dilluns, 28 de desembre de 2009

BANDA SONORA, Love me, please, love me

Pensava escriure una reflexió sobre la influència dels antics carrillistes i althusserians en l'estratègia socialista zapatina de transformació de la família "comme il faut", però m'ha entrat gossera i he decidit posar una cançoneta francesa que sempre s'escolta amb agrat. Un tio maco el Polnareff.




Love me, please love me.
Michel Polnareff.

Love me, please love me.
je suis fou de vous.
Pourquoi vous moquez-vous chaque jour
de mon pauvre amour ?
Love me, please love me.
Je suis fou de vous.
Vraiment prenez-vous tant de plaisir
à me voir souffrir?
Si j'en crois votre silence,
vos yeux pleins d'ennui.
nul espoir n'est permis.
Pourtant je veux jouer ma chance.
même si, même si
je devais y brûler ma vie.
Love me, please love me.
Je suis fou de vous.
Mais vous moquerez-vous toujours
de mon pauvre amour ?
Devant tant d'indifférence,
parfois j'ai envie
de me fondre dans la nuit.
Au matin je reprends confiance,
je me dis, je me dis,
tout pourrait changer
aujourd'hui.
Love me, please love me.
Je suis fou de vous.
mais vous moquerez-vous toujours
de mes larmes d'amour ?

diumenge, 20 de desembre de 2009

BON NADAL!



Ja he felicitat alguns amics fent un comentari als seus blocs. Per si de cas estos dies em passeje poc per aquest barri virtual vull desitjar-vos a tots i totes que passeu un molt


Bon Nadal en companyia de les vostres famílies.

dijous, 17 de desembre de 2009

BANDA SONORA, Tengo un pasajero


En sembla que hauré de tornar a prendre'm el "cipralex". Veges tu si no, que m'ha pegat per recordar una cançó de Parálisis Permanente. Jo no sóc massa nostàlgic dels anys 80, però ara com ara tinc una sensació molt fosca, molt sinistra... M'agradaria posar aquesta cançó a la sessió de hui del Congrés dels Diputats quan es votarà la llei de l'avortament... per a que la senten els "meapilas" dels diputats cristians que votaran a favor o s'astendran.

Este mundo es una barca, como dijo Calderón de la Mierda.





Tengo un pasajero
Parálisis Permanente

Siento algo dentro de mi cuerpo
una extraña sensación
siento algo que se mueve dentro
no se bien lo que siento
Tengo un pasajero
dentro de mi cuerpo
La sangre me esta ardiendo
algo se me mueve dentro
tengo ganas de vomitar
creo que lo voy a echar
Tengo un pasajero
dentro de mi cuerpo
No puedo mas
ya me estoy cansando
no aguanto mas
tengo que matarlo.

dimecres, 16 de desembre de 2009

La humanitat de l’enterrador (I)


Trobe al bloc d’un company que fa classes de filosofia un article de Juan José Millás que es titula ¡Joder!, (axí com sona). Heus ací un fragment:

“Cuando el PSOE de González cayó en las urnas, fueron sus votantes los más perjudicados. Los chorizos y los secuestradores y los asesinos a los que el PSOE protegió hasta extremos delirantes ni siquiera están ya en la cárcel. En cambio, a Aznar, que fue el beneficiario de la operación, tuvimos que soportarlo durante ocho años los ciudadanos de a pie de España (y los de Irak, muchos de los cuales están muertos).”

Em sembla que la contundència dels calificatius (“chorizos, secuestradores, asesinos”) amaga una tesi no gens menys "delirant": allò que realment importa no és la maldat dels “chorizos”, “secuestradores” i “asesinos”, ni la protecció còmplice que el PSOE (només “el PSOE de González”?) els va brindar, què va! Allò realment pervers és el fet que tot allò va propiciar l’adveniment d’Aznar. Pense que aquesta explicitació de la tesi de Millás no traeix el sentit del seu text, on és implícita: el pitjor de tot van ser les conseqüències dels fets, els huit anys de govern d’Aznar. Els agravis dels assassinats, dels segrestats, dels “xoriçats” de l’època felipista, no són moralment reprobables en sí mateix sinò per les seues conseqüències, a saber, el terrible patiment dels votants del PSOE, dels pobres “ciudadanos de a pie” que hagueren de “soportarlo durante ocho años”. Vergonya! Vergonya, perquè, a més a més, a tot allò, (el crim d’Estat, la cleptocràcia, la patada en la porta, la calç viva) Millás li busca el “qui prodest”. Resulta que tot va ser una “operación” i que Aznar va ser “el baneficiario”. L’adopció bastarda d’una “moral de la responsabilitat”, que jutja la bondat o maldat de les accions en funció de les seues conseqüències, s’arrodoneix en el discurs de Millás, amb una altra volta de rosca, sembrant la sospita de què, darrer de tot, n’hi havia una “operación”, una trama, (una conspiració?) i que per a desentranyar-la cal mirar aquell que se’n beneficia... I així passem d’una moral de l’eficàcia política, dels “resultats”, a un criteri de veritat que considera què és i què no és veritat en funció de l’interès pragmàtic que es persegueix. Ço és: de veres va ocòrrer tot allò del GAL? Potser no seria un muntatge, una “operación” mediàtica encaminada a dur Aznar al poder? Aquesta idea, per peregrina que parega, ha aparegut al bloc d’un altre amic filòsof. La comentarem pròximament… (Continuarà)

