dimecres, 16 de desembre del 2009

La humanitat de l’enterrador (I)


Trobe al bloc d’un company que fa classes de filosofia un article de Juan José Millás que es titula ¡Joder!, (axí com sona). Heus ací un fragment:

“Cuando el PSOE de González cayó en las urnas, fueron sus votantes los más perjudicados. Los chorizos y los secuestradores y los asesinos a los que el PSOE protegió hasta extremos delirantes ni siquiera están ya en la cárcel. En cambio, a Aznar, que fue el beneficiario de la operación, tuvimos que soportarlo durante ocho años los ciudadanos de a pie de España (y los de Irak, muchos de los cuales están muertos).”

Em sembla que la contundència dels calificatius (“chorizos, secuestradores, asesinos”) amaga una tesi no gens menys "delirant": allò que realment importa no és la maldat dels “chorizos”, “secuestradores” i “asesinos”, ni la protecció còmplice que el PSOE (només “el PSOE de González”?) els va brindar, què va! Allò realment pervers és el fet que tot allò va propiciar l’adveniment d’Aznar. Pense que aquesta explicitació de la tesi de Millás no traeix el sentit del seu text, on és implícita: el pitjor de tot van ser les conseqüències dels fets, els huit anys de govern d’Aznar. Els agravis dels assassinats, dels segrestats, dels “xoriçats” de l’època felipista, no són moralment reprobables en sí mateix sinò per les seues conseqüències, a saber, el terrible patiment dels votants del PSOE, dels pobres “ciudadanos de a pie” que hagueren de “soportarlo durante ocho años”. Vergonya! Vergonya, perquè, a més a més, a tot allò, (el crim d’Estat, la cleptocràcia, la patada en la porta, la calç viva) Millás li busca el “qui prodest”. Resulta que tot va ser una “operación” i que Aznar va ser “el baneficiario”. L’adopció bastarda d’una “moral de la responsabilitat”, que jutja la bondat o maldat de les accions en funció de les seues conseqüències, s’arrodoneix en el discurs de Millás, amb una altra volta de rosca, sembrant la sospita de què, darrer de tot, n’hi havia una “operación”, una trama, (una conspiració?) i que per a desentranyar-la cal mirar aquell que se’n beneficia... I així passem d’una moral de l’eficàcia política, dels “resultats”, a un criteri de veritat que considera què és i què no és veritat en funció de l’interès pragmàtic que es persegueix. Ço és: de veres va ocòrrer tot allò del GAL? Potser no seria un muntatge, una “operación” mediàtica encaminada a dur Aznar al poder? Aquesta idea, per peregrina que parega, ha aparegut al bloc d’un altre amic filòsof. La comentarem pròximament… (Continuarà)

3 comentaris:

Enric Senabre ha dit...

Certament, tens tota la raó. Estem barrejant dins del mateix raonament, una moral dels principis amb una altra de la utilitat (de les conseqüències). No era això el que jo volia dir al meu article, el que jo questionava ara, veient a Barrionuevo a l'entrevista, era si els fets havien succeit. Efectivament, la sentència judicial ho demostraria, però sempre judicialment, i quedava la possibilitat que els fets haguéren estat magnificats per l'operació mediàtica que, efectivament, va portar els fruits desitjats.
En cap moment posava en dubte que els fets eren un perill per a la democràcia, i intolerables moral i políticament, ni tan sols per a una moral utilitària perquè les conseqüències (el desgast democràtic)eren més perjudicials que els avantatges (acabar amb ETA?).
Però la visceraliat amb la que vaig viure aquells fets (en aquells moments vaig arribar a desitjar que guanyara el PP, per tal de netejar i aclarir la guerra bruta socialista), és la que ara, amb el temps, em queda més difuminada i li trobe les conseqüències històriques. I em pregunte, passarà ara el mateix amb el Gürtel? Serà una trama mediàtica de Prisa? En aquest cas ens beneficia a l'esquerra, però, i la veritat? Existeix? És possible trobar-la? Sobre els fets potser, però sobre el nostre judici moral dels mateixos... però clar, el judici moral es monta sobre els fets, si aquestos no existeixen...
Bé, he de dir-te Jesús, que amb els teus comentaris i articles, he trobat un dels sentits d'escriure un blog. Quan vaig penjar el meu article no tenia clar el que pensava, ara hi veig un poc millor. Encara que no del tot, com has pogut apreciar.

Jesús Párraga ha dit...

Crec que és bo no veure massa bé segons quines coses. Ja ho deia Fuster: "De jove dubtava de tot... però ara ja no n'estic tant segur." Estar convençut, absolutament convençut, "és una perspectiva poc amable" (altra volta Fuster.) En fi: m'has donat una injecció d'autoestima amb el teu comentari. Intentaré que la continuació d'aquest article siga més aclaridora... si més no per a mi mateix, perquè els amics em diuen que cada dia sóc més fatxa i conservador... No sé, ser d'esquerres s'ha tornat tan fàcil...

Enric Senabre ha dit...

Home, fatxa, fatxa... no sé, però un poc torracollons si que eres de vegades. Ja, ja