He rebut fa un parell de dies un exemplar de l'últim llibre de l'amic Tobies Grimaltos (moltíssimes gràcies!) El solatge del temps (Edicions del Bullent). Alguns dels relats que el composen ja els havia llegit al seu blog Vista parcial, d'altres estic llegint-los a poc a poc sense massa criteri o tenint com a únic criteri allò que em suggereix el títol. Fa uns moments acabe de llegir el relat titulat "El rellotge de la comunió" perquè en va recordar les preocupacions que em produïa aquest rellotge. Allò era molt important per als xiquets: el primer rellotge, que és com dir "ja ets un home". Els xiquets menuts poden viure sense mesurar el temps però els homes, amb responsabilitats d'homes, han de saber les hores i els minuts i els segons (si n'hi ha la corresponent agulla) i si l'esfera inclou una finestreta amb el dia del mes, millor. De fa temps diuen que els retors no volen que els nanos facen la primera comunió amb rellotges, polseres, etc. perquè els distrauen d'allò veritablement important: rebre el Nostre Senyor. Però a l'època que retrata Tobies (segons recorde) els retors no eren tan tiquismiquis, o passaven més de tot. Potser n'eren més buròcrates. No sé. El cas és que si hui dia la PSP, o el mòbil, o l'ordinador portàtil li lleven protagonisme al Sacrament en les prioritats dels xiquets, aleshores era el primer rellotge qui destorbava (com magistralment narra Tobies) el recolliment que requereix la Comunió. El meu rellotge no va ser com jo volia. Era cridaner, colorit... infantil. I el que jo volia era com el que va tindre el meu germà: daurat, senzill, seriós, d'home. No obstant això, era un rellotge i calia mostrar-lo a tothom per a sempre més, ço és, fent-lo apareixer a les fotografies de la cerimònia. Vaig passar tota l'estona posant les mans de manera que el rellotge apareguera a totes les fotos. El duia molt apretat i al final del dia el botonet de donar-li corda em va deixar una marca a la monyica.
3 comentaris:
El meu era seriós, daurat, d'home, però sense el sis, ja saps. Moltes gràcies, Jesús.
Salut, Tobies! Estic llegint el teu llibre i el trobe força interessant i molt ben escrit. Ja sé que et dec una reflexió teològica però sóc molt gos (i molt ignorant) ara bé, si et sembla bé voldria escriure una crítica global de "El solatge del temps". Recorda't del rotllo que vaig produir arrel del teu escrit "háblame en cristiano"... No sé si ho faré.
:)
Home!, a qui li ha de semblar bé és a tu. A mi no sols em semblarà bé, sinó que, com diuen al meu poble, em sentiré "desvanit".
It's up to you, i no has de demanar permís.
El que importa és que fruesques de la lectura.
Publica un comentari a l'entrada