Quan jo era menut que mon pare diguera "mañana nos vamos a la playa" suposava una explosió de goig, d'ansietat, d'impaciència. Aquella nit no podia dormir. No podia imaginar res millor que anar a la platja de Les Arenes de València. Ma mare s'alçava de bon mati i feia truita de creïlles, feia provisió de botelles d'aigua i ens anaven a agarrar els autobusos: primer el 29 i després el 2. Arribàvem molt prompte, pagàvem l'entrada al balneari i ocupàvem una taula de fusta a sota dels toldos. Era tan prompte que l'aigua encara estava gelada i ma mare ens obligava a esperar: "por lo menos hasta las diez". Si home! El meu germà i jo corríem i ens llançàvem a l'aigua. Ma mare, amb una bata fresqueta (ella no es possava banyador, "¡pues sí señor!") ens vigilava constantment: "¡No os metáis tan a lo hondo. Salirse ya!" Si home... Molts anys després se'm va ocórrer escriure un poema que intentava recrear la impressió (ai, l'impressionisme!) de banyar-se en el mar a l'estiu. Sent un xiquet. Com aquests de Sorolla que ves i busca on estan ja i que he trobat al blog Enderrocs en una entrada del meu amic Salva. Vos pose el poema, amics, en castellà com va ser escrit. N'hi ha un parell de "endecasílabos" prou aparents.
Otro día
de mar que reconoce el cuerpo suyo,
obstáculo dichosoconforme a ser
conocido y quieto
como pecho reciente
donde sólo caricia era posible.
Que sucedía el tiempo
como hora cierta
al juego y al calor
y al sueño y no vivir
sino mundo protegido.
6 comentaris:
Canvia els autobusos pel trenet i el balneari pel quitrà en els dits dels peus...
La truita...i la tomaca amb sal...i els caragols...i les nimfes de mirades furtives...o era la meua mirada...?
- Mare, ¿seré alt i fort?
- Sí fill, el més alt i el més fort del món...
Amb el teu permís: a les bates fresquetes de les protagonistes principals dels nostres “mundos protegidos”.
Salut.
A elles!
Salut!
"He almorzado solo ahora, y no he tenido
madre, ni súplica, ni sírvete, ni agua...
Cómo iba yo a almorzar..."
("Trilce", C. Vallejo)
Un abrazo, Jesús.
Quins records tan macos!! ;-)
Jo mai (MAI!!) havia anat a la platja de petita... Als meus pares no els agradava. Eren molt més de muntanya i, clar, els petits no van sols a la platja :-)
Salut, Assumpta! Per a mi anar a la platja era quelcom d'absolutament extraordinari perquè mon pare sempre (sempre!)estava treballant i encara que de ma casa a la platja n'hi havia uns deu kilòmetres mal comptats anar-hi era una aventura d'autobusos. Ai! La classe obrera...
:)
Yo sí a diario, y por la tarde, cuando mi madre, había hecho la faena (vivimos, a 5 minutos de la playa)merendábamos allí, al lado de la valla de madera que separaba, Arenas con el resto de la playa..Mi madre, mi tia, mi primo, mi hermana, mi hermano (chiquitin)alguna amiguita..Ah, y para merendar, pan y mortadela. Recuerdos muy hermosos!!!
Publica un comentari a l'entrada