diumenge, 13 de desembre de 2009

BANDA SONORA, Lady D'Arbanville




Abans de canviar-se el nom per Iusuf Islam, a Steven Demetre Georgiou li deien Cat Stevens (heterònim que és l'home). Parlant d'ell un amic meu va preguntar "eixe qui és? El que feia cançons monyes als seixanta?" La confiança de l'amistat té aquestes coses. Bé. Vos deixe una cançó de quan Julio Iglesias anava pel món cantant "Gwendoline". Com diria José Asunción Silva:

"Era la historia triste, desprestigiada y cierta
De una mujer hermosa, idolatrada y muerta."


My Lady D'Arbanville
Cat Stevens

My Lady D'Arbanville
Why do you sleep so still
I'll wake you tomorrow
And you will be my pill, yes you will be my pill

My Lady D'Arbanville
Why does it grieve me so
But your heart seems so silent
Why do you breathe so low, why do you breathe so low

My Lady D'Arbanville
Why do you sleep so still
I'll wake you tomorrow
And you will be my pill, yes you will be my pill

My Lady D'Arbanville
You look so cold tonight
Your legs feel like winter
Your skin has turned to white, your skin has turned to white

My Lady D'Arbanville
Why do you sleep so still
I'll wake you tomorrow
And you will be my pill, yes you will be my pill

My Lady D'Arbanville
Why do you grieve me so
But your heart seems so silent
Why do you breathe so low, why do you breathe so low

I love you my lady
Though in your grave you lie
I'll always be with you
This rose will never die, this rose will never die

I love you my lady
Though in your grave you lie
I'll always be with you
This rose will never die, this rose will never die

dissabte, 12 de desembre de 2009

Llibre dels feits

Edixem nos gran meravella·ns donam de vosaltres, car sóts dura gent d´entendre raó; car bé deuríets guardar lo negoci qual és, e deuríets guardar sí ho fem nós per bon enteniment o per mal. Car creem per cert que null hom no·nd poria en mal notar açò, car nós ho fem : la primera cosa, per Deu; la segona, per salvar Espanya; la terça, que nós e vós hajam tan bon preu e tan gran nom, que per nós e por vós sia salvada Espanya. E fe que debem a Déu, pues aquells de Catalunya, que és lo mellor regne d´Espanya, el pus honrat el pus noble (per ço car hi ha quatre comtes, ço és lo comte d´Urgell, e·l comte d´Empúries, e·l comte de Fois, e·l comte de Pallars, e ha hi rics hòmens, que per un que aquí n´haja, n´ha quatre en Catalunya, e per un cavaller n´ha en Catalunya cinc, e per un clergue que ací haja lla n´ha deu, e per un citadà honrat n´ha en Catalunya cinc), e pus aquells de las pus honrada terra d´Espanya no·s volgren guardar en dar a nós del lur (...)



Llibre dels feits del rei en Jacme. (Fol. 163)



dimecres, 9 de desembre de 2009

138é Joc literari de Jesús Maria Tibau






Agost, 19, 1942

Aquest home de pantaló curt i camisa blava de mànega curta, amb el seu poal roig, té quelcom de futurista. Sembla que no estic ací, a la platja de Coney Island… Potser és la nostàlgia de França o, si més no, de l’altre costat de l’Atlàntic. Sense grans esforços puc imaginar-me al bell mig del Sahara contemplant un home estrany que, amb paciència i constància ha buscat una font i ha portat aigua amb el seu poal roig. També té una pala… Serà jardiner. Molt probablement està acostumat a treballar amb les roses, a conrear la terra i regar-la. Encara que ara està fent servir l’aigua per banyar l’arena i esculpir no sé què amb ella… Potser un barret… Quina idea tan peregrina! Un barret! Si és evident que es tracta d’un elefant. Un elefant dins d’una serp gegantina… (Ací el manuscrit s’interromp.)



Antoine de Saint-Exupery
Diari (Fragment)








dimarts, 8 de desembre de 2009

¿Catolicismo con "talante"?




