Platja de Les Arenes

Quan jo era menut que mon pare diguera "mañana nos vamos a la playa" suposava una explosió de goig, d'ansietat, d'impaciència. Aquella nit no podia dormir. No podia imaginar res millor que anar a la platja de Les Arenes de València. Ma mare s'alçava de bon mati i feia truita de creïlles, feia provisió de botelles d'aigua i ens anaven a agarrar els autobusos: primer el 29 i després el 2. Arribàvem molt prompte, pagàvem l'entrada al balneari i ocupàvem una taula de fusta a sota dels toldos. Era tan prompte que l'aigua encara estava gelada i ma mare ens obligava a esperar: "por lo menos hasta las diez". Si home!  El meu germà i jo corríem i ens llançàvem a l'aigua. Ma mare, amb una bata fresqueta (ella no es possava banyador, "¡pues sí señor!") ens vigilava constantment: "¡No os metáis tan a lo hondo. Salirse ya!" Si home... Molts anys després se'm va ocórrer escriure un poema que intentava recrear la impressió (ai, l'impressionisme!) de banyar-se en el mar a l'estiu. Sent un xiquet. Com aquests de Sorolla que ves i busca on estan ja i que he trobat al blog Enderrocs en una entrada del meu amic Salva. Vos pose el poema, amics, en castellà com va ser escrit. N'hi ha un parell de "endecasílabos" prou aparents.

MUNDO PROTEGIDO

Otro día

de mar que reconoce el cuerpo suyo,

obstáculo dichoso
conforme a ser
conocido y quieto
como pecho reciente
donde sólo caricia era posible.
Que sucedía el tiempo
como hora cierta
al juego y al calor
y al sueño y no vivir
sino mundo protegido.