Onze de març

El matí de sèver de l'onze de març de 2004, a l'hora de l’Àngelus, tots els professors, alumnes i personal no docent del meu institut vam eixir al pati per a guardar cinc minuts de silenci en memòria dels que havien mort als atemptats de Madrit. Els meus alumnes em van veure, estranyats, traçar el Senyal de la Creu... I com posar-se? En general creuàvem els braços sobre el pit. Miràvem a terra. També al cel. Els xiquets es posaven nerviosos. Aguantaven la postura però el silenci era atroç i vam començar a témer alguna rialleta histèrica. Com de llarg va ser el silenci! Quin alleugeriment culpable quan va sonar la sirena i ens va retornar a les aules. Vaig tornar a persignar-me i una xiqueta em va preguntar què havia pensat durant aquells minuts eterns. "He resat, li vaig dir, per les ànimes dels nostres germans morts, i per tots vosaltres, i per la meua família i per mi." He pensat (però açò ja no ho vaig dir) “amb terror i tremolor”, en el terrible silenci de Déu i com, enfront d'ell, sorgeix desesperat el clam dels homes:

De profundis clamavi ad te, Domine.

¿Adónde te escondiste,
Amado, y me dejaste con gemido?
Como el ciervo huiste,
habiéndome herido;
salí tras ti, clamando, y eras ido.

Luchando, cuerpo a cuerpo, con la muerte,
al borde del abismo, estoy clamando
a Dios. Y su silencio, retumbando,
ahoga mi voz en el vacío inerte.

El salmista, San Joan de la Creu, Blas de Otero, omplen amb el seu clam d'homes el silenci de Déu i la seua pregària mateixa es converteix en la veu de Déu feta llenguatge humà. Com la veu del Crist, Déu fet home, en l'agonia de la crucifixió: Déu meu, Déu meu!, per què m'has abandonat? “I tu, en què has pensat?”. Vaig preguntar jo al meu torn i també van semblar eterns els segons que van precedir a la resposta.

-En no-res.