El artículo del profesor Luis Ferrando Lada “Los obispos: Camino y Reig” (el enlace está ahí arriba) publicado hoy en el diario Levante-EMV ha llamado la atención de varios amigos blogaires miembros de la Iglesia Católica. Quisiera, en uso de lo que Ferrando denomina “espacio [de] la libertad evangélica y paulina”, comentar este texto y he de decir que me resulta difícil hacerlo por una razón sencilla: no encuentro una tesis central que aceptar, criticar o refutar… O bien, la tesis del artículo es tan fútil que no sé a qué vienen las adhesiones de los amigos a que aludía antes, a saber: las “actitudes”, la “imagen”, el “estilo” (el talante, vamos) de la Iglesia Católica de ahora mismo en España es deplorable. Punto. Ya no hay nada más en el escrito del profesor Ferrando. Bueno, hay toda la retahíla habitual de insultos a la jerarquía católica (“periodo oscuro y nefasto”, “mediocridad”, “prepotencia”, “solapada nostalgia”, “absolutismo”, “talibanidades”), cuidándose muy mucho el autor de diferenciar tajantemente (esto también es bastante habitual) entre la “Iglesia institucional” y los “cristianos sencillos que desean un rostro más misericordioso y un lenguaje más abierto”. Si sólo se trata de eso, de ofrecer un “catolicismo de rostro humano” (las comillas son mías ahora) no es cuestión de discutir: se pone al padre Mundina, que bien majo que es, de portavoz de la Conferencia Episcopal y santas pascuas.
Bromas aparte (y dejando de lado el recurso tramposo de amontonar preguntas retóricas que dan por supuestas las respuestas que ya ha diseñado el interrogador) sería cuestión de criticar a la Iglesia en función de los documentos que emanan de la Conferencia Episcopal o de los obispos, más que de insistir en cuestiones de marketing. En este sentido cabría interrogar al profesor Ferrando (y a los hermanos en la fe que están de acuerdo con él en este rollo del talante) qué opina de los textos referidos a teología y laicidad, matrimonio entre personas del mismo sexo, terrorismo, aborto, familia, crisis económica, etc. Creo que ahí está el debate y no en si un obispo es más o menos facha o más o menos resultón ante las cámaras. Si la discusión ha de limitarse a estos asuntos, apañados estamos.
Como dice el profesor Ferrando, “esperemos que el Adviento nos purifique a todos. "
Feliz día de la Inmaculada Concepción de Nuestra Señora.

diumenge, 6 de desembre de 2009

España, aparta de mí este cáliz.

Artículo 1. España es una República democrática de trabajadores de toda clase, que se organiza en régimen de Libertad y de Justicia. Los poderes de todos sus órganos emanan del pueblo. La República constituye un Estado integral, compatible con la autonomía de los Municipios y las Regiones. La bandera de la República española es roja, amarilla y morada.

Hom parla en aquests dies de si Espanya és una nació, o una nació de nacions, o un conglomerat de nacionalitats i regions, o un estat plurinacional o “un no sé qué que quedan balbuciendo...” Jo què sé. És difícil el tema doncs les nacions, encara que presentant-se com el resultat comunitari de llengua i cultura, van tenir un origen històric de classe: sobre la unificació de l'Estat a força de conquestes (com en el nostre cas), sobre el predomini i la imposició d'una llengua sobre les altres (com ací) un element unificador s'imposa en l'hegemonia de la classe social burgesa que crea la idea moderna de Nació. Per damunt d’allò que pot disgregar-la (l'origen bèl·lic, l'atenuació de les cultures autòctones) la solidesa d'una classe nacional constitueïx la nació, la produeïx. Però a Espanya han tingut més poder el record de la conquesta i la reivindicació lingüístico-cultural (i les burgesies casolanes) que la classe universalitzadora. Va haver, no obstant això, un moment històric en què Espanya va ser Nació, doncs va contar amb una classe unificadora i una forma d'estat compartida, no imposada “por justo derecho de conquista”: Espanya va ser nació mentre va ser proletària i va ser republicana.
Ve aquesta soflama (potser, aquest sofisma) a conte de recomanar encaridament (emotivament) als amics, amb motiu del Dia de la Constitució, la lectura d'un llibre del poeta peruà César Vallejo: España aparta de mí este cáliz. I, sobretot, el poema que dóna títol al llibre, doncs és difícil trobar en tan poques paraules major profunditat d'ànima compartida: calze, nens, escola, Espanya, mare i mestra, creu, guerrers:

¡Niños del mundo, está
la madre España con su vientre a cuestas;
está nuestra maestra con sus férulas,
está madre y maestra,
cruz y madera, porque os dio la altura,
vértigo y división y suma, niños;

