Hui hem fet brometa (mentres dinaven una paella feta per un servidor qualificada amb un 6'5) sobre el fet que el dia de Sant Josep siga el "Dia del Pare", tot considerant el caràcter putatiu de la paternitat de Sant Josep. Més enllà de la (innocent) irreverència, trobe que Sant Josep representa, vertaderament, l'essència de la paternitat: els fills ho són de les seues mares i de Déu. Els pares estem, una mica, a prova. Hem de guanyar-nos el dret a dir "aquest és el meu fill" (el privilegi de què els nostres fills ens diguen "pare"). Un dret que no ens dóna la natura sinò el treball quotidià per donar forma, per esculpir, la nostra pròpia paternitat. No és gens fàcil.Que Sant Josep ens ajude a tots.
(Per cert, felicitats a tots el Joseps i Maria Josepes, etc.)
6 comentaris:
Gràcies per la part que em correspon (el meu marit es diu JOSEP Lluís) :-))
De res, Assumpta.
haver de guanyar-se el nom de pare fa que tingui més valor
És de veres, Jesús. I si em permets l'atreviment de donar consells literaris (al voltant del tema de la paternitat), voldria recomanar la lectura de "La carretera" (la novel.la de Cormac McCarthy en que es basa la pel.lícula del mateix titol) personalment em sembla una obra mestra.
Jesús: em permetràs que responga a la teua pertinent reflexió a terminis, durant els pròxims mesos (o anys), al meu propi blog. Perquè, en efecte, aquest caràcter indefinit (obert, condicional, no natural) de la paternitat sembla el més gran i el més noble repte a què pot enfrontar-se un home (ara, "home", en sentit estricte). Però ara encara és prompte per a que jo puga parlar d'aquestes coses. Bon exemple, el de Sant Josep, docs.
Muy oportuno, tu comentario me ha hecho apreciar mejor la figura de San José, y la de los padres que de verdad se lo "trabajan".
Publica un comentari a l'entrada