hòstia de de veres sempre podrem convocar un claustre extraordinari i mostrar la nostra repulsa amb un minut de protesta a la porta de l’institut amb foto, pancarta i camisetes supermegaguais i direm que quina vergonya! Quina vergonya. Això: quina vergonya!



dimarts, 7 de febrer de 2012

La qualitat de l'ensenyament com a excusa

A l'entrada anterior titulada Temps de ferro, el company i amic Emili Morant ha fet un comentari (interessantíssim i que convé llegir) que per a ser contestat requeria molt d'espai. I com que pense que la discussió pot ser interessant és millor que no tinga lloc a la intimitat del racó dels comentaris sinò a l'espai públic.


Salut, Emili!
Tu no fas comentaris, tu fas una entrada sencera! Em sembla molt bé. Però el que passa és que per a continuar la conversa caldria una altra entrada. En qualsevol cas intentaré defensar la meua posició. Fixa’t que, siga per un confessat tacticisme (i no hi tinc res a reprotxar) com al teu cas, o des d’una visió, diguem-ne, estratègica, com la que exposa l’amic Enric, la qüestió salarial s’ha de subordinar a interessos més amples. Pel que fa a la primacia de la “qualitat de l’ensenyament públic” trobe que també s’hi amaga quelcom (i no ho dic per l’Enric) de merament tàctic: quan la baixada de sou de 2010 molts companys es resistien a enfrontar-se a un “govern d’esquerres” i a les protestes que n’hi hagué  es mesclava de manera confusa (i interessada, tàcticament interessada) l’oposició a la “política de Font de Mora”. Val a dir, que per allò que se sent dir als claustres i als actes de protesta la noble, nobilíssima, defensa de l’ensenyament públic amaga una no tan noble subordinació dels nostres (legítims) interessos al desgast del govern actual cap a un més que quimèric canvi de partit regnant. D’allò se’n diu manipulació amb totes les lletres.
Que ho sabem i a pesar de tot, alguna cosa traurem de la unitat d’acció amb les HAMPAs (l’hac no ha segut equivocació), les agrupacions folklòriques de cors i danses del País i els sindicats dinàstics…? Potser. Però ho dubte molt. I ho dubte perquè és quasi axiomàtic que en una negociació política allò primer que decau és allò que és considera “secundari”. De fet molts companys ho diuen paladinament, que prefereixen millores a la "qualitat de l’ensenyament"  (quin mantra, Déu meu!) que recuperar allò que ens han furtat.
Per altra banda, si la defensa dels nostres drets com a treballadors pot enfrontar-nos als interessos dels pares o als dels alumnes és que no hi era tan clara la comunitat d’interessos per l’ensenyament públic i que pares i alumnes ens consideren “recursos” al mateix nivell que la calefacció, la llum o el paper higiènic. N’hi ha gent que pensa així. Però nosaltres no podem autoconsiderar-nos d’una manera tan baixa, no podem pensar que som un recurs més que contribueix a la puta qualitat de l’ensenyament. Entre d’altres raons de dignitat personal i social,  perquè, farem el que voldrem però sempre, (sempre) les Kailajènifers i les seues mares i pares (l’enveja social i la mala llet són fenòmens amplíssim) pensaran que “més els haurien de baixar el sou a aquestos gossos que no fan res i tenen massa vacances; que es foten, home, que es foten!” Si hem d’aplacar els llops administratius aplacant primer els llops als que fem costat, malament: no aplacarem ningú i ens mossegaran per davant i per darrere.
I, per acabar, voldria dir que tenim la solidaritat de pares i mares, la solidaritat dels estudiants. D’alguns pares i mares, d’alguns estudiants. No aconseguirem més. Però vull pensar que els que están al nostre costat són els millors, els que poden comprendre que un moviment, per molt plural, polifònic o poliesportiu que siga necessita una direcció, un referent clar i concret, com pot ser la reivindicació salarial del professorat. Perquè la “qualitat” cadascú pot entendra-la d’una manera, pero 300 euros menys al més no té més que una interpretació posible: ens han fotut ben fotuts.

divendres, 3 de febrer de 2012

Temps de ferro

 Sobre els ensenyants pesa la tradició il·lustrada de què l'educació és una espècie de garantia de progrés i transformació social cap a un món més just. N'hi ha als claustres del professorat companys i companyes que creuen en la reforma dels costums, en el poder de les seues classes per a aconseguir persones tolerants, crítiques etc.. De fa un temps aquesta posició ideològica (dit siga sense cap mena de connotació negativa) ha quallat en la defensa d'una assignatura com ara Educació per a la ciutadania front als intolerants i obscurantistes que volen una societat de súbdits, de serfs, i no de ciutadans lliures... o en l'oposició a qualsevol mesura que potencie l'excel·lència (elitista, antidemocràtica, selectiva) a l'ensenyament. Trobe que n'hi ha bona cosa de supèrbia, fins i tot de megalomania, en la pretensió de canviar el món des de les aules, com, a l'inrevés, massa conformisme o esquerranisme infantil en la consideració del sistema educatiu exclusivament com a un Aparell Ideològic de l'Estat que contribueix al reforçament de la societat de classes. La bibliografia sobre aquest debat és prou abundant i amena i, si no volem aprofundir tant, podem tirar mà dels recents articles de premsa i entrades a les diverses formes de comunicació de la xarxa informàtica.
La cosa és que mentre discutim si la nostra funció última en el món (perquè som els Bons, els que tenim la Raó, els que anem en el camí del Progrés) és "educar els educadors" per a la transformació social i els altres (alguns d'ells companys i companyes nostres) són els Dolents, contraris a la Raó i al Progrés; mentre discutim les excel·lències de la EpC i qüestionem si un batxillerat més llarg no serà una maniobra vaticana contra les classes populars... ens rebaixen el sou els socialistes al 2010, ens ho congelen, ja rebaixat, els socialistes al 2011, tornen a congelar-lo els democristians i liberals al 2012. Damunt, ací al País Valencià, els mateixos democristians i liberals ens rebaixen més encara el sou, ens lleven els complements salarials si estem de baixa (tot i que no tenim reconegudes malalties professionals), plantegen contractacions de saldo per mesos i no per curs acadèmic, ens augmenten l'horari de treball i el nombre d'alumnes per aula...
I ara s'ens planteja una altra disjuntiva: totes aquestes agressions estan subordinades a una estratègia més ampla contra l'ensenyament públic? La reivindicació merament salarial ha d'estar inserta en una lluita més ampla per la "dignitat" de l'ensenyament públic? La transformació social, la construcció nacional, com a objectius del sistema educatiu públic valencià estan per damunt de qüestions pecuniàries? O prenem consciència de la nostra situació pauperitzada, proletaritzada i, fins i tot subproletaritzada? O ens adonem que abans de canviar el món (Déu meu, sancta simplicitas!) hauríem de preocupar-nos per conservar el nostre sou? Que abans de generar consciència revolucionària hauríem de tindre, si més no, consciència tradeunionista?
La reivindicació del professorat en aquest temps de ferro (no dic la primera sinó l’única) ha de ser la conservació i millora de les condicions laborals i salarials; i la reivindicació primera (no dic l'única sinó la primera) de l'alumnat i de les AMPAs ha de ser la de tindre bons professors i professores, ben formats i pagats dignament, amb condicions dignes de treball.
Le reste, (EpC, duració del batxillerat, llengües vehiculars, programes especials...) est littérature. Mauvais littérature.