Què fàcil fer servir la paraula Espanya sense complexos envoltada dels nens del món, sent mater et magistra! I quina tristesa que els estudiants, tot llegint aquest poema no senten ressonar (perduda intertextualitat de l'educació postmoderna) la veu de Crist (“aparta de mi aquest calze”) o la veu de Marx (“proletaris del món...”) César Vallejo era cristià i era comunista. Podia, doncs, permetre's el luxe d'invocar als nens del món (“sinite parvulos venire ad me”) en la defensa d'una Espanya proletària:

Niños,
hijos de los guerreros, [...]
si hay ruido en el sonido de las puertas,
si tardo,
si no veis a nadie, si os asustan
los lápices sin punta, si la madre
España cae –digo, es un decir–
salid, niños del mundo; id a buscarla!...

Espanya va ser una Nació. I va tenir els seus poetes.

dimecres, 2 de desembre de 2009

BANDA SONORA. Avant de nous dire adieu

Tendres cousines

Segons el doctor Paulino Castells (autor de La família, està en crisi?) si continuem amb la tendència a no tindre fills o a tindre només un, d’ací a uns anys els (pocs) xiquets i xiquetes que n’hi haja no tindran oncles ni cosins. No puc imaginar una catàstrofe major per al desenvolupament afectiu d’un xiquet (parle ara des d’un punt de vista masculí) que no tindre cosines germanes, llunyanes o com siga (de tietes podrien parlar un altre dia). Les cosines, sobre tot les que no viuen a prop, es troben en ocasions singulars, principalment bodes o vacances. Es a dir en un temps marcat, aïllat de la quotidianitat i on sembla que les normes habituals de comportament estan, si no suspeses, sí, almenys, atenuades. És estiu i podem arribar tard i endinsar-nos en la nit; estem en una casa desconeguda i cal explorar-la; en les bodes xiquets i xiquetes ballen i es relacionen lliurement. La vergonya inicial és vençuda aviat perquè són els pares mateix els qui insisteixen en que “sou cosins, sou família i no cal que teniu vergonya; hale, una besadeta a la cosina…” Som família i pràcticament estem obligats a estimar-nos. Com facilita això la relació, Déu meu! Pero no són germans i l’amor càlid de l’àmbit familiar adquireix un altre matís: sobre l’estima una mica difusa s’imposa un amor que, de principi, ens sorprem i quasi ens espanta perquè ens adonem que “desitgem” la bellísima cosina. Els pares fan broma: “mira tu si haurem de demanar una dispensa al Papa…”
Tot açò ve a què, buscant cançons per a incloure-les a la secció de Banda Sonora m’ha vingut de visita al cap un tema de Jeane Manson de l’any setanta-sis, quan els cosins més grans de la meua família començaren a casar-se i els més menuts ens trobàbem (de vegades per primera volta) en les bodes… La propia Jeane Manson sembla en aquest vídeo una cosineta d’allò més guapa (sobre tot quan diu “je me ferai si petite”). La cançó em sembla una meravella. N’hi ha una versió castellana però la història que conta és prou diferent i una mica vulgar.





AVANT DE NOUS DIRE ADIEU
(M. Mallory / J. Renard, 1976)
Jeane Manson


Faisons l'amour avant de nous dire adieu.
Avant de nous dire adieu.
Faisons l'amour puisque c'est fini nous deux.
Puisque c'est fini nous deux.
Faisons l'amour comme si c'était la première fois
Encore une fois toi et moi puisque l'amour s'en va

Faisons l'amour avant de nous dire adieu.
Avant de nous dire adieu.
Faisons l'amour puisque c'est fini nous deux.
Puisque c'est fini nous deux.
Faisons l'amour comme si c'était la première fois
Encore une fois toi et moi puisque l'amour s'en va.

Je peux tout te pardonner
Et faire semblant d'oublier.
Je veux bien fermer les yeux
Et faire tout ce que tu veux.
Je veux bien te partager
Et même te supplier
Mais reste encore.
Je me ferai si petite
Que tu ne me verras pas
Et je me ferai si tendre
Que demain tu m'aimeras.
Je serai toute d'amour
Et je serai toute à toi
Mais reste encore.

Faisons l'amour avant de nous dire adieu.
Faisons l'amour puisque c'est fini nous deux.
Faisons l'amour comme si c'était la première fois
Encore une fois toi et moi puisque l'amour s'en va

Faisons l'amour avant de nous dire adieu.
Avant de nous dire adieu.
Faisons l'amour puisque c'est fini nous deux.
Puisque c'est fini nous deux.
Faisons l'amour comme si c'était la première fois
Encore une fois toi et moi puisque l'amour s'en va.

Adieu.